^{Dibuix de Toto Estirado}

Rafa Morata a El cine por delante

Dividida en quatre fragments (un pròleg on es presenta als dos protagonistes, Ana i Miguel, una primera part on assistim a la ruptura de la seva relació i a l’inici de sengles aventures amoroses per part dels dos, un intermedi on, seguint el model d’Ingmar Bergman, el director pregunta a la maquilladora i l’autor de la música i de les pintures de la pel·lícula, com creuen que acabarà la història d’amor a més a més de propiciar un debat sobre la condició i el desig femenins, i una segona part especialment captivadora en el seu particular i estrany lirisme on es resol l’interrogant ), “Vivir en Sevilla” constitueix una de les experiències més apassionants del cinema espanyol de l’època de la Transició, una pel·lícula única, singular, diferent, excepcional, innovadora i fresca, recorreguda per l’esperit de Jean-Luc Godard però sense renunciar a l’abassegadora personalitat (i marcat i sentit caràcter andalús, sevillà, sense abandonar-se en cap moment a folklorismes , tòpics o llocs comuns: més aviat dinamita qualsevol idea preconcebuda que l’espectador es pugui crear al voltant d’aquesta proposta) que imposa el seu director, Gonzalo García Pelayo.
Però la línia argumental d’aquesta història, que transcorre cronològicament entre el 24 de març i el 26 de maig de 1978, és només un pretext, una simple excusa, per construir un veritable manifest d’amor desinhibit, totalment desdramatitzat (els actors, per exemple, no actuen: en un difícil i aconseguit equilibri, es mostren espontanis alhora que estilitzats en les seves composicions, gairebé recitant en les seves interlocucions), a la capital andalusa i, amb ella i a través d’ella, a l’alegria, a la llibertat, a la vida i a la celebració de la incipient democràcia que va experimentant la societat del país en aquest moment, quan encara no s’havien complert tres anys de la mort del dictador Franco (de fet, la pel·lícula conclou amb la protagonista llegint a les pàgines d’un diari una sèrie de molt significatius articles relatius a drets i llibertats de la Constitució Espanyola ).
Per plasmar en imatges aquest manifest tan personal on Sevilla es fa tan física com metafòrica, García Pelayo utilitza incessantment una sèrie de recursos que enriqueixen la seva obra fins a límits insospitats: un pròleg que ens situa en una entrevista realitzada a Ana abans del rodatge i, la imatge constant d’aquella, un àudio de Miguel realitzat després de la filmació de la pel·lícula; continus rètols, comentaris i cites sobreimpreses en la imatge; plans estàtics que utilitzen de forma molt intel·ligent l’off visual; incisos musicals (inoblidable l’actuació del “Farruco y sus Niñas” amb què es tanca la primera part ), una presa no vàlida que es repeteix, el rodatge en directe d’una seqüència, la lectura del guió per part de l’actor principal en el moment de declarar el seu amor a Ana, la irrupció de la veu en off del director en algunes seqüències, o desviaments testimonials en forma de document que ocorren a Sevilla durant el rodatge, com el relat de “El Niño del Taller” sobre l’assassinat d’un noi per part d’un policia, el del pintor “Toto El Estirado” sobre la reconciliació nacional mentre la càmera mostra les seves pintures, o la insòlita ocupació de la Giralda per part dels treballadors de drassanes… I tot això sense oblidar l’extraordinari personatge, ple de matisos, del pintor exiliat que torna a Sevilla passats quaranta anys, la relació personal i sentimental del qual amb Ana resultarà fonamental per al desenllaç de la seva història amb Miguel .
Sevilla per al retrobament ; Sevilla per a la reconciliació; Sevilla per l’amor; Sevilla com a estímul per a la creació; Sevilla per l’Art; Sevilla per a la democràcia; Sevilla per a la llibertat . Això és, en definitiva, “ Vivir en Sevilla”

Rafa Morata

Enllaços externs

Morir en Sevilla per Toto Estirado a l’ABC de Sevilla

Gonzalo García Pelayo, ruega por nosotros, per José María Rondón el 06/11/2012 a El Mundo, Sevilla

Gonzalo García Pelayo a Wikipedia