9 comentaris

1. Gerónimo

   17 de juny 2008, 12:51 PM

   1

   Hola Rolling,
   El Gerónim del Festival de Granollers i de la web som la mateixa persona. M’alegra molt sentir de tú i espero tornar a llegir coses teves. Posam-me un pel nostàlgic, recordo haver passat tardes a casa teva sentin King Crimson, Pretty Things, etc, i com no els Rollings !
   Salut!
   Gerónim

2. Kanti

   18 de juny 2008, 08:41 AM

   2

   Hola Rollin, doncs sí, soc el Kanti, Canti o Josep Maria, com més et plagui. Et dono la benvinguda i t’agraeixo les reflexions que fas. És veritat, sembla que ens trobem aquí els que hem sobreviscut, però també hi ha més gent que no coneixem directament i que ha viscut histories paral·leles i gent jove que s’interessa. No és habitual sentir parlar a persones no professionals del periodisme obertament de la seva experiència.
   Pel que fa a la nostàlgia, cada ü fa la seva valoració personal. He conegut persones que han quedat tan cremades amb tot el que va passar que no volen ni sentir parlar de posar la seva experiència en comú. Aleshores, és natural que sentin una mica de nostàlgia quan veuen alguna fotografia o peli. I també ho puc entendre.

   Això de la paternitat, ja saps, sempre és problemàtic, jo diria que la web va sortir sola, com surten les males herbes al camp. Ningú la va plantar ni regar i ha anat creixent per pura tossuderia i necessitat vital.

   Haig d’aclarir, pels que no ho sàpiguen, que amb això de la meva faceta de negociant et refereixes a una època en que jo venia recanvis per futbolins i tu compraves les pilotes. M’he hagut de buscar la vida com tothom. Ho dic, perquè en general no he estat mai un bon negociant.

   Em sembla que et tires pedres al damunt quan dius que t’has convertit en un burgès i un materialista. No m’ho acabo de creure i suposo que el que vos dir és que tots hem hagut d’aprendre a resistir en el món capgirat que ens ha tocat i sota la tirania dels diners.
   No m’allargo més. Sobre el rotllo, jo m’inclino més pel costat social i el Martí pel viatge interior i segurament les dues coses no es poden deslligar. Tens raó, l’ús de la paraula en el món dels còmix va ajudar a diluir el sentit que havia tingut. M’ha agradat molt el que deies al començament: que no n’érem intel·lectualment conscients del moviment. És veritat, a l’època fèiem el que fèiem perquè era l’única cosa que podíem fer i no hi buscaves mil explicacions. És ara, quan hem intel·lectualitzat una mica tot el que va passar, que podem parlar-ne amb més o menys fortuna. I moltes vegades el que surt són teories i reconstruccions personals que només serveixen per tranquil·litzar la nostra consciència. Precisament em sembla que una de les funcions de la web és oferir un espai de reflexió comú. Si es així, benvinguda.

3. ffanes

   18 de juny 2008, 03:07 PM

   3

   Bona nit, Josep. quan temps, molts instants . Mira, so el Francesc del carrer valldonzella. Varem anar a Eivissa-Formentera el 1970 amb en Jaume i després a Valencia. Tic una foto teva a Rupit, el 1971, en una sonada fugida al monestir de Caserres. Aviat la fare arribar a la wsn. I tantes coses que verem fer que no recorde masa bé i que són per açi i per allà. La Judith viu a Badalona, la veig sovint.

   Un molt gran record. Salut

   P.D. No me creo nada lo del burgués capitalista.

4. Rolling

   18 de juny 2008, 03:52 PM

   4

   Benvolgut Gerónim,

   És gratificant tenir noves teves després de tant temps, i coses de la vida, gràcies a la xarxa global que és internet. Qui ens ho anava a dir en aquells temps en que “despertàvem del son dels infans…” que el progrés técnic ens tornaria a posar en contacte tants anys després! Els camins del destí són inescrutables…

   Alguns del que jo anomenava “supervivents” no els deu atreure o agradar massa la informàtica i potser encara romanen a Menorca o algun altre indret fent artesania. No obstant, otes les opcions són igual de lloables. I el progrés, igual que les drogues, són bones o dolentes en funció de l’ús que en facis. L’abús sempre sol ser dolent.

   De fet, jo hem pensava que “Jerónimo”, com et nomenàvem, era el teu sobrenom per el teu posat serè, tranquil i majestuòs que junt amb aquells llargs cabells negres, el el nostre imaginari, ens feies evocar o recordar al famós cap indi.
   Tinc la memória molt flaca (i a aixó i han contribuit algunes substàncies…) i no et tinc present a casa, precisament, com dius. Però de fet i passava tanta gent (la basca) que no els puc recordar a tots.

