Instant City, Un somni que es va fer real
Xefo Guasch
Tenia 21 anys i estudiava Arquitectura. Un dia, en Jorge Serrat em va proposar participar en la construcció d’UNA CIUTAT DE PLÀSTIC INFLABLE. La proposta em va fer sortir els ulls de les òrbites! Com? Quan? On? «A Eivissa, a la cala Sant Miquel, el setembre de 1971». Les meves pupil·les seguien girant. «Serà un allotjament d’estudiants i gent jove, alternativa al superhotel Sant Miquel, on se celebrarà el Congrés Internacional de Disseny, ICSID», em va dir.
Vaig entrar a treballar, no recordo de què, a l’estudi de Carlos Ferrater i Fernando Bendito, on desenvolupaven la idea-projecte de José Miguel de Prada Poole. Necessitaven molt plàstic i van anar a Aiscondel, una empresa dedicada a la fabricació de materials plàstics. El director comercial, Jorge Reyes —vint anys més tard es convertiria en el meu sogre i avi del meu fill—, va posar a la seva disposició, sense límit, els rotllos de plàstic i una àmplia gamma de colors… Poc temps després ens en vam anar a Eivissa per començar a construir la «Ciutat» amb el suggestiu lema «LA UTOPIA ÉS POSSIBLE». Veníem dels seixanta, l’era dels moviments hippies, de les lluites contra la guerra del Vietnam i l’apartheid als Estats Units, del Maig del 68 a França i dels multitudinaris concerts de Wigth, Monterrey, Woodstock… Aquí, la dictadura llanguia!
Vam construir-ne la primera gran cúpula blava i groga, gran i preciosa, inflada amb dos grans ventiladors. Tenia dues entrades, una a cada extrem, que, per la seva forma, recordaven un enorme sexe femení. La vam construir amb cinta adhesiva i va rebentar a la primera inflada. Aleshores van decidir grapar les tires de colors, grogues i blanques, amb diversos plecs. Deixàvem uns túnels-passadís «tancats» per empalmar les diferents cúpules i construccions. Amb en Josep Maria, la Lis, en Santi, la Lili i en Ragna vam construir la primera cúpula-casa com un gran formatge de ratlles taronges i vermelles. Sovint se n’anava la llum i les cúpules es desinflaven. El plaer, aleshores, era anar corrent i donant cops al sostre que pujava i baixava amb l’aire, ajudats per l’efecte d’algun psicotròpic. Allò era una experiència còsmica o un castell encantat o… En Roberto Mardones i en Gonzalo Mezza rodaven la «pel·lícula » en 16 mm amb música de Pink Floyd i patrocini d’EINA. A la nit ens reuníem, parlàvem i bevíem al xiringuito de la platja, mentre vèiem les primeres imatges en vídeo que gravaven cada dia els americans amb un Sony Portapack.
L’Antoni Muntadas i en Gonzalo Mezza van deixar anar 150 metres de tub plàstic verd per tot el terreny i el mar, i en Josep Ponsatí va construir uns grans globus blancs, com a grans coixins, que s’elevaven 50 metres enmig de la badia com una gran i fantàstica escultura en moviment.
A l’hotel on se celebrava el congrés només hi vaig anar un parell d’ocasions. A veure una exposició de disseny i a inflar globus a la discoteca per a la gran festa amb sopar de colors obra de Dorothée Selz, Jaume Xifra i Antoni Miralda. Els dissenyadors lluïen capes i caretes de plàstic, i menjaven pa de múltiples colors.
Les paelles eren verdes, i el vi, de color blau. Amb les mescalines de la Catherine, va resultar una experiència al·lucinant. Va començar a arribar-hi gent, van muntar tendes amb els plàstics al bosc al costat de la platja. Plovia i la ciutat ja no creixia. Els i les turistes i els eivissencs i eivissenques miraven estranyats els grenyuts i les boniques cúpules.
A cap dels participants de l’INSTANT CITY no se’ns han esborrat de la memòria aquells dies d’activisme, converses, experiències i somnis. Amb en José María Martí Font ens en vam anar a Formentera, a digerir les emocions viscudes.
Començaven els trepidants ESDEVENIMENTS DE LA DÈCADA DELS SETANTA.
Xefo Guasch
Clica el play per veure el documental de Roberto Mardones Santistevan a Vimeo
Manifest de convocatòria signat per Luis Racionero, Carlos Ferrater i Fernando Benedito
Article a Revista Europa, octubre 1971
Enllaços externs: Carlos Ferrater: La contra de la Instant
