Un documental de la serie Ochéntame otra vez de RTVE dedicat a Eivissa i als canvis que ha viscut la illa des de l’arribada dels peluts dels 60 i 70 a la Eivissa del turisme massiu i les grans discoteques.
Dirigit per Jordi Barrachina, Irene Arzuaga i Paloma Concejero
RTVE el presenta així: “A la dècada dels 80, la cultura pastoril i hortícola de l’illa, la moda Adlib, els mercats i les guitarres acústiques van començar a compartir espai amb el turisme, les grans discoteques, la música electrònica i la festa interminable. A ‘Eivissa era una festa’, recordem aquesta època a través dels testimonis de diversos protagonistes directes d’aquella evolució: eivissencs de naixement i amb una llarga tradició familiar, com l’empresari i exministre Abel Matutes, i aventurers que van sentir la crida del somni eivissenc i es van instal·lar a l’illa per viure’l en primera persona, com el fotògraf Toni Riera, el relacions públiques Carlos Martorell, el filòsof Antonio Escohotado, el promotor musical Pino Sagliocco i Merel i Alok, un matrimoni que es va conèixer a Eivissa i que allí va refer les seves vides fundant l’empresa de moda d’inspiració hippy World Family”.
la meva primera visita a Eivissa va ser en el 63, de nen amb els pares. Vaig literalment flipar al veura a unes deeses nordiques baixan els carrers descalses i vestint sacs de patates -sentint que estaban despullades a sota. En aquella grisor profunda del franquiste celtibero de principis dels 60, Eivissa va ser una finestra per on va entrar un aire fresc fresc. A mi em va cambiar la vida, als 7 anys… Miro el doc a veura que en diuen de tot aixo.
Parlant de la familia Manson i de recomanacions literàries, fa uns mesos l’editorial Anagrama va publicar “Las chicas”, d’Emma Cline, una novel·la molt interessant sobre aquell succés
http://www.anagrama-ed.es/libro/panorama-de-narrativas/las-chicas/9788433979582/PN_929
Tal vegada no estaria de més obrir un fil sobre el cas Manson. No he trobat la pel·lícula “Helter Skelter” subtitulada, però si un docudrama d’eixos de Canal Història bastant potable
Abel Matutes, propietari de Balearía i holdings hotelers, prohome del pp récorda la benevolencia de Fraga amb les Illes durant els 60’s. Els guris no es creíen que llavors hi havia una dictadura. Ibiza ja era un potent reclam turístic del régim.
Lo de Matutes és de jutjat de guàrdia. Això si que és memòria selectiva.
Autodissolució del moviment hippy?
El 1969 Charles Manson ja va fer saltar totes les alarmes.
Sobre la repressió dels hippys a Formentera també hem publicat anteriorment l’article de Pau Maragall
Un documental molt divertit. Les anècdotes que conta Carlos Martorell dels guàrdies civils tripant involuntariament les coneixia d’haver llegit fa anys ‘Rèquiem por Peter Pan i otras crónicas decadentes’… un llibre molt recomanable. La idea que llança Escohotado sobre el moviment hippy, de que pràcticament es va autodisoldre perquè ja havia viscut la seua aventura i no volia romandre com una cosa vitalici m’ha semblat com a mínim suggestiva
Per altra banda, Matutes fa gala d’una memòria molt selectiva sense dir res sobre la repressió que van patir molts hippies sobre tot entre 1968-70, com s’explica en el llibre La repressió franquista del moviment hippy a Formentera