Heus aquí la peli de les Jornades Llibertàries de Barcelona que va rodar el Johnny Estil·les el 1977. Acompanyen la peli dues cançons del Johnny: Terra, terra i Abduïts.

Tot això és cortesia de la Maria, al Xavi Cot i altres que he oblidat, sense la col·laboració dels quals no hagués estat possible penjar públicament el vídeo.
Kanti

Crèdits de les cançons

TERRA, TERRA
Johnny: veu i guitarra acústica
Xavier Batllés: edició d’àudio, programació i arranjament
Javier Sánchez: plats i programació bateria
J. C. Porter: guitarra elèctrica
Albert Miguez: sintetitzador (mallets / orgue)
Nacho Quixano: djembé, palmes, esquellot, castanyoles i pandereta
Carles Masabeu: baix elèctric
Jordi Carbó: saxo tenor
Mariela Redondo: cors
Fer Acosta: cors
Mª Antònia Melchor: cors

ABDUÏTS
Johnny: veu i arranjament
J. C. Porter: guitarres elèctrica i acústica, sampler i arranjament
Xavier Batllés: arranjament, baix elèctric, edició d’àudio (efectes) i programació
Nacho Quixano: bongó, coco, shaker, picarols, esquellot i bloc
Enric Casasses: rapsoda
Albert Miguez: sintetitzadors (lead / pad / piano elèctric / piano
acústic)
Mariela Redondo: cors
Fer Acosta: cors
Mª Antònia Melchor: cors

————————————————————

TERRA, TERRA
lletra de J. Estil·les

“Terra, terra”, crida fort el mestre
Tots fan que sí
Terra, terra, un lloc segur al capvespre
S’entén així
Per què desitja l’home l’il·lusió?
Mentres tu disfresses de raó
Els cercles, jocs i nits
Obres les portes del regne
Hi acceptes tothom
Els que compren, els que venen
I els que són

Foc i terra, quina meravella
Qui sap què són?
Foc i terra, et brilla la parpella
La veu se’t fon
Per què tots remenen tant la por
Si encara és possible la raó?
Amb cercles, jocs i crits
Obres les portes del regne
El teu amor
és arreu, té valor
Peró no té preu

Amb cercles, focs i nits
S’obren les portes del regne
Tastem l’aliment de fantasia
Melangia
Morts de fam

ABDUÏTS
lletra de J. Estil·les

Era el final tothom ho veia i majestuós des del cel queia tot un llamp
que va fondre la por
I unes ones bellugaven i a tots ens inflamaven la sang
Beatífica il·lusió

I quan tots ja tremolàvem i d’esquenes ens buscàvem cecs de sed
Una veu clara i profunda ens va tocar l’ànima oculta i ens va dir
Que no sofríssim per no entendre els misteris de la cendra i l’existir
Perquè tot és simplement que alló és a dalt i nosaltres som a baix

Tothom sabia que ella un dia tornaria
Estava escrit a tots els rètols d’aquest món
I una de les portes de la vida de repent se’ns obriria
Estava escrit, i tots sabríem cap a on

Però el dia que va tornar ningú no estava preparat per prosperar
Seves joies i rialles que les noies imitaven als miralls
No les veiem, ocupats en grans negocis grans delits i grans neguits
Perquè tot és simplement que allò és a dalt i nosaltres som a baix

—-
i perquè l’home és a fora de si mateix i allunyat i distant a si mateix
per màxima distància i mai no habita en casa pròpia ès a dir en si
mateix
sinó que sempre viu a fora de casa seva i a fora de si…
(Ramon Sibiuda, poeta barceloní del segle XIII)