15 comentaris

1. Gero

   1 de desembre 2012, 01:24 p. m.

   1

   Farien be de mirar aquest detallat poster els amnèsics que encara creuen, fruit d’una manca de documentació evident, que aquí el rock va començar amb els Pets i d’altres invents pujolistes com a instrument per a prioritzar el català. Aquest complert diagrama que no inclou la fase previa dels 60’s amb grups com Salvajes, Lone Star, Cheyenes, etc, es la proba evident d’una conexió musical amb les millor influencies internacionals del moment. Cal recordar que encara als vuitantes, el gruix de l’industria discografica estaba a BCN i paulatinament va emigrar a la meseta. A Madrid durant els 80’s la movida va ser reconeguda d’inmediat per politics amb una mica mes de llums, doncs intuien que no deixaba de ser un valor afegit. A Catalunya no va ser així ni de bon troç doncs els nousvinguts pares de la patria volien tot el protagonisme i així ens va quaranta anys després …

2. Ana

   1 de desembre 2012, 07:02 p. m.

   2

   Gero, Lone Star si que estan, porque ellos seguian en activo durante esa epoca. Los demas no estan porque es un diagrama de unos años muy concretos pero es cierto que esos grupos que mencionas fueron los pioneros en hacer rock en España. Lo de la falta de reconocimiento de la música pre Pets-Sau-Sangtrait espero q se solucione pronto. Y si se soluciona, que no esta del todo claro, llegaria con varias decadas de retraso.
   Yo tengo el libro que edito Enderrock en catalan pero no recuerdo haber visto ese poster. Es tremendo. No lo teneis en una resolucion mayor para que se pueda leer lo que hay debajo de los nombres?

   Pd: perdonad la falta de acentos. Escribo esto desde el movil y me da pereza poner los acentos.

3. Canti

   1 de desembre 2012, 08:25 p. m.

   3

   @Ana
   sota la imatge en pantalla tens un link per descarregar el pòster en les dimensions reals format pdf.

4. Gero

   1 de desembre 2012, 09:35 p. m.

   4

   Ana mi argumento es que durante la era pujoliana se primó la lengua muy por encima de cualquier otra consideración, relegando la tradición que el jazz tiene aquí, por ejemplo, sencillamente porque no está cantado en catalán. Recuerdo que aún está en vigor en los medios las opacas cuotas que considera las sardanas como musica no catalana por la misma regla (?) En mi opinión hoy en dia cualquiera que edite un disco cantado en catalán tiene la emisión asegurada por radio y tv por muy mediocre que sea. Eso es lo patetico del asunto, que reconozcan o no la importantisima aportación musical de los 70’s es anecdotico, porque muchos lo tenemos muy claro desde hace muchos años.

5. ddaa

   2 de desembre 2012, 05:58 p. m.

   5

   Cojonudo, lo de la sardana. La enésima muestra de lo dañina que es para el cerebro la peste nazi

6. Gero

   2 de desembre 2012, 09:34 p. m.

   6

   Que els nostres burocrates es van passar de frenada amb el tema de les quotes en una mostra de l’esquizofrenia imperant, es una realitat. Obviament s’han fet coses positives a nivell de la llengua, pero nefastes a nivell de la creativitat, que finalment es el que conta. Tenim musics com en Carles Benavent (Música Urbana) que va ser reclamat pel propi Miles Davis … La televisió publica no te cap programa musical amb cara i ulls, mentre que les radiformules com I Cat FM les xapen perque avorreixen fins a les mosques. Alguns continuan creient que la música es cosa de quatre xalats …

7. pfanes

   3 de desembre 2012, 02:16 p. m.

   7

   La tV pública tampoc te programes culturals de cap mena o poca cosa .
   La cultura en general no interesa que és faci pública. La tv NO és cultura, com a màxim serveix per a caçar bolets.

   Per cert, ddaa, explica’m una mica per sobre que vols dir amb això de la peste nazi.

