Publicat dins: Música - 07/01/2011
Llista curiosa publicada al Disco Exprés l’u d’octubre de 1971 amb els discos més venuts. A la llista de singles, de 35 potser la meitat els consideraria enrotllats, i els altres populars espanyols i a la de LP´s, considero 15 de 20 enrotllats i els altres 5 amb prou qualitat en els seus estils.
Potser el motiu, com deia un amic, és que els temes populars s’escoltaven per la radio constantment. Interessava més la cançó en concret que el grup. Per comprar un LP havies de estar més “enterat” sobre el grup en qüestió, independentment que tinguessin algun tema d’èxit o no.
També escoltàvem molts LP´s de música progressiva, però pocs de grups d’aquí. Pel que veig, una cosa era anar a veure als grups d’aquí (els únics que es podien veure), i altra era comprar discos i poder escollir.
Xavi Cot
« Anterior: Poema sense títol, Joan Soteras
» Següent: El Encargo del Cazador, un documental de Joaquim Jordà
10 comentaris
Gero
8 de gener 2011, 10:37 AM
1Adjunto noticia publicada en El Pais (8-1-11) en la que es posa de manifest (interessos economics apart) que el format de la anomenda musica progressiva dels 70’s era el concepte total i no la suma de diverses cançons: “El pasado martes se hacía público que Pink Floyd había ganado la partida a EMI. El pasado año, el grupo de Cambridge llevó a juicio a su discográfica, alegando que saboteaba su “integridad artística” al dejar que iTunes vendiera canciones sueltas de sus elepés: concebidos como obras totales, aseguraban sus abogados, estos discos no se pueden despachar ahora por piezas. El juez británico falló a su favor, imponiendo las costas a EMI”.
Naturalment Pink Floyd encara balluga moltissims diners, pero el que es remarcable en la sentencia es el reconeixement legal al concepte global de la seva musica, que feforça la meva teoria “Fusión, Concertante & Long Play” He dit..
xavi cot
8 de gener 2011, 08:27 PM
2Gero
“El pasado diciembre se resolvió la demanda de Pink Floyd contra EMI. La banda defendía la vigencia para el mercado online de un acuerdo firmado antes de la era de las descargas por Internet. Según ese acuerdo anterior, las canciones del grupo no podían venderse una por una sin el permiso expreso de la banda.
Pink Floyd se apoyaba en ese acuerdo para exigir a EMI que solicitara su autorización antes de vender las canciones en iTunes. Por su lado, la discográfica pensaba que no debía pedir permiso argumentando que la palabra “álbum” a la que hacía referencia ese acuerdo anterior se refería al objeto físico y no era aplicable a la distribución por Internet.
En marzo, un tribunal dio la razón a los músicos. EMI presentó un recurso pero fue desestimado nuevamente en diciembre por otra Corte. Pese a ellos, las canciones de la banda han estado en todo momento disponibles en iTunes. Con el nuevo contrato, seguirán a la venta en el portal de Apple.”
per lo que jo entenc que el problema no era que és venenessin els temes per separat, sino que es feia sense demanarlis permís, i clar,
donar permís significa calés a la compte del banc. Un cop fet l´ingrés els temes continuen venense per separat i tots contents.
En general els Lp´s de rock progresiu són una unitat encara que estiguin dividits en diferents temes, pero quan el grup és comercialitza les coses canvien i la majoría treu singles com esquer perque es compri l´album. En la lliste que he penjat hi ha el cas clar del single “Lucky Man”
dels EL&P, un tema que si el treus del contexte del LP sorpren o diguem que li falta algo. Era una práctica acceptada pels grups que volíen ser comercials, o sigui vendre.
Tanmateix et diré que per sapiguer de qué va un grup es té que sentir tot l´album, perque generalment el single no reflexa de qué va el grup,
cas “el garrotín” dels Smash, etc, o els C.C.Revival dels que coneixía els singles, molt canyeros e impactants, pero quan vaig comprar el Lp “Cosmos Factory” vaig descobrir que tenén temes de 9 i 11 minuts, enrrotades per a mí clarament de rock progresiu. Mira d´escoltarte el “I heard it through the grapevine” i ja em diras, per a mí deliciós…
Gero
9 de gener 2011, 01:35 AM
3Xavi, penso que el cas dels Credence Clearwater Revival amb temes llargs eren la marca de l’època. El concepte global del Long Play amb el que les discogràfiques de forma mes o menys afortunada varen extreure els singles corresponents es discutible, pero comercialment correcte. De la teva llista en xoca la posició quasi d’empat entre Lucky Man y Formula V, paradoxes del hit parade que sens dubte mostraven un canvi incipient en els gustos dels consumidors.
Marvin Gaye va aplicar a la Tamla Motown el principi de que la musica negra també era capáç de fer albums conceptuals. Pero a l’amic Marvin li venien les cançons directament del cel i ell tan sols tenia que escriure-les, pero aixó ja es un altre historia…
Gero
9 de gener 2011, 11:52 AM
4Hola, volia entrar aixó com a un article nou, pero m’he oblidat de la contrasenya, així que ho envio aqui perque es el lloc adequat.
El tortuoso legado de Pink Floyd; la cara obscura de la luna.
Sin duda el legado musical del que fue el grupo legendario de los setentas, el que revolucionó la música (Atom Hearth Mother, el LP de las vacas, me marcó de por vida) sus experimentos con las drogas, sus happenings psicodélicos, etc, toda esa música, todas esas experiencias están ahora en manos de abogados londinenses que gestionan (maldita palabreja) la marca Pink Floyd como si fueran acciones de Endesa.
Recuerdo haberlos visto por Formentera en el 72 cuando Syd Barret, fundador y alma mater del grupo componía casi todos los temas. Años mas tarde Barret cayó en una demencia mental a causa según muchos de sus excesos con el LSD. Poco mas tarde Pink Floyd alcanzó el éxito mundial de manera brutal y vendió la astronómica cifra de 300 millones de discos con David Guilmour y Roger Waters como nuevos lideres.
Pero con el tiempo el grupo se convirtió en una lucha de egos por parte de sus líderes, hasta la separación total. Guilmour y Waters emprenden sus carreras en solitario y Pink Floyd se convierte en un holding que administra el legado musical y la imagen del grupo. Los pormenores legales de este holding que se mantienen en secreto, son mas complejos que los de los Beatles. Basta un par de detalles, ni Guilmour ni Waters pueden volver a grabar sus propias canciones ni utilizar las imágenes, marcas y logotipos de Pink Floyd. El holding edita cada año un grandes éxitos para que la rueda no pare. Basta hechar una ojeada a Spotify (el buscador mas popular del momento) para ver, mejor dicho para no ver ninguna canción de Pink Floyd en sus paneles.
Con la desintegración de la industria discográfica (quien compra un cd hoy día?) este par de viejos rockeros están instalados en la cresta de la ola de la red… en I Tunes los temas de Pink Floyd valen el módico precio de 1,29 eurakos por canción descargada, la tarifa mas alta, faltaría mas oiga!
Larga vida al rock n’ roll…
By Gero
xavi cot
9 de gener 2011, 06:44 PM
5Sobre els Pink Floyd afegir que lo primer que van editar eren 2 singles
(una proba més de que encara que el format natural de la música psicodélica primer o el rock progressiu després era la llarga duració, si volíen ser comercials teníen que adaptarse a les regles del mercat, treient singles per engrescar als futurs compradors dels LPs). El segon single, al 67 va arrivar al nº 6 de les llistes britániques, per lo que ja eren bastant famosos, encara que com bé dius, l´èxit internacionat i aclaparant va ser
amb el “Dark Side of the Moon” al 73.
D´altre banda amb el tema que t´aconsellaba dels C.C.Revival, i encara es nota més en el “Ramble Tamble” del mateix album, hi ha una estructura que comença en un ritme que per sí sol ja justificaria un tema de més o meyns èxit, pero a mig tema van canviant fins que fan una enrrotllada (mai millor dit)
que et fa oblidar el ritme del principi, per al final tornar al ritme del principi. El tema dura 11 minuts, al youtube hi ha video pero el tallen als 4 minuts, un crim. Algo semblat va pasar amb el In-a-gadda-da-vida
dels Iron Butterfly encara que en aquest cas va ser el mateix grup que va fer una versió més curta perque tingués cabuda als programes de radio, etc, l´original dura 17 minuts.
L´estructura de que et parlava és reprodueix en temes com el In-a.gadda… o inclús en el “smoke in the water” dels Deep Purple i altres,
és com si et diguessin, partint d´un tema “cartesiá” ens anem per los cerros de Ubeda (progressem), potser així va sorgir el rock progresiu,
partint del rock i fent lo derivar fora de les estructures clasiques de estrofes, estribillos. etc cap a una improvisació currada posteriorment. Només és una ideia, qué opines Gero?