   Intento fer exercici de memòria i et recordo sempre associat a en Lluís (el Boig), al Xavi (el Cordero) i un tercer amic, amb ulleres, del cual no recordo el nom. També me’n recordo de la Milos. Qué en saps de tots plegats?
   Quins temps aquells!! (exclamació nostàlgica) Com ens penetrava i inundava la música totes les cèl.lules del nostre cervell. De fet ara em faig recopilacions de música de la nostra época i d’alguns grups posteriors, mitjançant les descàrregues tant controvertides…llavors necesitavem els discs de vinil. Alguns eren peces preuades aconseguides al estranger. Fa poc temps, doncs, vaig perdre o vendre tots els discs quan la meva raó d’ésser era una substància exclusivament, vaig fer una recopilació d’un grup que es deia Wild Turkey. Ho menciono ja que aquesta banda sempre l’associo inevitablement a algú d’aquesta web que es diu Jordi i li deiem Musti (és per si ho llegeix..), coses de la ment…, i és probable que ell em fes conèixer aquest grup. De la mateixa manera que es inevitable que relacioni sempre a Dylan amb el Albert Subirats. Els que el van conèixer ho entendran.
   En fi, molts records i espero que tornem a xerrar.

   Una abraçada,
   Rolling

   P.D.: Per en Josep Maria.
   Canti demà o aviat et contestaré. Ara és tard i estic cansat.
   Per cert, quan dirigia el centre de menors prop del teu negoci, et vàrem adquirir un “futbolín” complet i una taula de billar, a més de les pilotes que tu mencines.
   Qué deus fer ara?
   Una abraçada i salut (aviat et respondré, disculpa’m).

   Rolling

5. Rolling

   18 de juny 2008, 04:26 PM

   5

   Caray Francesc F….s, crec de cognom, del carrer Valldoncella!!! M’has deixat perplex! Quins flash backs!! et dic el mateix que al Kanti ja t’escriuré amb més calma.
   Pots creure que no recordo absolutament res del viatge conjunt a Eivissa-Formentera que menciones i meny a València? N’estas segur que n’era jo? qui és el Jaume? en fi ja m’ho diràs?
   Si recordo, l’excursió a Rupit i Casserres i em penso que vaig fer un safari fotogràfic, penso que érem més persones.
   A tu t’associo principalment als inicis quan passejàvem, filosofàvem i fumàmem amb actitud indolent per el barri gótic amb els nostres cabells llargs.
   Un petó per a la Judith.
   Una abraçada,
   Rolling

6. Gerónimo

   19 de juny 2008, 04:01 AM

   6

   Hola Rolling,

   El de les culleretes era el Ramon (sense més)

   Mars de nostàlgia !!!

7. Rolling

   19 de juny 2008, 01:51 PM

   7

   Qué tal Kanti?

   Gràcies per a la benvinguda i la resposta.

   Doncs sí, és interessant, com apuntes, “que gent que no coneixíem directament o personalment” de l’època (en deuen ser ben pocs a Barna) aportin les seves valoracions i experiències. I si a més aquestes vivències i pensaments de una part de la nostra generació (molt reduïda, per cert, i els més outsiders) pot servir o interessar a gent més jove, tant millor.

   Quan a la meva referència a la nostàlgia o melàngia no era en un sentit negatiu, doncs poden ser sentiments molt agradables i positius, sobretot si els entenem com una part del nostre bagatge o experiència vital i, per tant, inherent a la nostra història personal.

   Jo tampoc entenc massa, com expresses, que hi hagi persones que de tan “cremades” amb el seu passat o episodis d’aquest que no en vulguin ni sentir parlar. La definició seria que en reneguen. Jo també n’he conegut daquests.
   Però com és pot fer una negació d’una part o etapa de la nostre existència? Com és pot esborrar una part de la nostre història si és l’única cosa que ens pertany verament, al menys temporalment? Jo francament no ho puc entendre i encara menys a aquells que com a nous conversos, senten una especial aversió i renegan d’aquells que experimenten o passen per les mateixes o similars dificultats o males experiències que ells vàren patir.

   De fet experiència ve de l’arrel llatina “experiri”: comprovar, provar i és una forma de coneixement inherent al ésser humà. Ja des de menuts experimentem constantment com a forma d’aprenentatge. A voltes ens cremem i a vegades en gaudim i així anem aprenent…És l’escola de la vida, la que adquirim només personalment, físicament i directa.
   Potser molts de nosaltres vàrem portar aquesta experimentació/curiositat fins a límits extrems i aixó comporta la seva part positiva i/o negativa eldifícil és saber on és la línia que separa amdós i alguns en van pagar un peatge molt car (segons es miri, es clar, si ens posem moralistes).
   Parlant de nostàlgics, el que no entenc massa, són aquelles persones (una minoria) que sembla que el seu rellotge vital es va aturar en aquella época, en aquella etapa de la seva vida i que sempre giren en rodó sense arribar enlloc més i sempre t’expliquen els mateixos contes; és com una involució vital…són els mateixos però més envellits, és curiós si més no.
   Ostres!! que n’és de difícil expresar els pensaments o sentiments, no es poden escriure del tot…

   Doncs Kanti, com dius tú “ens ha tocat apendre a resistir en un món capgirat”. No és aquesta una condició inherent al món des que era món i hi a la humanitat per extenció?
   El gran conte de la condició humana que és la Bíblia ja ens mostra que Caí va matar al seu germà per enveja (els primers germans de la história..). En tot cas és una bona metàfora de la condició humana. Dit aixó, no vol dir que jo no sigui pas utòpic, ans al contrari, molts de nosaltres ho eram massa segurament.

