Genís Cano – Els Sots Psicodèlics – S.Ediciones – Barcelona 1991

Pròleg Enric Casasses

HISTORIA VERÍDICA D’UN PRÒLEG

L‘única manera de no mullar-se el cul és mullar-se el
cul, i com fa temps que ens coneixem, de l‘època dels àcids
i dels còctels, llançats nosaltres o ells respectivament en
paràbola de la nostra vida un dia exaltat de tot o res, tot
o res que uns tenyien de convicció i altres perfumàvem de
dubte en confiada i esporuguida companyonia, entre la
maleïda acràcia i el beneit lisergisme, la primera en quali-
tat d’apaivagadora de les ànsies polítiques i metafísiques
de la nostra entusiasmable jovenesa, per dir-li d’alguna ma-
nera que aleshores a nosaltres mateixos no ens haguera
convençut, i igualment l’altre fent de camí moral a la.savie-
sa o de camí del savi cap a la moral en aquell instant ins-
tantaneïsta ja que no instantani, però de tota manera algu-
na vegada vertader i agut alhora, de la com he dit nostra,
encara que aquest possessiu, tot i desproveït de possessió
com es troba, potser sigui massa pretensiós, joventut,
doncs em puc permetre d’evocar aquells anys de plenitud
inconscient, fanàtics del present i del futur, un present de
perdre intensament el temps entre esfilagarsades i a voltes
atrevides filosofies de cafè, d’una banda, i restretes i a vol-
tes arriscades assemblees estudiantesques de l’altra, i al
mig la rambla, que vol dir la gent, la xurma et allí, la rambla
ens va donar la primera gran panoràmica social de la peri-
llosa i indispensable llibertat, mentre al cafè o en passeja-
des i excursions en digeríem la filosofia amb un profund i
mil·lenari removiment de tripes i la universitat oficial ens
oferia i ens oferí un bar, uns patis i uns col·legues perquè
féssim les classes pràctiques d’aquesta llibertat, única as-
signatura del programa a la qual ens vam aplicar de veritat
i única on aprenguérem realment quelcom que tampoc
(qui o què ho garantia?) ha servit de res, si ho hem de
jutjar per la situació en que ens trobem, és a saber, els uns
mitjanament bé, o mitjanament malament, els altres regu-
lar regular, o pitjor, en plena misèria, o de professor univer-
sitari, o aquell que ja es decidí, tirant-se avall d’un barranc,
a retirar-se definitivament, si no és que aquesta vida tingui,
post-mortem, seqüeles que nosaltres ara com ara i a pesar
de certs rumors desconeixem. Punt i seguit, coma… punts
suspensius i pregunta: que? ¿Continuem la historia de la
nostra iniciació? N’hem de dir així perquè, si hi havia en
allò que apreníem alguna ciència, no podia ser altra que la
ciència oculta, la que et deixa honestament a les fosques
(a diferència de la ceguesa que produeix l’enlluernament
de l’altra ciència, prou més difícil de guarir, sembla), però...
¿continuem la història dels nostres estudis? En dic estudis
perquè quasi no arribaven mai a l’autèntica pràctica, als
actes, o, dit políticament, al delicte tipificat pel codi legal
en vigor, i no passàvem de ser uns heretges bastant pací-
fics, en general, experimentant a costa pròpia els límits i
les infinituds d’aquest viure que vivim, per dir-ho com si
diguéssim, mig jugant i mig de veres fins que la bòfia va
creure convenient de parar-nos els peus, encara que fos
obvi que no anàvem enlloc, perquè aquests enllocs no se
sap mai on poden anar a parar. No n’estic especialment
avergonyit ni orgullós, però tu i jo i els altres hem sortit tots
per tangents diferents del mateix cercle i ara, passats deu
anys, comencem a intuir d’una forma més sàvia i confusa
què és, deixant a banda el recurs evident del passat, que
ens uneix.
La pausa en el discurs li recorda que tenia començada
una copeta de vi espumós de preu, sí, però molt baix, i men-
tre la xarrupava va constatar que la retòrica funcionava,
que la peroració anava sortint, ja que, encara que no havia
resolt res, havia arribat a plantejar una cosa que no tenia
molt a veure amb la qüestió del brindis però que podia ofe-
rir un cert interès al felicitat. La primera por que s’ensenyo-
rí de l’orador va ser la d’abusar de dues paraules, si arriben
a paraules: «què» i «que». La por primordial que notà just
després era intrínseca a l’impuls de parlar, ço és, d’expo-
sar-se a dir algun què. Pensant que, després d’aquella
aventura, vàrem quedar esparpallats, havent conegut el te-
mor pànic, les mosques que pugen al nas i el fascinant
deport d’amagar-se, camuflar-se, esfumar-se, passar al-
guns a la guerrilla, altres a la clausura, altres a la deambu-
lació i després, lentament, llargament, refer-se o desfer-se
o fer-ho veure, camí de la tardor, quant cada fulla perd el
verd d’una faisó particular, i cada fulla i cada arbre se sepa-
ren dels altres per preparar-se per a la comunió del glaç
(vull dir passar l’hivern amb el mínim possible d’escarafalls)
i per al més unànim renàixer de la prima vera, i que així
ara nosaltres, cadascun al seu aire, ens hem anat fent i tro-
bant destins més definits, ficant-nos en marques o zones
marcades que no es fereixen per jugar sinó, per molt que
no es pugui assegurar del tot, ja que potser no a mort
-sempre s’ha de deixar una porta oberta a una altra casta
de desesperança o de sort en el destí terrenal-, sí per tota
la vida, i mentre els convidats esperaven la continuació del
discurset, va decidir, saltant-se, i no a la torera, la segona
premissa del sil·logisme, aquella que diu que no ens uneix
res més d’especial que el fet de compartir no sé fins a quin
punt uns records i d’una vaga sensació o informulat neguit
imprecís que ens fa creure que estem empenyent tots la
mateixa porta oberta, i la resta són simulacres, que ja sa-
bem que el món va capgirat i que a la dignitat màxima li co-
rrespon en l’escala social el mínim de categoria, i com que
no s’havia llegit més que dos o tres i encara per sobre dels
poemes que estava procurant prologar, doncs va decidir ,
havent mantingut en silenci flotant sobre les restes del ma-
gre banquet la idea d’aquesta segona premissa, passar a la
conclusió sense més retòrica, i es va asseure i no va dir res
més.

