Cooperativa_comuna_La_Miranda
La Miranda, actualment, Casal del barri de la Salut

Article publicat a la revista Lletra de canvi, num. 23, any 1989, cortesia de Josep Maria Ripoll.

Maleïts remakes

Quan la cooperativa-comuna “La Miranda” va acabar les seves obres de remodelació, pedra i pintura, de diverses masies ecològiques i/o “barcelonàutiques”, arriba el temps de les reflexions i maduracions.
Des de la mort del Generalísimo ens havíem llençat a aventures diverses, mes o menys divertides i creatives. No va ser gens divertit, però, l’enfrontament amb els “antidisturbios” el dia 1 de maig de 1976. Motoritzats per les voreres, rodejant amb cercles de gas i goma-ball els punts de convocatòria, aquell dia, els “grisos” versió “botes-mocador-casc-armados-hasta-los-dientes” van reconquerir el poder als carrers de Barcelona, davant la indefensió i la sorpresa dels ingenus que no sabíem que els partits majoritaris a l’Assemblea de Catalunya i a la “Platajunta” havien ja acordat la desmobilització i els pactes per a la reforma (i no la ruptura, i no la ruptura…).
El dia 1 de febrer i el 8 següent, la major part de la “contracultura” i de les files llibertàries havien sortit al carrer seguint les columnes que, des dels barris, arribaven al centre. 70.000 persones, o més, manteniren una aferrissada lluita contra unes “Fuerzas de Seguridad” desbordades i desorientades. Vam tenir sort els qui escapàrem als cops i gasos i trets “al aire” que repartien a dojo. Ens vam arribar a creure que el carrer era cada dia “un poc mes nostre”. Fins l’u de maig. C’est fini.

PauMaragall1981_01
Pau Maragall, platja de les dunes, Sant Pere Pescador, 1981

“Nosotros los malditos”, sèrie d’articles editats per J. J. Fernández a la seva revista (Star) fou el fruit de la reflexió posterior a la desmobilització i el famós “desencant”. El títol (proposat-imposat per en J. J.) era excessiu; no érem tan “maleïts” – pensava jo! – com ho volia pretendre l’olfacte exacte de l’editor “underground”, que , va arribar a editar un número “Contra todos y contra todo”. Jo vaig aportar-hi un article contra “l’espectacle” (progre).

Nombrosos col·lectius llibertaris, anarcosindicalistes, de solidaritat amb els presoners “comuns”, feministes, ecologistes, etc… van aparèixer dins la marea “democràtica-radical” que pressionava furiosament contra el sempre possible i amenaçador retorn del “neofranquisme”. I la pressió es traduïa en pràctica fervorosa de la llibertat de crear col·lectivament, d’afirmar la pròpia identitat tants anys clandestina: COPEL, TRICOCO, LAMAR, CNT (vaga de benzineres), VIDEO-NOU, Jornades Llibertàries, “COSA NOSTRA”, noves músiques (“La propiedad es un robo”, p. ex.), nous grups artístics i literaris, revistes, etc…

PauMaragall1981_02

Resulta molt difícil fer un maleït remake de tot això. Millor serà que els lectors curiosos de l’arqueologia postfranquista demanin a J.J.Fernández i demés editors “marginals” (Ajoblanco, Integral, Alfalfa, Vibraciones, El Rollo Enmascarado, Víbora, Por Favor (versió “Rolling Stones”…) que facilitin reedicions dels exemplars mes destacats. Ara per ara, només crec recomanable (si no hi ha problemes de “copyrights”) publicar el segon article “Hippies y grifotas” i l’últim (cinquè) de la sèrie “Malditos” (“La borrachera moderna”) passant per alt el “Alucinados en masa” y el de “Formentera…”, coses ja ben sabudes pels “pensadors” i públic en general. Per mes referències hom podria sol·licitar el text de la tesi d’en Romaní sobre les drogues a Barcelona, que va recollir i elaborar les dades del Star i companyia. Com a recordatori, no em sembla fora de lloc recopiar íntegre l’article sobre “…malas hierbas” que em va publicar Star entremig o al final dels “malditos”. Tot en castellà, l’idioma on millor es barrejaven els diferents argots de la “basca” (Quinqui, hippy, caló, català, ácid-english, etc.).