8. ddaa

   4 de desembre 2012, 07:08 p. m.

   8

   Es una abreviatura de “nacionalista”

9. Gero

   4 de desembre 2012, 08:39 p. m.

   9

   @ddaa Sin olvidar que buena parte del eje del mal habita en Madrid, y obviamente no me refiero a los madrileños, sino a los gobernantes de este puto país, he de decir que el tema de las sardanas resulta anecdotico en comparación a las miles de cabronadas que graciosamente nos obsequia el nacionalismo español. He de reconocer que este bombardeo mediático diario ha provocado una cierta esquizofrenia a los que han ocupado la plaça Sant Jaume i sin exculparlos de sus errores, que son muchos, también seria justo decir que han tenido que enderezar el árbol de la cultura que tan eficazmente los fascistas han calcinado durante lustros.

10. ddaa

    6 de desembre 2012, 11:13 p. m.

    10

    Nacionalismo catalán, nacionalismo español, nacionalismo ruso… ninguno es mejor que otro y todos son la misma puta mierda

11. Gero

    7 de desembre 2012, 10:07 a. m.

    11

    Totalmente de acuerdo, el único carnet que aún poseo y ya está descolrido es el del sindicato del espectaculo de la CNT …

12. jm

    9 de desembre 2012, 09:52 p. m.

    12

    yo vivi esos años a distancia puesto que no vivia en barcelona (ni en cataluña) y esa escena (layetana) me(nos, ya que no solo a mi) parecia la hostia. el peregrinaje a los sitios cercanos donde actuaran los grupos, por supuesto a los festivales… su valor, creo, es lo que se hizo (y que aunque en parte en el olvido, alli esta), no necesita de ningún reconocimiento politico (que no es mas que manipulacion).

13. jordi garcía

    10 de desembre 2012, 01:15 p. m.

    13

    A mi, con el debido respeto,la escena “ Layetana” me parecia un muermo de mil cojones..casi todos me sonaban igual con contadas excepciones. Acabé de jazz rock fussion y salsa hasta las narices.

14. Canti

    15 de desembre 2012, 12:14 a. m.

    14

    Jodi Sierra i Fabra agraeix en el cartell a Xavier Patricio (Gato Perez) la informació sobre Slo Blo, Rama, Om, Jarka i Bueyes Madereros. Pel que tinc entès el Gato, a l‘època, treballava per la discogràfica Edigsa i es dedicava a confeccionar fitxes amb dades i comentaris dels nous grups musicals. Malgrat que no hi és tothom, com reconeix Jordi Sierra en el llibre, jo al·lucino davant la quantitat de coses que es possible enquibir en un paper.

    Estic d’acord amb el que diu més amunt l’amic Jesús M. Penso com ell que no és necessari cap reconeixement polític. Espasmejaré una mica revelant que el Gero coneix molt bé els efectes de la música a l’oïda i l’alquímia emocional que es desencadena. Molt millor que la gran majoria de gestors culturals que hem tingut i que prefereixen aigües calmes. Però, malgrat tot, el Titànic, si és que el podem anomenar així, navega a tota màquina. Deslliurem-nos de gestors culturals inútils, però també de la mala llet i de les nostàlgies, perquè el potencial creatiu dels joves és increïble.

15. josep maria

    16 de desembre 2012, 07:03 p. m.

    15

    El número 23 de Vibraciones, de l’agost del 76, incloïa un dossier sobre roc català a càrrec del Claudi Montañà i assessorat també pel Gato, en aquell moment Javier Patricio. Hi havia un apartat titulat “Who is who”, consistent en petites notes sobre músics, cantants i grups, que deuria ser allà on ell va aportar informació, i on, al final de l’apartat dedicat a Secta Sònica, el Claudi definia el mateix Gato com a “archivo ambulante de la música “nostra”“. Confirmant el que diu el Canti, aquesta era, doncs, i segurament per la feina que feia a Edigsa, la fama que tenia el Gato pre-rumbero.