Clicar per descarregar
europe change bad.pdf

Ha viscut Sebastià Roure, m’entens?

Segons la percepció temporal dels nostres sentits en Roure ha viscut del desembre del 1946 (o 1947, perquè els documents discrepen) a l’agost del 2006. La idea central i la força motriu del seu viure ha estat el fet de viure, la seva veu rogallosa i clara ho va dir moltes vegades amb el seu poema Europe change bad, la primera meitat del qual està escrita en angles de Barcelona i la segona en català:

the man working
for the money
and we working for the life.

Sembla que de jove, als vint-i-pocs, va tenir una breu temporada treballant de treballador assalariat (delineant) a la fabrica de ciment de Vallcarca, a les costes de Garraf. Allà va veure com anava la qüestió del respecte humà en el món del treball capitalista, i era el mateix any que els poders polítics es van ocupar d’assassinar Puig Antic. La seva conclusió va ser deixar la feina i sempre més va dedicar-se a viure de gorra, a no guanyar un duro, a deixar-ho tot en mans de la providencia. Però no en sentit passota de no fotre brot sinó com ho diu el seu poema suara citat, treballant per la vida i no mai per diners. Els pudents i renegaires diners, és clar, fan falta fins i tot per a les coses més elementals, que com tothom sap són el pa i el tabac. En Roure es va passar la vida pintant quadros de primera categoria, molt personals, aparentment naifs però a la ratlla de l’abstracte, a la ratlla del conceptual, i sempre al bell mig de l’afirmació del viure per a la vida lliure: les quatre barres al cor, la boina tolosana al cap: el país basc, cuba, el tercer món, catalunya, tots aspirem a l’anarquia veritable de no necessitar governs. Pintant quadros i dient poemes, els seus i els de Vinyoli, Espriu, Maiakovski… Només deia els que se sabia de memòria, no l’he vist mai llegint en un recital. Sempre, dient. I els deia molt bé: als músics més radicals i aventurats els agradava molt acompanyar el Roure, amb això sempre l’he envejat. Els punks del moment de la revolta punk adoptaren el Roure com una mena d’oncle (potser uns deu anys més gran) que de tant en tant pujava a l’escenari dels grups més salvatges, agafava el micròfon i deixava anar les tombes flamejants de Ventura Gassol o un poema en basc, que era una de les quatre o cinc llengües que podíem sentir en els seus recitals, junt amb l’anglès, el català, el portuguès, el castellà... Confiat sempre de la mà del destí i de la res posta dels amics, ha sigut l‘únic artista que he conegut que ha viscut lliure, veritablement desafiant el sistema econòmic repressiu del segle XX I XXI, i també, de tota la penya, és l‘únic que no renegava mai. El seu parlar sempre ha estat elegantíssim, tipu. No l’haureu sentit mai cagar-se en la puta ni cap d’aquestes expressions que a en l‘ús vulgar tampoc no volen dir res. Són exabruptes abruptes i prou. Alguns dels seus compactes i alguns dels seus llibres, com el que es titula Europe change bad, o també el Text del Pit-roig porten la marca de Roure Edicions i són dissenys perfectes d’en Marc Valls. El primer d’aquests dos conté una bona selecció de reproduccions en colors dels quadros del Roure. El del pit-roig, escrit el 2001 quan es trobava a casa d’uns col·legues de Canet d’Adri, diu això:

Som més que molts més
tremolors de mort us portem,
assassins d’humanitat. Som
infants de tot arreu, mestres del
no-res i l’infinit, fills i filles de
maquis i les seves companyes;
també el que és perfecte en el
seu origen, ous en dobles rovells
i plats per donar. Som això i més
que molt més. Som rockers-
punks i sardanistes enamorats,
som també el permanent temps,
que aquests imbècils, cretins i
assassins ens fan perdre, rete-
nint-nos en la presó -que és la
seva- quan el nostre germà
està encerclat entre Errenteria i
el Bidasoa per cinc-cents mili-
tars-policials, i no podem ni
anar al lavabo per sentir la
llibertat en forma d’aigua, i molt
menys avisar-lo, perquè vosal-
tres el voleu matar. Plorem
llàgrimes que ens netegen els
ulls. Amb tristor alegre sortim a
la Terra amb el front alt. El matí
ple de Sol ens espera joiós:
sense recança ni enveja cami-
nem vers la llibertat. Qui tenia
duros fumava puros, qui té
euros vol dòlars, qui tindrà or
voldrà urani. Així de clar.

La part dels fills de maquis és estrictament autobiogràfica, el pare d’en Sebastià Roure no es deia Roure sinó Isidre Casanovas però la mare no ho va declarar al registre perquè l’home estava en la més perillosa i valenta clandestinitat de la nostra historia, la dels maquis dels anys quaranta, jugant-se la vida contra el bestial aparell repressiu (o millor dit, supressiu) dels primers anys de franquisme. La valentia a vegades és hereditària.

Enric Casasses

Publicat l’original al setmanari d’informació Directa el 6 de setembre 2006.