6 comentaris

1. Gero

   30 de desembre 2010, 04:20 AM

   1

   Acabo de veure’l sencer i en sembla un documental altament recomenable, malgrat surti la gauche divine barcelonina. La historia dels Smash comença amb els discos que porten els marines americans de la base de Rota.

2. Canti

   30 de desembre 2010, 09:53 AM

   2

   Si Gero
   aquest és un dels punts negres del document: situa en el mateix pla el moviment underground andalús i la gouche divine, com si fossin moviments germans i paral·lels i obvia l’underground de catalunya (el rotllo) com si no hagués existit mai, el que diu la Rosa Regàs no té “desperdici”: que eren transparents als ulls de la policia com les dones ho són als ulls d’alguns homes, S’aturat mai la Rosa Regàs a pensar per quins sants collons la policia franquista s’hagués hagut de preocupar per les festes i els negocis del Sr. Bocaccio?
   Hem pregunto què buscaven els Smash a barcelona, reconeixement, fama, diners? Què feien “Los hombres de las praderas” a les “cuevas suntuosas” d’aquells que convertien en or tot el que tocaven? El mànager i productor francès Alain Milhaud ho explica ben clar: Smash no es volien sotmetre al dictat de la industria, però malgrat això necessitaven entrar en els mecanismes del showbusines, potser les contradiccions dins d’Smash venien de més lluny i el que va passar a Barcelona és que es van manifestar d’una manera més evident i això els va portar a la dissolució com a grup.
   Això és només un comentari fet a corre cuita, hi ha més coses que no quadren en aquest document de Gervasio Iglesias

3. joan carles usó

   2 de gener 2011, 11:11 AM

   3

   Una cosa que em va fer gràcia quan la vaig descobrir i que no surt al documental “Underground. La ciudad del Arco Iris” és que les actuacions del grup Smash s’anunciaven en la secció d’espectacles del diari ABC (edició de Sevilla). Com també s’anunciaven en eixa mateixa secció el Club Dom Gonzalo, el Club Aladín, el Club Ye-Ye, la discoteca Turín i altres llocs de la cartografia underground sevillana.
   Gero i Canti, segurament teniu raó quan assenyaleu que és un error situar en el mateix pla a la gauche divine i l’underground andalús i per extensió el rotllo català dels 70, com si fossin moviments germans… També he parlat del tema amb Martí Sans… Però hem de recordar que NO es tracta d’un documental sobre el rotllo català dels 70, sinó sobre el grup Smash i en tot cas sobre la Sevilla underground. I en certa mesura sí que van ser moviments cronológicament paralels a l’existència de l’anomenada gauche divine, al menys en part.
   En alguns fils de lwsn algunes persones (Xavi Cot, Eva, etc.) han proposat establir paràmetres cronològics dintre de l’època que dona sentit a aquesta web en base a fets que podriem anomenar “claus” dintre de la historia del rotllo. No em sembla mala idea. Si forem capaços de consensuar eixa cronología i la ferem extensible i la relacionarem amb esdeveniments tant “oficials” com “alternatius” de tot l’Estat ens trobariem amb més d’una sorpresa.
   Però tornant al cas dels Smash. A banda de que tocaren en el Primer (i únic) Festival Permanente de la Música Progresiva, feren nit a casa d’en Pau Riba, es tiraren uns mesos tripant en Lloret de Mar i gravaren un disc per a Bocaccio Records, algún sap fins ón va arribar realment la connexió dels Smash amb el rotllo dels 70?

4. Gero

   2 de gener 2011, 11:42 AM

   4

   Recordo perfectament l’actuació dels Smash al Salon Iris de Barcelona, anaven tripant i sonaven bastant espesos. Julio va començar dient: están ustedes a gustito? I van començar amb el Pureple Haze de Hendrix…fins passat un bons minuts anaven una mica creuats, després la banda es va escalfar y va sortir Antonio Molina totalment desaforat i amb la guitarra flamenca va atacar El Garrotin, senzillament flipant!Llavors jo tenia 16 anyets i no entenia ni de managers ni de gauches divines, i ens ho voliem passar bé els diumenges. Crec que Smash es mereixen un documental com aquest.

5. AS

   2 de gener 2011, 04:47 PM

   5

   Canti, jo diria que els Smash no ho van pensar bé quan van acceptar el contracte. Una vegada a la Costa Brava, la cosa es va possar malament. Tinc entés que Gualberto (crec) va barallar-se amb la resta del grup i el va deixar, precisament perque no estava d’acord amb aquest caire comercial que estava prenent tot, i que poc després el grup va decidir dissoldre’s.
   El documental no només ha obviat l’underground català, també la resta de l’underground andalús. Dóna la sensació de que només existira Smash a aquella època (fins i tot a Espanya).
   Es curiós que els dos grups progressius per excel·lència en aquells moments començaren i acabaren a la mateixa vegada (1969-1972). Tan lluny els uns dels altres i amb històries tan similars.

6. Canti

   6 de gener 2011, 11:34 AM

   6

   Hola a tots i disculpeu-me quan no puc respondre els comentaris puntualment.

   En el comentari núm 3. Joan Carles Usó ens parlava dels anuncis de les actuacions dels Smash a la premsa andalusa. Separadament ens va enviar 5 exemples que hem publicat a continuació del documental. També els podeu descarregar més avall en format pdf.

   En el mateix comentari recorda que: “algunes persones… han proposat establir paràmetres cronològics dintre de l’època que dona sentit a aquesta web en base a fets que podríem anomenar “claus” dintre de la historia del rotllo.”

   Em sembla molt bona idea i estic pensant quina seria la millor manera de fer-ho i presenta-la a Inet, d’una manera intuïtiva i entenedora. Com diu el Joan Carles: “Si fórem capaços de consensuar eixa cronologia i la férem extensible i la relacionarem amb esdeveniments tant “oficials” com “alternatius” de tot l’Estat ens trobaríem amb més d’una sorpresa.”

   @As
   Me sembla que vas encertada amb això de que no s’ho van passar massa bé quan van venir a Catalunya.
   T’explicaré una anècdota per si ve al cas: Sevilla, any 1973 o 74, Feria de Abril, jo havia estat tota la nit de caseta en caseta que si señoritos a cavall, sevillanas, finos i una novieta americana que m’agradava, es feia de dia i estava una mica cansat de tot, menys de l’americana, entre la penya hi havia el Raimundo Amador, de sobte vam sentir una guitarra que s’enrotllava bé, finalment música, vam posar la oïda per saber d’on venia aquell so, vam anar a fora d’una casseta i vam trobar el Toti Soler arrancant-se amb aquelles melodies a la guitarra. Vull dir que el moviment entre Sevilla i Barcelona a nivell creatiu ha estat en les dues direccions, altre cosa és a nivell comercial.