6 comentaris

1. Joan Vinuesa

   8 de març 2009, 02:21 PM

   1

   Sobre les exigències dels “carnets”
   De petit ja ens molestaven preguntant-nos insistentment que volíem ser quan fóssim grans. D’aquí em deurien néixer les ganes de no fer res.
   Més tard hauria de triar entre ciències o lletres. Els currículums ens han confós tant…
   Els carnets d’identificació de l’estat franquista obligaven a declarar la professió amb la qual et presentaves socialment. Va haver-hi casos curiosos. Un dels més coneguts, que jo sàpiga, va ser el de Joan Brossa. A l’hora de declarar a la comissaria que volia ser quan fos gran, va dir poeta. El policia que prenia aquelles dades o bé no el va entendre o bé va considerar que aquella no era una forma respectable de convivència. La qüestió és que quan va anar a recollir el carnet espanyol es va trobar que posava PALETA. I com que eren temps de proletarització cultural, el nostre gentil provocador va aprofitar la ignorància del sistema, va admetre aquella proposta del destí i la va convertir en un dels seus “poemes visuals”.

2. Canti

   8 de març 2009, 02:33 PM

   2

   En el meu DNI hi deia “dibujante” i tampoc colava massa. A mi, m’hagués agradat que hi poses “sus labores”. Semblava més adequat a les diverses activitats que he fet.

3. xavi cot

   8 de març 2009, 03:20 PM

   3

   Jo tinc un amic, cantant d´un grup punk que al DNI posava “sepulturero”
   perque va treballar uns mesos en un cementiri.
   Clar que per la “pasma” això era més normal
   que “poeta”

4. pajarillo

   19 de març 2009, 04:27 AM

   4

   Leo,sempre estàs present i formas part de la meva vida de la primera meitat dels 70,recordo infinitat de moments i de paraules, mirades silenciosses, trips compartits durant els cap de setmana,l’acampada amb tu i la Milos a Cadaqués en els dies del vostre viatge de noces, guardo el llibre de poemes i el disc de Frank Zappa que em vas regalar i el Charlie Brown amb un escrit teu i les fotos de l’Aida quan era petita i tots els fragments de poemes que en vas dedicar i regalar i moltes fotos que estem tots…el Gero, la Milos ,en Jaume, la Mercè, el Quico, la Marta, la Imma…Gualba…i aquell cassette que vam gravar i que és inaudible que vam posar per títol “La estrella de la luna triste”, amb la Milos ,la Imma, el Leo i el Pajarillo.Vas escriure “La luna se esconde detras de las montañas del sol, mientras los espiritus danzan en las hojas de un pino, hojas de invierno”

5. pfanes

   22 de març 2009, 11:51 AM

   5

   Leo Segura a la memòria

   Fa uns dies una sèrie de causalitats – ara se perquè – em varen cridar a recordar un dels episodis més importants de la meva vida; la publicació del meu primer recull de versos, Jocs de Carrer. Aixó no tindria gens d’importancia si no fos perquè aquest recull anava lligat a un altre llibre, el primer llibre de poemes de Leo Segura, TRANSPARENCIAS
   Més amunt en aquesta pàgina faig el relat dels fets: un llibre de versos doble, edició d’autor, dibuixos d’amics; voliem ser, erem, quina por, poetes.

   Al Leo sempre el recordaré com una mena de princep hindú que parlava amb intensitat de Poe, de Vian, de Baudelaire… El Leo gran amic dels animals, el seu d.n.i de poeta com bandera, les festases a casa dels seus pares quan aquests no hi eren, la construcció del llibre en una copisteria de sant gervasi, l’estranya presentació a la llibreria Epsilón, la venda de llibres al carrer, les converses fins de matinada a les acaballes de la dictadura i un dia, un rutinari adeu i fins demà… No he vist més en Leo, fa trenta anys.
   Em queda el teu posat de princep hindú canalla del London bar quan voltavem els reconsagrats vint anys; em queda, un tros de llibre, de vida, sempre lligat al meu, ara una mica més sol.
   La dedicatòria de TRANSPARENCIAS diu així:
   Dedicat a Mercè que s’en ha anat en el aire, i a na Aida que m’ofereix un somriure sense destí.

6. Josep

   6 de desembre 2011, 09:46 AM

   6

   Oració

   Déu continent del bé i del mal, que no són res
   més que la diversitat que ens mou, diferència
   i acobla una cosa amb l’altre. Ànima única,
   energia buida, que propaga el sentiment i que en cada instant, el què fem, queda “gravat” en
   la seva substància. La voluntat sorgida de cada-
   escú conforma el coneixement perdurable.
   Neixem per obligació i en el primer sospir es-
   tem salvats, però aquí tornarem i ens desfarem
   si no venerem el que ens envolta.
   Patim perquè estem condicionats però entenem
   que és necessari per gaudir de la plena llibertat
   quan ets mort; el lloc on tot ho sabrem.
   La mort no és cap altre cosa que la convivència
   separada del què aquí existeix fusionat: El cos,
   el sentiment i la consciència.
   Mentrestant inexplicablement, ens reproduïm,
   experimentem, valorem i destrossem. Si això
   aquí no té sentit deduïm que allà el tindrà tot;
   hi ha mútua dependència, constituir-nos dife-
   renciadament en una “eina” amb referències
   adequades segurament és la causa. En diem
   consciència.
   Vosaltres avantpassats, que ens estimeu, no ens
   deixeu sols, pacifiqueu l’impuls, reconfor-
   teu-nos i equilibreu el nostre trajecte fins que
   la satisfacció arribi.

   Josep