Els follets del bosc

Va ser a la primavera del 73 quan varem pendre uns botonets de color violeta mes coneguts com a “Purple Haze” igual que la cançó de Jimmy Hendrix. Els habiem comprat al “Pobre” a la Barraca del carrer Ciutat. Mentres desapareixia el sol de Mirasol, una foguera il.luminava les nostres cares; Albert Subirats, music i poeta, l’inefable Papa Noel, el Shakespeare poeta, el Chico com sempre espitós i jo el Geronim. Esperavem la nit i la pujada del raig purpura que habiem ingerit feia uns moments.

I no va trigar en fer l’efecte desitjat; mentres conversavem les nostres mandibules es ralentitzaben i les paraules es quedaven flotant a l’aire. Aixó ens va fer sentir tan ridiculs que esclatarem en una riallada unanim.

Els nostres moviments van començar a dibuxar.se visualment a l’aire, com quan deixes el diafragma d’una camara obert durant una llarga exposició. Sobtadament el Shakespeare va començar a moldear el seu nas amb els dits com si fos de pastilina, allargant.lo i axatan.lo devant la mirada atónita de tots. Pero aixó no era tot, doncs a continuació va fer el mateix amb la seva cara i tot el seu cos es va convertir en un nan del bosc.

- Som els follets del bosc !

Varem exclamar quasi a l’unison al veurens transformats en petits sers de cosos diminuts. Ens veiem com els verdaders habitants de la terra, els follets habitants de la natura. Teniem les orelles puntiagudes, els nasos llargs i ens desplaçavem lliscant per les fulles humides com si fosin tobogans.

Corriem en filera per un inmens prad de color blau com si fosim vagons d’un tren, agafats pels hombres. A dalt, el cel era un festival d’estels de colors, cometes i constelacions en moviment com un esclat de focs artificials. Algú habia dit que la nit era com una gran pantalla a on prenien cos qualsevol tipus d’al.lucinacions; i era cert, paisatges amb palmeres àrabs, personatges de Lewis Caroll, conills amb xistera, gripaus coronats i petites Alicies alades… En aquell estat de coses estavem, quan tots vam percebre la mateixa sensació... a on està el Chico? El varem trovar pujat a la copa d’un arbre amb una canya per espasa cridant: Sóc el guerrer de Black Sabbat! El viatge va continuar amb un trio de follets i un guerrer que jugaba a l’amagatall. Vam atravessar el mirall de la realitat passant a l’altre costat, a on les dimensions no tenen nóm. Els primers raigs de sol varen posar l’epíleg a un viatge que recordaré sempre.

Gero
(Extret del llibre “Cròniques Subterrànies” de Pilar Quilez)

« Anterior:

» Següent:

Articles relacionats: