Jordi Torrent a cala Macarella 1975

Fotografies de Joan Ramon A.. Publica La Web Sense Nom per cortesia de Jordi Torrent (drets de còpia)

Durant els 70, un dels llocs d’estada de molts de nosaltres van ser les coves de Cala Macarella de Menorca. Entre 1974 i 75 vaig anar-hi tres cops. El primer durant la primavera del 74. Érem un grup de cinc persones: Joan Falguera, Montse Novell, i no recordo qui mes (potser en Quim Quintana també?). Vam quedar-nos a les coves una setmana mes o menys. No se qui va tenir l’idea, el que si recordo és que un de nosaltres ja hi havia estat abans.

Segurament les coses han canviat molt a Cala Macarella des de 1974. Llavors calia arribar-hi a peu, més de mitja hora de caminada, lluny de la carretera, lluny de tot. Un lloc solitari, silenciós, lluminós, tant a prop del mar i el vent. L’olor de pins i aigua salada barrejats en una perfecta poció que ens feia somniar profundament així com endinsar-nos cap a l’interior més calm del nostre ésser. Cala Macarella era un petit paradís. Unes coves foradades a les roques d’un petit penya-segat, penjades just sobre el mar.

Era la nostra casa. Ningú sabia qui i quant les havia fet (durant la guerra civil?, vaig sentir dir). Curiosament, estaven molt netes, cap indici de escombraries o olors desagradables de producció humana emanant de racons ombrius. Aquelles coves eren un refugi per les “pòtols místics” barcelonins, jovenets il·luminats pel “Dharma Bums” d’en Jack Kerouac . Dormíem a terra, alguns de nosaltres sense sac de dormir, fem-nos el llit cada nit amb jerseis i jaquetes. A prop de la platja, hi havia un petit brollador on anàvem a omplir les cantimplores d’aigua fresca i a netejar-nos la cara cada mati. Just al mig de la solitària platja, a uns 300 metres de les coves, s’alçava un “xiringuito” que –com un regal del cel– ens venia pa. Quin pa tant bo! semblant al “pa de coca” que havia descobert pocs anys abans a Cadaqués. Al “xiringuito” també compràvem sobrassada i formatge de cabra, potser alguna fruita del temps i ensaïmades. Tot molt casolà. Recordo que la gent del negoci no eren necessàriament simpàtics, però tampoc desagradables o massa sospitosos d’aquells joves despentinats i lleganyosos que dormien a les coves. Obrien al mati, desprès, com un acte màgic, desapareixien en l’ampli espai verd, sec i rocós que ens envoltava. Durant la setmana que vam passar a les coves, vam ser els seus únics clients. Pocs cales ferien! Llavors, no em semblava gens estrany que aquell “xiringuito” estigues en aquell lloc, portes obertes només per nosaltres.

En tots els dies que vam ser-hi no recordo a ningú mes caminant per les sorres. Estàvem sols. Les altres estades van ser similars, mai vaig veure altra gent. Cala Macarella semblava tant solitària i lluny de tot, segurament perquè mai vaig anar-hi durant la temporada turística d’estiu.

La tardor del 75, durant la tercera i darrera visita, junt amb Nazarin i Marta S. vam descobrir el Pou de Na Patarra. Un pou d’origen molt antic, els experts pensen que va ser excavat durant el Talaiòtic I (1400-1000 aC). Està a menys d’una hora a peu, terra endins, de Cala Macarella. Vam baixar fins el fons, uns 50 metres, els relliscosos graons de roca viva esculpits a les parets del pou obrint-nos el pas dins la foscor freda i humida d’un mon subterrani ancestral i mil·lenari. Encara tinc a casa l’os petrificat que vaig trobar al fons del pou.
Pel meu imaginari d’aquells temps, el Pou de Na Patarra va ser el lloc on Kerouac i Lovecraft es van creuar per un moment. Les imatges son de la segona visita, primavera 1975, amb en Joan Ramon A., ell va fer les fotos.

Jordi Torrent


Mostra un mapa més gran

« Anterior:

» Següent:

Articles relacionats:

, , , , ,