Expo audició

Inauguració: 14 de juliol 2010 a les 19 h.
Arts Santa Mònica, La rambla 7
[M] Drassanes

“THE LONDON PUNK TAPES”

Arts Santa Mònica, per obra de Vagina Dentata Organ, presenta l’original i inèdit “The London Punk Tapes”, l’arxiu de cassets amb música original dels grups punk The Clash, The Damned, Subway Sect, The Sex Pistols, Generation X, The Slits i The Buzzcoks, que Jordi Valls enregistrà en directe, gravadora al coll —abans que aquests grups fossin gravats en estudi—, en els antres urbans i dels barris suburbials de Londres en l’explosió punk del 1976 i 1977. A la vegada l’arxiu documental personal d’aquella explosió (cartells, fulls volants, programes, fanzines, revistes, retalls de diari, fotografies, entrades dels concerts, etc.) ha servit perquè, conjuntament amb l’artista multimèdia Franc Aleu, es produís un vídeo d’art, collage d’imatges, que es projecta en 7 pantalles al mateix temps que s’emet la música enregistrada amb la qualitat tècnica del directe del moment; i, a la vegada, amb el material documental, s’ha fet, amb el grafista Marc Valls, germà d’en Jordi, el llibre-catàleg de mateix títol: THE LONDON PUNK TAPES.

L’artista català franctirador Jordi Valls (1945), d’exili voluntari del franquisme, residí a Londres del 1969 fins el 2007 i, com tants altres joves del moment, visqué la revolta a través de la música i l’art. A partir de la música electrònica i industrial de grups com Throbbing Gristle i Whitehouse s’introduí a 1’underground anglès i tot seguint l’actitud punk del “fes-t’ho tu mateix”, que permetia que tothom es llancés al carrer, inicia les edicions de Vagina Dentata Organ amb sons de no-música trobada. Son obres audibles, mes que sonores, on els sons son transformats en sons metafísics i, a la vegada, en escultures o objecte-disc amb iconografies fetitxistes reelaborades visualment per Marc Valls. Discos penjats a la paret o audicions adreçades a 1’ inconscient automàtic irracional. L’escassa obra d’aquest artista fill dels punks es redueix als impactants cants als instints bàsics de sexe i violència a Music for the Hashishins; als precs per al famós suïcidi col·lectiu de la secta del reverend Jones The Last Supper; a l’exercici rítmic físic dels tambors de Calanda a The Triumph of the Flesh; a la ranera i els gemecs de l’orgasme per a una necrofília envers Marylin i Elvis a Cold meat/Eros & Thanatos;
1 el so d’una Harley Davidson a Un Chien Catalán, entre d’altres. També va exposar una sola vegada a Grenoble (2000) en el marc de “Coup de gráce, la poésie comme connaisance objective”, un conjunt de teles de retrats metamòrfics de “top-models”, pintades amb la pròpia sang de l’artista i tirades pel terra al mig de la galeria. L’obra de Valls, un nihilista fascinat per la destrucció per la destrucció, manifesta un desig de “castrar” una societat uniformada, avorrida i pedant amb la realitat de la realitat.

Els punks, Vagina Dentata Organ i els dos germans Valls son l’altra cara del “cal ser radicalment moderns” per a una utopia il·lustrada quan arribaria al dia (on som) que tothom i qualsevol podria crear i editar en la cosmópolis. A l’anvers de la “il·luminació” dels joves rimbaud, “l’infern”; al costat del “vident” amb rostre “d’àngel en exili” (de Verlaine) , “el meu contemporani, el meu castrador” (de Pasolini) . Drogues, sexe i violència que s’escapaven de les sinestésies vocàliques de la bohèmia simbolista al dinovè per anar esclatant, de nou, en la nit dada, l’antipintura surrealista i la respiració de la música punk.

La fatiga pre-post-moderna que tota revolta acaba en “isme”, propiciarà un art radical que, a les acaballes de l’art mateix, abandona el concepte per gemegar i insultar sense proposició. El punk fou el “grau zero” de la música i l’art que es constituïen com una antimatèria, feta de fàstics i podridures, enfront de les radicalitats formals seriades. El punk obri la polarització ni a la dreta ni a l’esquerra, sinó en batalles campals contra l’extrema dreta que es tot sistema. El dolor s’exhibia en fotocopia cremada, un sadomaso adolorit per l’estretor del marxisme. Les lletres punk son. proclames polítiques de ràbia.
En aquell marc d’agonia de les ciutats postindustrials, de falta de perspectiva per als joves i de revolta juvenil, els sintonitzadors permetien l’autonomia electropunk sense acadèmia i corrien les caràtules d’autoedició i l’intercanvi de cintes sense mercat. La música no mor. I la societat industrial moribunda fou ocupada per independents, autodidactes i amateurs, salvatges i gossos de ciutat, que al cap de poc convertirien la merda i la podridura en or, com Rimbaud. A Catalunya, el dictador acabava de morir i els festivals de música (Canet rock), mes psicodèlics, laietans i massius —amb proclames a favor de l’amnistia, l’autonomia i la llibertat—, contrarestaven amb el nihilisme polític dels partidaris de la ruptura i els seqüenciadors i audiogeneradors de primera generació de canvi de sistema. La merda també es convertí, sense alquímia, en or. / Vicenç Altaió. ARTS SANTA MÒNICA