PauMaragall1981_03

Amb tot això crec que haurem paït (?) i enterrat tot un període “paral·lel” de la historia recent de la cultura i la política catalanes (i no només catalanes) que calia revisitar per obrir pas a les expressions noves o renovades d’aquella «contracultura» que fou l’element de trobada de tants esquerranistes, hippies, marginats, marginals i desencantats que encara piulen. Molts d’ells son ara gestors culturals, polítics o artístics d’una part de l’Estat (la Monarquia Constitucional de les Autonomies). D’altres continuen fent la seva per vies mes o menys marginals (independentisme, acràcia, drogues, sectes, country-life, etc.). D’altres han mort.
Tenim també exemplars únics de variades mutacions. En Damià Escudé, que fou l’ “ácid-gurú” gironí d’intricades maniobres còsmiques, avui encapçala la troupe dels hare-krishna locals. En Martí Capdevila, cap visible de la macrobiòtica militant, ha retornat, crec, a l’exercici de l’economia assessoradora. Membres destacats d’aquella “gauche divine” que va acollir amb curiositat i simpatia les “novetats” made in Berckeley, (des del zen versió Alan Watts fins a l’anarquisme utòpic de Paul Goodmann), ocupen ara alts càrrecs dins la política cultural o parlamentaria del país. Els introductors de la dialèctica maoïsta, com ara en Ferran Fullà (i d’altres membres “dels de la presó de Lleida”), continuen dins la política activa, be mantenint l’ideari que els va separar del PCE-PSUC (per a impulsar Banderes Rojes, Blanques, PC’s Internacionals…) be mitjançant reconversions Psoecialistes (Jordi Vallverdú, Jordi Borja…). No falten els yuppies-ex-hippies amb inquietuds culturals postmodernes i BMW. Potser, per assolir nivells USA, ens manquen productes irreconeixibles de la cirurgia plàstica que amaguin antics membres de la fracció hippy radical (v. gr. Abbie Hoffmann).

Pau_Maragall_Jordi_Albert_i_Dolors
Jordi Albert, Pau Maragall i Dolors a l’Icaria, L’Escala, anys 90

A mig camí han quedat els noms dels morts per sobredosi, cirrosi, SIDA, accident i altres paranys i miratges proporcionats pel “black business” consubstancial amb la roda del capitalisme internacional. I l’avortament encara no es legal per a tothom, la mili encara s’ha de fer, la salut depèn de la maquinaria obsoleta de la Seguretat Social, els partits han fet fora del seus programes electorals la legalització controlada de les drogues…, mentre la cocaïna i les noves drogues sintètiques s’escampen als ambients “in” (o “jet” o “beautiful”). Una part de la “gauche” torna a respirar aires “divins” degudament amenitzats per artistes presoners d’un imparable “remaking” que només pot deixar de revisitar obres, dades i dates passades quan ja no quedi mes remei que tornar a l’únic territori verge: el temps present, l’autèntic “complete unknown”. Quanta gent viu, pensa o diu, ara mateix, “…with no direction home, like a complete unknown, like a rolling stone”…? Els temps estan A-canviant i la resposta, si no arriba amb el proper número, és a la tramuntana. Espero que Lletra de canvi continuï a la recerca del temps present.

Pau Re-Malvido
Pau Maragall Mira


Pau Maragall i Montserrat Novell al “xiringuitu” de la platja de les Muscleres, Empúries, L’Escala, 1989.

La Web Sense Nom publica les fotografies de Pau Maragall a la platja de Sant Pere Pescador per cortesia de Maria Casassas (drets de còpia)
La fotografia del Pau Maragall a l’Icaria de l’Escala és del fons fotogràfic de Montserrat Novell (drets de còpia)
La fotografia del Pau Maragall i Montse Novell al “xiringuito” d’Empúries és cortesia de Yasmin Pagès (drets de còpia)