Publicat dins: Obituaris - 02/04/2020
Fotografia Joan Teixidor (commons.wikimedia.org)
Nubla, últim solo.
Desapareix un dels músics i activistes més destacats de l’avantguarda i un escriptor que havia fascinat des de la ciència-ficció diferents generacions
A Víctor Nubla no li agradaven gens els enterraments i no hi anava, a cap. No m’imagino la seva cara en aquesta circumstància. Malgrat aquests dies apocalíptics, ningú s’imaginava que el músic i escriptor ens deixaria als 63 anys. Les complicacions d’unes hèrnies van frenar a l’hospital de Sant Pau una de les obres més fascinants i heterodoxes de l’últim mig segle. Una obra monumental amb centenars de peces entre gravacions i llibres. Els últims anys han estat complicats, tant per les dificultats econòmiques de la crisi que van limitar els seus projectes com per la salut fràgil –una operació de maluc el va deixar amb bastó i li va costar déu i ajuda recuperar-se’n–. La immobilitat va agilitzar la seva obra literària, tan fastuosa com la musical, fins i tot més.
Vaig conèixer Víctor Nubla el 1978, quan distribuïa el Periódicodenadamasunahoja per les llibreries del Rollo que encara sobrevivien a la ciutat. Aleshores es mantenia en posicions dures entre el nihilisme i el situacionisme, intransigent a estones, cordial amb una cervesa i una bona conversa. En aquesta dimensió bipolar entre el Doctor Jekyll i Mister Hyde es va moure fins a l’últim moment. De fet, el vaig trucar de bon matí fa uns dies i em va contestar contrariat per una proposta d’edició que li feia. Al migdia em trucava ell animat per tirar-la endavant. Tot i conèixer-lo des de la prehistòria, em va tornar a sorprendre. Aquell llunyà 1978, a la llibreria Cosa Nostra del carrer de l’Hospital, tampoc em va dir que era un dels membres del grup Macromassa, que des del 1976 ha revolucionat amb la música, però també amb el projecte de subversió total, els escenaris. Del grup gestat amb el seu germà Juan Crek van sorgir infinitat de capçaleres, des dels projectes literaris satírics al festival LEM, que tant li va costar tirar endavant, amb les institucions gairebé en contra. De la paranoia anarquista del “Van a por nosotros” –que declamaven els amics Accidents Polipoètics–, Nubla va saber unir l’experimentació i els sons a la resistència. Un dels primers invents de Macromassa va ser el concert Dàrlia Microtònica, gravat el 1976 a la sala Màgic de Barcelona, pionera i germana de Zeleste en l’apogeu de la contracultura musical. El disc formava part del catàleg Umyu, coordinadora que aplegava el LMD, Laboratori de Música Desconeguda de Nubla i Crek.
Víctor Nubla –o Enric Villalba, el nom real, que sortia al disc únic dels Peruchos– ha estat guia per a les noves generacions. Sempre em va estranyar que un misantrop convençut obrís les portes a gent que no tenia tribunes. L’emprenyarien els missatges egotistes a les xarxes socials que lamenten la seva mort. I fins a mi em costa creure-ho, perquè la sospita és que tot sigui una ficció d’una de les seves novel·les. De fet, Nubla ens va deixar amb bocabadats amb llibres com El regal de Gliese, Les investigacions del cap Pendergast, Cómo caza un dromedario, La ciencia a la luz del misterio, l’extraordinària El viaje secreto de Elidan Marau a través del Mar de Leche i la que m’acabava d’arribar, també publicada per Males Herbes, Metal·lúrgia, un nou al·legat anarquista contra l’explotació amb el seu humor distòpic. Abans de les edicions comercials propiciades per la generació d’editors independents, Nubla va publicar infinitat de llibres en autoedició, que perfilaven una personalitat literària de primer ordre. Al darrere s’amagava un lector voraç, que vivia en una mina plena de prestatgeries, un lector de novel·la de ciència-ficció i policíaca sense comparació.
Impossible resumir una obra tan vasta. El recordaré sempre amb la seva gossa Hortènsia –que sabia matemàtiques– al pis vetust del carrer de Roger de Flor traginant instruments de vent o l’Ateneu Llibertari de Gràcia del carrer del Perill, o als bars de Gràcia, on sempre et rebia amb un somriure, et cedia la trona i t’anava a buscar una cervesa, o als concerts explosius, com els de Transformadors, KGB, el Communiqué d’Hostafrancs o un al Monumental de Gràcia amb els amics d’Esplendor Geométrico on van provocar la desbandada general. Escolto el disc Clarinets, catàleg d’usos simbòlics mentre crec que la seva mort és una broma.
Publica la web sense nom per cortesia de David Castillo
© David Castillo
Homenaje a Víctor Nubla
Ajoblanco publica Artículo en espiral com a homenatge a Victor Nubla
Artículo en espiral, in memoriam
Clica aquí per anar a Macromassa
Velando a Victor Nubla de javier hernando a Hojos de musico extraviado
3231
4 comentaris
Jana
4 d’abril 2020, 09:51 AM
1https://www.nuvol.com/musica/contra-les-certeses-formals-92394
Canti Casanovas
4 d’abril 2020, 05:43 PM
2Gracies Jana.
He posat el teu enllaç a l’article de Martí Farré al cos del mateix article.
Jana
5 d’abril 2020, 04:29 AM
3Genial, Canti!
F. Borrllo
7 d’abril 2020, 12:10 PM
4Conocí a Víctor cuando hacía un fanzine, “El Periódico de Nada Más una Hoja”, que cada semana traía a la librería cuando ésta estaba en la calle La Nau y estaba especializada en “comics y ciencia-ficción”. Entonces pocas librerías acogían fanzines y en el barrio junta a Makoki, también los asilaba Zap, de Jaume Fargas.
Era un folio fotocopiado por las dos caras, de distribución gratuita. Quizás por éso no encuentro ninguno ni a nadie que lo recuerde.
Un día, después de muchas risas y números con las ocurrencias de aquél fanzine (¿Me engaña mi parca memoria?) me invitó a la presentación del primer disco de Macromassa. Ante la pregunta de qué instrumentos tocaban, aceptó que ninguno, pero aprenderían sobre la marcha.
La presentación fue en el Màgic, en su buena época, con Albert Lillo de anfitrión. Recuerdo que el presentador remató la introducción del trio con un “Cum vobiscum, Macromassa”!.
Nunca imaginamos los colegas que sería tan prolífico, y no solamente en música. Destacó Víctor en varios terrenos, como un apurado creador al que pareciera que la faltaba tiempo para tanto. Y escribió muchos libros de toda índole descomunales, pero como lector de ciencia-ficción disfruté con “El regalo de Gliese” como si de Philip K. Dick se tratase y trataba un tema muy visitado por Dick y en el que no le íbamos a la zaga: las experiencias psicotrópìcas, esta vez emplazadas en su querido Barrio de Gracia. La anticipación psicodélica hacía del barrio-villa escenario chispeante de ese cruce delirante entre c.f. y psiquedelia.
A los escépticos de su amplia obra les recomiendo también “Cómo caza un dromedario”, pero la más recomendable es “La ciencia a la luz del misterio”, un ensayo brillante sobre la consciencia y el poder se ésta de crear la relidad. Y del inconsciente como fuente de toda creacción. Y cómo éste pasa al la consciencia a través de los sueños para convertirse, imaginación mediante, en consciencia creadora de mundos y del mundo.
Hoy que Víctor a despertado del sueño que es esta realidad, el mundo es menos mundo.
F.B.
RSS dels comentaris a aquest article
Vols deixar un comentari?