   Evidenment, quan parlo de la teva faceta de negociant em refereixo a la teva etapa al negoci del carrer Pardo Bazán, crec, que per cert ens vas tractar exquisidament. Ara, evidenment no sé a que et dediques professionalment o laboral.

   No obstant, en reafirmo a definir-me com a burgués materialista, si bé no mi puc considerar encara…doncs no tinc ni prou rendes ni cap propietat que en permeti dedicar-me exclusivament a les coses de l’esperit,de la carn o de l’intel.lecte, tant se val….a las que em dongui la gana, parlant coloquialment.
   Aquest és l’unic estat, si la salut i l’esperit acompanyan que et permet ésser més lliure i independent si ambdós conceptes no són pures intel.lèquies…com sovint penso.
   De fet, si jo fora absolutament coherent amb mi mateix i el proïsme, atés la miséria, fam, patiment, injustícies, etc. que afligeixen a la major part de la humanitat (jo pertanyo a la minoria opulenta) ho dexaria tot i em dedicaria a ajudar i compartir, però sóc massa covard, acomodatiu i materialista per fer-ho (massa egoista per dir-ho en un sol mot), fins i tot hipòcrita doncs sóc molt conscient que aixó succeïx al nostre entorn. Prefereixo girar la vista o fer un donatiu o signar alguna carta adreçada a qualsevol déspota o megalòman de torn des de la web d’una ONG.
   De fet si jo en trobés en la situació d’aquesta majoria no tindria el temps ni l’oportunitat, ni la motivació d’escriure aquestes ratlles, obviament.
   Ostres!! m’estic posant massa trascendent i és noten les reminiscéncies de la meva educació cristiana…disculpa’m.

   Quan al “rotllo i la nostra generació les teves aportacions i les d’en Martí són prou interessants i valuoses, cap visió és unidireccional. Com diuen ara els distints punts de vista sumen i enriqueixen.

   Salut,

   Rolling

8. ffanes

   19 de juny 2008, 02:55 PM

   8

   Mira Rolling, sense accents ni res, t’escric.
   Una sortida bona. En Joan, el taxista, (tu no se, tampoc estic segur de lo de Formentera, en jesus franco, si.) Un xines jo i el teu germa, A Cadaques.
   Uns paletes ens deixen entrar a casa d’en Dali i ens trobem al Dali in person amb els pantalons baixats i amb una camisa de flekos fent la mig diada. Ens fot fora en frances, angles, castella i catala. No ens pot rebre, diu que te molta feina, adeu. Flipa amb el xines.
   Tiu, veig que estas en molt bona forma mental. Bravo.

9. Kanti

   27 de juny 2008, 11:54 AM

   9

   Estimat Josep.
   Estimat burgès sense propietats
   Tot el que diem a lwsn està sotmès a una màxima que diu: Hi veuen més vuit ulls que dos. Per això t’haig de dir el que penso. M’interessa això que dius de l’arrel llatina “experiri”. Penso que les vies d’accés al coneixement són diverses, que qualsevol aprenentatge té una base experimental de l’individu i una altra que s’alimenta de la comunicació, la paraula, la lectura, la socialització en que es produeix.
   Nosaltres vam créixer sota el feixisme, la por i en una societat fracturada entre joves i vells. Quan els joves ens vam sentir prou valents, el desig de festa i celebració i una certa mística de l’experiència van ser la nostra reacció a aquell món de prohibicions. No crec que ens equivoquéssim, vam fer el que havíem de fer, però ara no recomanaria a ningú l’ús de l’LSD com si fos una medicina que hagués de curar totes les malalties. Ha passat el temps en que semblava que l’àcid havia de curar la societat de les seves neures i ara veiem que són persistents. Tan persistents com els mites que les justifiquen. Penso que el mite de Caí, només és una metàfora del comportament humà sotmès a aquest sistema d’explotació. Sospito que alguna vegada homes i dones vivien en harmonia entre ells, eren dialogants i prenien el que necessitaven del que els regalava la natura, les dones parien fills sense dolor i els nens s’enganxaven als adults fins que s’adormien de cansament. Quan has sentit que tot això és possibles no podem deixar-nos dur per conformismes i pessimismes.