Publicat dins: Obituaris - 14/01/2008
Il.lustració de Pascal Comelade
El dia 10 de gener del 2008 ha mort el Jordi Pope, desprès d’una llarga malaltia.
Des del 70 o 71, en Jordi Barba i Pérez, el Popeye o Pope, que és com li dèiem, ens acompanyava les tardes al Gòtic en aquelles reunions fundacionals del Rotllo de Barcelona. Anys desprès vivia al carrer Venus entre Llibertat i Perill i tenia la porta oberta a tothom pel que fes falta. Quan a principis dels 80, amb altres poetes, va venir a recitar a la presó Model i jo hem trobava entre els presos i varem tenir la sort de veure en escena a un poeta capaç de connectar de debò. Després va seguir escrivint i publicant. Ens ha deixat un gran enrotllat.
Canti
Enllaços
Enllaç a l’article Maestro de la poesia en vivo de R.M.Piñol publicat a La Vanguardia l’11 de gener. vanguardia.pdf
Un poema del Pope publicat a Escrits, musicat i interpretat per Labatzuca
Cortesia de Sepiaverda
Pròleg de Ramon Salvo al Llibre del Fred i tres poemes
EL CRIT PLATEJAT
Só el nen en les entranyes de la Putrefacció
Só aquest soroll de Baix que no és el meu
Só les agulles dels forats del Nas
Só el Vestit d’assaig
Só l’astúcia Diabòlica dels Éssers Creats
Só el Maillot de llana, l’Estaca esmolada
Só les precaucions que tu oblidares prendre
Só la maledicció de la Mare, la Campana Passatgera
Só el descobriment de Mitjanit en el Laboratori
Só la Nit anterior, el Matí següent
Só l’eco de la Rialla
Só la Boira arrissada, la Boira enganxosa
Só (Estimada era només un Gos)
Só la desproporcionada Prominència
Só (Estimada era només un Somni)
Só el Llampec lluminós, el Xiscle xiulador
Só Rabós d’Empordà
Só sense Respiració
Só pitjor que la Mort
Só la Natura ultratjada que t’avorreix
Só el Ressó del Tro
Só el Fossat oblidat
Só les Passes ulteriors, l’embolcall Proper
Só la cruel Transformació
Só l’enterramorts de l’Espasa, l’Argila recent tirada
Só el que resta dels que se n’anaren
Só el Taüt d’Ivori, la línia de Setí
Só els llavis Pàl·lids i prims Rogencs
Só el Paradís etern, la clara Al·lusió
Só la visió aparent sense mirall
Só el Matalasser genial i determinant
Só l’espina dorsal, el flotó desmembrat
Só la Fortuna que la gitana no volgué dir
Só la Dualitat arrissada enfre matrassos
Só la Bóta plena de formes Desesperants
Só la Lluna convexa, el cofre Buit
Só el Llit dels quatre Canelobres
Só el Cabell al vent
Só la petita Creu que oblidares portar
Só el Més Alt Voltatge, la lluent Llosa
Só el paper per a interpretar el Buit
Só l’esposa del Baró, la concubina del Comte
Só a la vegada fill de la Bogeria i de l’Horror
Só la Cripta ajaguda, el sepulcre de la Mare
Só la Mort, la que Vola per la Nit!
