Vivia en un pis del Carrer Sadurní, en ple “barri xinés” de Barcelona per allà el 1975. Tenia 21 anys i la sang bullia en les meves venes. Treballava de dia i vivia de nit. Només tenia un matalàs a terra i la meva cadena de música amb els meus estimats vinils que m’acompanyaven a tot arreu. La meva passió per conèixer món em va portar a conèixer una gent meravellosa amb les mateixes inquietuds que jo.
Inspirats pels Allen Gingsberg, l’Alan Watts, William Burroughs, teníem unes ments amb moltes preguntes i unes idees molt trencadores, innovadores i amb un impuls i una empenta molt forta cap un futur per inventar, teníem al cap una sola paraula “llibertat”. La música amb un estel de grans creadors, també va ser un element actiu en la nostra petita comunitat, Joplin, Hendrix, Velvet, Credence, Doors, Pink Floyd, Jethro, Zappa, Reed, Andy Warhol inspirat amb la Factory… etc.

Ens reuníem al petit pis de Sadurní, sempre estava ple de gent de pas…noves cares, compartir el poc que teníem i quan podíem o ens convidaven fumàvem maria o haixix. Estàvem en una bombolla i era una món ric i il·lusionant i amb ganes de viure fent camí. Per mi el moment més crític era al matí quan a les 9 havia d’estar a la feina. Però mai vaig faltar. El meu sentit de que jo era responsable de mi mateixa em feia tenir força per tirar endavant la meva aventura sense perdrem res que em pogués aportar la nit. Molts dies les vetllades eren llargues … fins i tot alguna vegada havia anat a treballar sense dormir i passava el que passava, que inclús en una ocasió em vaig oblidar de com es comptava, cosa molt compromesa si tenim en compte que treballava en una botiga de material tècnic .
El Josep Maria va fabricar una taula amb un dibuix del ying i yang, va ser l’únic moble( per dir-li d’alguna manera) que va existir al carrer Sadurní. A aquella taula i asseguts amb coixins a terra es menjava, es feia tertúlia, es dibuixava, s’escrivia, es somniava. Ens sentíem lliures per estimar sense cadenes morals, d’educació o castracions religioses. L’Ep aportava els seus nus totals, tot passejant-se pel pis. Era el mes jove i el més flipat, per ell el que estava vivint era el súmmum i era la nota energètica de la comunitat. El Pep treballava a la botiga del Gay & Company al carrer Hospital, era el més calmós de tots i aportava serenitat al grup. Encara que els que vivíem a Sadurní érem 4 rara era la nit que no érem 6, 7 i més.

Estàvem connectats amb altres pisos de l’àrea, Roig, San Ramón, Picalqués… La gent que hi vivia era la nostra gent també, ens unia una gran germanor i les trobades eren a qualsevol dels pisos. Una gran austeritat impregnava les nostres vides, però al mateix temps una energia positiva anava teixint les nostres relacions i anava fent créixer una gran estima entre nosaltres.

El pis va durar mes o menys un any, però van passar tantes coses! Entre altres vam muntar un concert amb l’Elèctrica Dharma a Manresa, amb un guitarrista de Carboneras, l’Àngel, de teloner. Algun cap de setmana anàvem a Gualba sota el cel de nits estiuenques plenes d’estrelles i de flaires de flors del Montseny. L’herba ens feia aflorar les nostres aptituds artístiques amagades i establíem diàlegs sense paraules amb dibuixos i signes que enllaçàvem i tenien sentit. O be ens ajuntàvem per crear un menú per casa en que les sopes vegetals depuratives tenien un lloc destacat. Ja començàvem a contemplar el vegetarianisme. A parlar de l’energia que mou el món, del zen i les seves dites. Qui mes qui menys llegia Lovecraft i Tolkien i ens encantaven el còmics. Llegíem “El Llibre Tibetà dels morts” que va editar en Pastanaga. La meditació va començar a ser una pràctica habitual en les nostres vides. Va ser aleshores que vàrem conèixer al Sr. Melà que feia conferències un cop a la setmana en un lloc del carrer Joaquim Costa i en Manel Barbal que amb la seva saviesa ens van introduir en el mon esotèric. Mica en mica anàvem experimentant un tomb, un canvi molt subtil …

El Cesc va venir a viure a casa tres mesos abans de marxar cap el desconegut. Ell i en Ramón varen planejar anar a la Índia pas a pas, marxant amb un vaixell des de Barcelona travessant països i països en tren, bus, en auto stop, en fi el que calgués. En aquells països varen tenir moltes aventures que explicar que formen part de les seves vivències personals…

Finalment van arribar a Índia i després de molts mesos de recórrer-la van trobar a Swami Muktananda i es van quedar a Ganeshpuri (Maharastra) on hi havia el seu Ashram. Des d’allà ens varem comunicar i va ser aleshores que vaig decidir junt amb un grup de gent anar –hi i passar el temps que donés les meves deu mil pessetes estalviades amb molt de sacrifici.
Aquest temps va durar cinc increïbles mesos on vaig estar portant una vida monàstica que ha estat la base que m’ha guiat fins ara.
El pis de Sadurní, es va tancar poc després de que el Cesc i el Ramón marxessin cap a Àsia. Irrepetibles vivències han quedat dins de les seves parets. En algun racó del pis, si es que existeix, encara es deuen sentir les notes del “Sign This All Together” del LP “Their Satanic Majesties Request” dels Rolling Stones… i encara es deuen percebre les ones sinuoses dels nostres cossos dansant…

Rosa Pujantell Plana

Publica La Web Sense Nom per cortesia de Rosa Pujantell (drets de còpia)