Barcelona, 2/3 de gener, 1986

Quagga era un animal africà meitat cavall, meitat zebra.
Se’l veia poc sovint, rares vegades sortia de la selva
teranyina. Els negres creien que era una bèstia sagrada. Ara
és extint, diuen les enciclopèdies. L ‘últim se’l va veure
fa molts anys, prop del llac Victòria. El va veure un
caçador angles i lord. Malgrat tot, uns científics biòlegs
varen intentar, amb molta cura, refer-lo. Amb totes les
dades possibles. Era per un zoo de Berlín, un dels millors
del món. Era perquè una política de prestigi així ho
aconsellava al director-gerent del zoo. Era per tancar-lo
a una gàbia com una raresa, com un triomf i com un altruisme
cap a les pobres bèsties.

No ho varen aconseguir.

Jo sé que una àvia negra conta als seus néts, mentre
ells xapotegen al fang dels carrers del bidonville
nord de Dar-es-Salam, moltes histories… antigues llegendes
caçadores dels Masaï, les peripècies del seu nebot que es
va fer Mau-Mau i lluità contra els anglesos, invencions
sobre aquell fill seu escombriaire a Birmingham… però
a demés hi ha una nova historia, un nou mite; l‘àvia pobreta
veu la mort molt a prop, és mig boja, diu que és veritat,
diu que sí... diu: al mig dels sorolls matiners de la
sabana, i prop del gran arbre escapçat pel llampec, a
la vora del llac Victòria, quan clareja és veu apropar-se
un núvol, capgirar-se, allargar-se fins fer al cel un bell
quagga gegant, blau blanc, gairebé transparent, un bell quagga.
I vola, corre, nuvoleja, vola per damunt la terra, allunyant-se
nord enllà...

A mi, la paraula quagga, fa uns dies, em ve al cap, i em ve
i em torna a venir, com un retall de somni per desembolicar,
com un símbol record d’un viatge, com un plat de ceba, com
uns pits blaus mig coberts, mig vistos fa un temps, em torna

Quagga, meitat cavall, meitat zebra, ara diuen extint…
o potser no ha existit mai, potser és un deliri d’un missioner
mig ofegat per la xafogor d‘Àfrica, o potser solament és un
mite negre.

Però la paraula torna al cervell com un ganivet elèctric;
l’esperit del quagga és viu, el seu nom ressona dins del
meu cap, i això, quagga, tots els bruixots ho saben: el nom,
quagga, els noms, les paraules tenen poder. Tots ho sabem,
quagga, les paraules tenen força, una força màgica.

Els bruixots negres d’Haití, que van treure el seu vodú
de les cadenes i dels cops, tenen un antic ritus per
retornar els morts a la vida: repeteixen, fins caure,
el nom del mort, tot dansant i dansant i dansant i repetint
i repetint…
Quagga

________________________________________________________________

fart de plantar dagues
dins l’ofec de la grisalla
als racons més esgarrapats
on fan més mal
on rebenten els seients embolcallats
de les arrels
fustes de mànec de tenebres

el trapezista s’engronxa

ultratja tots els ocells
que volen posar niu al seu barret
sodomitza tots els dracs
que s’enrosquen a les botes
se’n fot de les deformitats que esperen
i somriuen

tira de la cadena
i riu
fins a fer-li mal les barres de tant de riure