Fotografia Nebridi Aróztegui

Iván Carrasco entrevistat per Santi Palos.

“El moviment hippy va omplir l’ambient de pau i amor”

Iván Carrasco pot ser considerat com un escriptor dels denominats de culte, és a dir, els lectors potser no són multitud, però sí fidels i apassionats dels seus personals mons literaris. Nascut a Cuenca (Ecuador) el 1951, porta 36 anys vivint a Terrassa, on ha escrit gairebé tota la seva obra, publicada i llegida a banda i banda de l’Atlàntic. Carrasco té llibre nou, “Un tros de cel”, que no és un inèdit sinó una traducció, i edició separades, d’una novel·la curta, “Cuando a mi pueblo llegó”, que formava part del seu celebrat llibre “Un canto en los dientes “. “El traductor és Pep Julià i les il·lustracions d’Octavi Intente, tots dos egarencs. És, doncs, un llibre molt terrassenc, afirma l’escriptor.

Què narra a “Un tros de cel”?

De quan el moviment hippy va arribar a la meva ciutat, Cuenca de Ecuador, que llavors tenia uns cinquanta mil habitants (ara s’acosta al mig milió). És la història de l’arribada de la marihuana, la lsd i altres drogues (fongs psicotròpics, Sant Pedro, floripondio) i el canvi de mentalitat i estímuls existencials en els joves de llavors. La pau i l’amor es notava en l’ambient. Va durar el que va durar. Després va ser una patacada perquè hi va haver una persecució policial molt forta i es va demonitzar a les drogues atribuint tots els mals.

L’obra, així, és un retrat de la joventut de Cuenca d’aquesta època.

Sí. Aquest moment en què vam descobrir que hi havien altres móns, altres consciències possibles, que ampliem la nostra consciència, i, després, la persecució que va patir el hippisme a tot el món. Té noms propis de Cuenca, com el parc Calderón, que és l’equivalent a la Plaça Vella, on hi ha la gent, descriu l’ambient. Sempre parteixo d’una base real, i després vaig desenvolupant el tema i posant-li inventiva.

La història narrada pren partit?

Sí. Crec que és un llibre antiprohibicionista. A favor de la legislació de les drogues. I del consum responsable. El vi es ven legalment amb una etiqueta que recomana un consum responsable, i amb la marihuana hauria de ser igual. La marihuana no ha matat a ningú. Ningú ha mort mai per sobredosi de marihuana.

I la lsd?

La lsd és realment una droga molt potent. Hi ha persones que es desequilibren molt quan prenen lsd. Hi ha unes quantes pautes per a prendre-ho, una és “amb qui”, una altra el “on” i una altra el “com”. Un lloc on s’estigui tranquil, i la companyia. Tot això és important per no patir interferències molestes que et puguin causar malestars. El químic Albert Hofmann, descobridor de la lsd, que afirmava haver-ho pres en unes trenta vegades, va morir amb 102 anys. Amb més de 90 anys escrivia llibres i va mantenir la salut mental i física gairebé fins al final. On és doncs la perillositat de la lsd? A la prohibició.

Però tampoc es pot legalitzar qualsevol pastilla creada per delinqüents per guanyar diners.

No, perquè estan adulterant. Aquesta prohibició permet l’adulteració de les drogues. I, a més, els més grans prohibicionistes són els primers venedors.

¿Els venedors són els més interessats en que segueixi la prohibició?

Exacte. És molt curiós el que està passant, per exemple, amb els bancs. A Colorado i altres estats d’Estats Units, i a l’Uruguai, que han legalitzat la marihuana i es ven en farmàcies, els bancs no volen acceptar els diners de les farmàcies. Els hi bloquegen els comptes. Per què? Perquè volen que segueixi sent il·legal, perquè essent il·legal produeix més diners i ells blanquegen més diners. Quan la gran crisi, es va destapar que els grans bancs nord-americans, tots, blanquejaven tots els diners dels narcotraficants mexicans. Hi va haver una denúncia contra un d’ells i l’autoritat va dir que no podia fer res, perquè en cas contrari es podria enfonsar tot el sistema financer. Es van limitar a posar-li una multa de quatre mil milions de dòlars, un deu per cent del que havien arribat a blanquejar. Aquesta és la paradoxa de les drogues: les prefereixen prohibides perquè produeixen més diners.

La prohibició no ha impedit el consum, que segueix creixent.

Està vist. En els anys que portem de prohibició, cada vegada hi ha més drogues i més potents.

¿Això demostraria que el consum de drogues, en l’ésser humà, almenys en un percentatge ampli, és alguna cosa …?

Consubstancial. El vi és una droga, com tot alcohol, el cafè i el tabac, i també hi ha addiccions (a internet, al sexe) que no són producte de cap droga.

“Un tros de cel”, porta un missatge de reivindicació de la llibertat personal?
Sí, és clar. Estic a favor de l’autodeterminació no només dels pobles sinó també de la dels individus

Editorial Descontrol
13 × 18.5 cm
87 pàgines
autoria: Iván Carrasco
idioma: català

Entrevista publicada anteriorment al suplement Cultura y Espectáculos del Diari de Terrassa el 3 de febrer 2018.