Só lo Vertaderament Darrer de la llum capriciosa
Sóla Porta infranquejable, la Finestra oberta
Só les Escales que davallen fins al Soterrani
Só el Rostre irrefutable, l’agonia Ardent
Só el (no té reflex), la Riallera Ganyota
Só la Bisecció
Só els ossos Antics
Só Més estiueig a Xert
Só el Castell del Palau d’Anglesola
Só (Ta muller té un Coll abellidor)
Só la fruita Visceral, el seu frenètic Córrer
Só (Tu estàs ací i jo aviat tornaré)
Só la Pissarra cruixidora, l’espelma Hissada
Só el rest d’Alls, la branca de la Maledicció del Llop
Só (És el senyor Gonzàlez)
Só el Rostre sense…, els llavis tallats
Só l’Hostaler sense pa, l’excrement en Dejú
Só la Maleta destripada, el Plat Buit
Só la Decadència absoluta i necessària
Só el Servei Funerari, el desconegut dolençós
Só el Mastí agotnat a la cantonada
Só l’esglaó de la Tela d’aranya
Só les ombres que rompen els còdols
Só el departament de Maquillatge Sensual
Só el Cercle del Druida, l’Altar en Sang
Só la Vedette del Ronsal esberlat
Só el cosset dels Penjats, la Mortalla del seu Farcell
Só el Darrer Viatge, el fetorós alè
Só la foscor esperant-te
Só l’aire joiós de la Nit Tardívola
Só l’Òbit perfecte
Só (Sia el que sia és Gran)
Só el que escolta a través de les Clivelles
Só el tràngol dels Deportats
Só l’esguard hipnòtic del Comte
Só el Virós pantà, la Negra Llacuna
Só les branques que esgarrapen la Lluna
Só l’impotent Silenci
Só la parròquia tafanera de la Vella Taverna
Só Bela Lugosi, el màgic actor
Só l’Hospital, l’Albor celestial
Só la Mort embenada, el Blanc perfil
Só la Mestressa de casa
Só (no Miris descarat), el rostre sense ulls
Só (Més val que sigui així)
Só la més gran i més Alta que tu
Só la no Reflexió, la nuesa del vòmit
Escrits, Jordi Pope
Més informació a Internet sobre Jordi Pope
Article de Pau Vidal a El País 21-1-2000
Article d’Eduard Escoffet, maig 2002. Publicat a l’AVUI.
« Anterior: The Freak Brothers
» Següent: Poemes de la Índia
7 comentaris
maria
15 de gener 2008, 08:16 AM
1El crit és platejat perquè ell, el Pope, és l’home que va venir de la lluna baixant pel seu raig platejat fins a nosaltres. I va quedar tot ell impregnat d’aquest raig i així, també, tota la seva poesia.
ffanes
15 de gener 2008, 08:20 AM
2Al Jordi Pope del carrer Valldonzella.
El puny de les paraules desvetlla el port
i raja pa sucre i vi.
N’hi ha un esmolant el glavi, estés entre estels .
Cua de seda fina deixa anar fil sense límit.
Caparrons nodrits amb carn que es ven a prop de casa – Vols pujar, macu. tinc les parets enramades amb els colors del viatge.
Peró sempre a l’alba es conjuren els vents
en qualsevol cantonada marcada de tafurs
que determinen, sense preguntes,
quan encara el somni es buit, quan encara
la ratlla de l’horitzó no ha parlat
del contracte final i els traus de la cara
reclamen partícules tendres que trobin
racons impossibles dels daus. Els vents determinen, sense preguntes. Tu…seràs poeta.
Paco Fanés
NO SE
17 de gener 2008, 06:12 PM
3ràbia!!
amor!!
crit!!
ràbia!!
ràbia!!
amor…. descansa. Ja!!
Com deia en Casasses: “Totes. Totes les seves mullers l’estimen i entre elles no hi ha renyines definitives”
Algú de nosaltres pot afirmar una cosa així?
Mon Pons
18 de gener 2008, 07:32 AM
4Entre rialles i papers
vam prendre un te a Venus. Tenies versos als ulls,
i escrits en solfa. I encara et veig caminant pel carrer
Llibertat, com ocell gegantí en el desert…
Avui tinc els dits com espines
entrelligant paraules al vent
i els rajos de llum s’esquitllen
darrera el finestral.
merce serret
31 de gener 2008, 12:33 PM
5mamaaaaaaaaaaaaaa
que no nos coja el muermoooooooooo
almen
18 de febrer 2008, 04:36 AM
6Pope en La Luna
Fue muy al principios de los setenta cuando ví por primera vez a Jordi Pope, era un cuerpo inquieto que siempre estaba de pasada, una ráfaga de viento que apenas dejaba una mirada, tal vez por timidez o algún rollo que desconocía. Entablamos conversación aún cuando me daba cierto corte usar su nombre. Paso tiempo hasta que cogimos confianza. Para mí fue clave la casa de la calle de la Luna ya que me resultaba familiar, puerta de madera de pueblo con tranca incluida, en medio de una gran ciudad, toda una rareza que me recordaba cálidamente a mi infancia. Nada más entrar el recibidor estaba lleno de trastos, ruedas de motocicletas, herramientas … y de vez en cuando el Pica, el amo de la casa, que a igual que Pope era un figura escurridiza sobre todo cuando ambos se encontraban. Buena gente.
