Joan Vinuesa

PAKISTAN 1977

Feia moltes hores que havíem pujat
a dalt d’aquell tren.
La nit havia convertit el vagó
en un dipòsit de cossos estirats
de les maneres més inesperades.
Sorgien peus i mans,
dels portaequipatges,
de sota els seients…
L’entremig de l’estret passadís
semblava una hecatombe.
En mal anglès i entre somnis
vaig entendre que després
de passar el riu Indus
arribaríem a una població
on la gent era molt alta.
No en vaig fer massa cas.
Ens havíem pres una boleta d’opi
i si no dormíem era igual.
Poc a poc, el tren s’aturava
i a l’andana entre les ombres,
els viatgers que s’esperaven
eren homes amb turbant,
primíssims, elegants,
gegants de dos metres potser
i tots de blanc.

1987

____________________________________________________________________

Del poemari feristela de bec i les felòrnies del radi

baktivedanta swami prabupada

Cuántos colores
han debido esconder
al feo maestro,
rodeado de flores,
de piernas cruzadas,
de gran nariz.
Espirales!
rodead sus páginas,
copiad sin fin
la lección mal aprendida!

Tengo heridos
los diez dedos
de mis lejanas manos.
Suaves dolores
impregnan mi cuerpo
como el lejano
preludio de la muerte.
¿Crecerán también
las uñas en mi tumba?
¿O debo arder
en el Ganges
en aquel milenio
que me vio sufrir?

______________________________________________________________________

Del poemari feristela de bec i les felòrnies del radi

catalans a turquia
(la ruta d‘àsia -1977)

Era molt arriscat
viatjar d’aquella manera,
passaves pels llocs
i l’atzar et seguia
com una ombra
d ‘un déu amb gana.

Recordo tants cops
que, per sorpresa,
arribava el perill,
tantes vegades
que s’hagués, sobtadament,
pogut trencar la vida,
la llibertat, el viatge.

Aquella nit a Istanbul,
la primera després d’una setmana
travessant Europa,
els policies van entrar sense avisar
a dins la cambra
de l’hotel més pobre,
mentre els quatre escrivíem
els relats del nostre viatge.

Ens vam quedar quiets,
conscients del perill definitiu,
i ells cinc, amb el posat secret,
dempeus, callats,
amb un transmissor
com a única credencial.

Regiraven els equipatges,
els cendrers i els nostres braços,
per si érem dels dolents
que s’intoxiquen.
Buscaven la menor excusa
per emportar-se els joves
que ja s ‘havien acabat
la marihuana abans d’ahir.
Quina sort!

1995
_____________________________________________________________________

Del poemari feristela de bec i les felòrnies del radi

Els tres viatgen fulgurants
pel mig de l’erm.
Ràpids i sense parar,
tots tres porten
l’enigma en cada bossa.

El viatge els magnifica tant,
que aturar-se fóra creure’s
coses massa estranyes.
I ni reposen la mirada
a prop dels horitzons,
com els dignes somien.
I mai tampoc
volen ni saben
res de la fi.
Ningú sap si trobaran quelcom
ni si anar sols
és premi, al costat
dels imprecisos.

1995

______________________________________________________________________

EL DROPO
Del poemari El camí del llamp, Barcelona 1993 Joan Vinuesa i Baliu

1.
El dropo és un espècimen psíquica i
emocionalment diferenciat, del seu tracte
no se’n poden esperar projeccions de
fàcil interpretació.

2.
La ment del dropo neix dels més
recòndits plecs de la veritat.

3.
Els orígens del dropo es remunten
artísticament al joglar i filosòficament als
càtars.

4.
El dropo, de la seva implacable
existència, n’extreu les secretes lleis de
l’absolut.

5.
El dropo estarà disposat a la despulla i
trastorn personal com a mida de
resistència al seu atzarós destí.

6.
El fer del dropo no té retorn, és
nihilista, i sols poden atenuar-se les
característiques més corrosives per mitjà
de la revelació, l’estudi, l’embriaguesa
passional o, en el pitjor dels casos, el
treball.

7.
El dropo, per l’elevat risc en que es
troba, haurà de vigilar la seva libido i
regular prudentment el consum de
drogues.

8.
El dropo manté el seu estat de vigília en
constant alerta, davant el risc de
sucumbir sota les variades formes de
repressió de l’anomenat sistema.

9.
El dropo viu en permanent estat
de deportació.

10.
El dropo sap defensar la seva sensibilitat
per damunt de les nombroses adversitats
que li reporta la seva actitud.

11.
El dropo afronta l’escassesa i la
persecució com a fenòmens quotidians.

12.
El dropo ha de saber que la seva tasca
d’agitació social mai no serà
recompensada.

13.
El dropo sent per l’autoritat instituïda, i
especialment pels seus agents, una
profunda aversió que s’arrela en la més
poètica i patètica observança del ser .

14.
El “dropisme” es nodreix de les
experimentals anomalies de la selecció
natural.

15.
El dropo entén les qüestions nacionals i
familiars com a fenòmens tribals.

16.
Els individus que facin el dropo
acertadament tindran dret a la protecció
emocional de la resta de la població.

17.
Al dropo se li entenen, íntima i
públicament, actes aparentment prohibits
pels costums vigents.

18.
La indiferència política i la indolència
horària seran considerades
característiques no perverses en els
individus tocats d’aquest estigma.

19.
El dropo serà objecte d’especial atenció
quan, per la seva indispensable bogeria,
estengui al col·lectiu enriquiments
culturals.

20.
El dropo esdevé la següent alternativa en
molts dels supervivents de les tribus
urbanes.

21.
El dropo és un individu
contradictòriament ètic però es relaciona
defugint la violència i la influència, l‘ús
de les quals desqualificarien l ‘adepte.