Algo semblat als sols, que generalment s´aparten del tema per després tornar a empalmar. Potser no és una caracteristica exclusiva del rock progresiu, altres estils també la comparteixen com cert jazz, etc, pero sí el distingueix de molts estils que tenen un patró molt ortodoxe.
El meu llenguatge és de carrer, no de musicòleg, així que sigues tolerant amb les pareules que utilitzo, segurament no molt exactes tècnicament.
Gero
9 de gener 2011, 11:11 PM
6Aquesta estructura que comentes: tema-improvització-tema molt utilitzada en el jazz, de fet ve de la musica classica: allegro-adagio-allegro. Es tracta d’una estructura del segle 18, que tenim asumida jo diria abans de neixer. La musica progressiva la rescata, la fa seva i la fa servir com a patró expressiu juntament amb els avanços de la tecnología analógica. Alguns hem estudiat musica pero realment tots tenim un sentit musical intern que ens diu que tant Wagner com els Rolling Stones fan servir les mateixes estructures, a la seva manera…
xavi cot
9 de gener 2011, 11:23 PM
7D´ acord amb lo que dius. Afegeria que aquesta estructura que guarda
el nostre subconscient probablement via gens, i que és molt remota en el temps (potser els que feien música golpejant un fémur contra una pedra ja l´utilitzaven) ha de ser de l´agrat de les nostres neurones, que la recuperen i posen en primer pla
quan es veuen fora de pressións externes, com imposicions, prohibicions,
modes de torn, etc
xavi cot
10 de gener 2011, 11:19 PM
8Per cert Gero, l´estructura tema-improvització-tema, ampliant el meu últim comentari, sembla molt bàsic en les nostres vides cotidianes.
Sortim de casa, anem d´excursió, i tornem a casa.
Sortim del nostre “rotllo”, anem a treballar, i tornem al nostre rotllo. – anem de “viatge” i tornem-
sortiem de la cova, anavem a caçar, i tornavem a la nostra cova-
etc.
ës una estructura bona, conbina´l´improvisació-aventura-lo nou i per tant desconegut,
amb la seguretat vital de lo conegut.
Si no es segueix aquesta estructura, ens trobem que el que és queda sempre a casa no prospera, i el que !improvisa sense la refencia de tornar, no torna i es queda penjat,
llavors s´els té que anar a rescatar amb èxit dubtós (conec casos de gent que va anar a l´India, o sencillament per anar a fons amb les drogues, etc).
Ja no sé si parlem de música progresiva o d´Antropologia, pero, com a internet, un link et porta a un altre, i cada vegada més crec que tot está relacionat directa o indirectament.
àngel
11 de gener 2011, 04:43 PM
9sigui el que sigui, el món d’ahir era la hòstia!
fins i tot els més horteres eren infinitament més solvents que la brossa
que avui en diuen música de consum.
la vida analògica era així.
les coses clares: que lennon o pink floyd fossin supervendes té una explicació, però que en els mateixos llistats apareguin Booker T & MG’s o Brian Auger & Trinity, això es directament sideral.
dióscoro
11 de febrer 2011, 01:34 PM
10Recuerdo en aquella época del 73, 74, que Disco-Express solicitaban recogidas de firmas para reeditar disco de bandas o autores extranjeros y españoles. Cuando eran desconocidos solo editaban 500 o 1000 copias, se descatalogaban a los pocos meses. En este pais, como siempre he dicho, solo conocemos la Punta del Iceberg de la música que se editaba en el mundo. Si a eso se le aplicaba la censura hispánica ya era de chiste el asunto. Yo, en particular tenia que buscar los discos que me interesaban en tiendas de importación o que alguién me los trajese de Francia o Inglaterra, o Usa…puesto que jamás se editaban discos de folk americano o bluegrass, o blues, salvo los de siempre. El 90 % no entraba en Spain, pero si en Europa. Gracias a Disco-Express los españoles de la época cultivamos con dignidad cierta cultura musical. El gran problema de Spain es que desde siempre las discográficas han apostado por lo “facil”, por lo comercial, (salvo alguna discográfica como Edigsa que editaron cosas como “Bound for the Glory” de Woody Guthrie en 1973 con letras y créditos en catalán y español, inisual pero fantástico). Seguimos siendo un pais sin cultura musical salvo excepciones como el Pais Vasco o Cataluña.
RSS dels comentaris a aquest article
Vols deixar un comentari?