En poco tiempo nos hicimos amigos, creo era uno que de los pocos que por entonces Pope frecuentaba. También creo que él se sentía un poco de pueblo, y no sé porqué me daba la impresión de que era como un niño abandonado, nunca hablaba de su familia ni de sus orígenes aunque pienso que esta ley era compartida por la basca, gente que necesitábamos esa falta de cuerdas para sentir el viento.
No sé si os contó una de los sucesos que le tenía más tocado. Por entonces con su voz pastosa y sonrisa pícara cuando no condescendiente con manga corta hasta en invierno Pope leía alguna de sus poesías o me las dejaba leer. las recuerdo porque de vez en cuando se me cuela en la mente aquel verso del monyo del braç, la poesía en que besaba las zonas repelentes de la mujer deforme. Pope se me puso serio. ¿Sabes que me pasó una noche? Y se avino a contarme lo siguiente. Eran más de las tres de la mañana de un día entre semana –esa hora bruja de calles desiertas- esa hora de nadie, la de los gatos pardos bajo los coches, se ha cerrado el último bar, los últimos trasnochadores se han ido a dormir y aún no están los que van al trabajo. Pope salió de la casa de la Luna –pleno barrio de Graçia- a dar una vuelta puesto que no podía dormir. Al girar en una calle se le apareció una mujer muy pequeña, parecía una niña. Sin decirle nada cogió a Pope de la mano y no intercambiaron palabra. Caminó unas calles y de repente la mujer desapareció sin dejar rastro. Pope se quedó trastocado, suceso al que le daba vueltas y vueltas sin encontrarle una explicación. Quede así la cosa para ratificar este mundo tan extraño.
Nos seguimos viendo, comentando cosas y hasta me dejó guardar en su casa algunos cachivaches del grupo de música. Después se quedó con la organización de L´artesà, un grupo de músicos, poetas que dábamos recitales básicamente por el barrio de Graçia, organización desorganizada que previamente había sido llevado por otros como Xavi Cot etc.
Y fue en estos últimos momentos cuando un día lo ví mas desencajado. Una noche después de una pequeña actuación en el Casal de Graçia me llamó porque tenía algo que decirme. Así que gesticulando popeyemente le habían comunicado que algunos ya no podíamos actuar, creo que Victor, un escritor de prosa sugerente, también estaba en ese momento. Bueno pues la cosa era –ya que le sonsaqué qué demonios pasaba- que ya todo tenía que ser en catalán. Cosas de la “normalització” –curiosa palabra- y según me comentó tiempo después un amigo diputado del PSUC, cosas de las “subvenciones”. Su enfado le honra, Pope no era ningún oportunista al uso.
Entonando la palabra ausgan de Goytisolo hoy por el ventanal de un humilde pueblo de Castilla La Mancha aparece la silueta de Pope, lejos de la terra pero dentro del mundo.
Un pueblo en el que por un lado bifurca la carretera para Barnna y por el otro lado Madrid. No hay más libertad que el viento.
Almen
el RUS
21 de març 2013, 08:45 AM
7Hostia ja, el Popeye també?
l’ultim cop el vaig vaue a Arenys, a un bar amb el Samón S.
el Pepeye curraba allá, va ser increïble, jo ha no era a Barcelona…
Ens veurem bro… entre el cévol i la matinada…
Beautiful wrangler of midnight crops,
Porch phantom, thunder cleric, woodlot doll,
Come needling the gingered grain of this room where
New hinterlands spring between the covers,
Bushes shaking with crayons and trances of shops;
Stir waves of ink through your stormy grove rife with bitters,
Lapping tea and tonic to old-fashioned vats secretly feeding
One marshy canal whose tide is mine,
Pumping the wellspring of my shiprock fancy;
Come swooning to a needlework of velvetine noises
Prancing my bookends, stovepipes, my cartographic showers,
To discover your green-eyed diagram
The loving transposition
Of your life.
per a tu bro !!
RSS dels comentaris a aquest article
Vols deixar un comentari?