Un article de Claudi Montañà sobre Pau Riba i la cultura catalana del moment, publicat en el butlletí 11 del centre excursionista del Bages, el 1970.
Cortesia de Josep Maria Ripoll i de Jordi Estrada

Pau Riba al Price, presentació del Dioptria a Barcelona. Foto © Joan Soteras

El “fenomen” Pau Riba

És un fet— i per fi avui sembla ja indiscutible— que la música moderna, música “pop” o fot-li com vulguis, ha esdevingut un fet sociològic de considerable importància. Els Beatles, els Rolling Stones, Bob Dylan o Rita Pavone reflecteixen de tal manera certs aspectes d’una societat i d’un temps, que cap intel·lectual arrelat en aquesta realitat no els pot ignorar. La reflexió sobre aquests fets configura, segons Gramsci, l’arquetipus d’intel·lectual del poble. Tanmateix en el nostre país, fins fa relativament poc, dedicar-se als afers intel·lectuals pressuposava una mena d’aristocratisme de la Cultura, del tot incompatible amb les frivolitats del món de la ràdio, de la televisió, del disc… Darrerament sembla que les coses han canviat i les cròniques sentimentals de Vázquez Montalban i els sentiments crònics d’en Terenci (ex-Ramon) Moix han esdevingut aliments de primera necessitat en la nutrició “in” de la progressista “gauche” barcelonina. Tot això és un preàmbul, que potser semblarà excessiu, per a un article que vol parlar del “fenomen Pau Riba”. No obstant, crec que és degut a tot això, precisament, que Pau Riba ha assolit la categoria de “fenomen”. Per la qual cosa, entrem automàticament en el joc causa-efecte que rodeja a l’esmentat “fenomen” i que, ai las!, té molt poc a veure amb Pau Riba com a tal. Tota aquesta conya de noms que s’inclouen o s’exclouen, que es suposen o pressuposen, forma part de les regles del joc. Estrany joc —reservat solament per a persones iniciades— que es reparteix entre burgesos de distint mida, forma i color. L’aparició del disc Dioptria d’en Pau Riba ha provocat un escàndol més que considerable en el món, petit i asfixiant, de la cultura catalana. I lògicament, l’escàndol no ha estat pel disc en si (àdhuc, tenint en compte que algunes de les cançons que el componen porten l’il·lustratiu subtítol de “no radiables”. El fet de que un xicot de vint i un anys retrati a la solterona Conxita Cases amb la suggestiva metàfora de “mamellot de grassa” no és més que una “boutade” d’un ximple irreverent. Que aquest ximple irreverent identifiquí l’afany de seguretat de la burgeseta catalana amb la prostitució és la conseqüència lògica de la manca d’experiència que la vida li ha de proporcionar. Que aquest jovenet inexpert tracti a sa mare com a una criatura ploramiques és fruit de la mala educació rebuda per excés de tolerància. No, res d’això no preocupa massa a l’assenyada gent del nostre Principat. Però… Però, aquest xicot de cabells llargs com una dona ha tingut l’atreviment d’assenyalar amb el dit a cert nombre de velles no tan velles “patums”, que “mangonegen” al seu gust aquest món petit, asfixiant, gairebé grotesc, de la cultura catalana. I, a més a més, ha tingut la gosadia de titllar al seu propi avi Carles Riba (el gran patriarca!) de feixista. I per això hom ja no hi passa. Què s’haurà cregut aquest mocós? Què s’hauran cregut en Porcel i en Moix per a fer les seves irritants declaracions? I aquests “críos” anarcoides que es carreguen el català a la Universitat, tot adduint que és la llengua de la burgesia? L’escàndol més que considerable que ha provocat l’aparició de Dioptria cal situar-lo en aquest context, així com també cal situar-hi la seva conseqüència: el “fenomen Pau Riba”.
I pensar que podríem anar tan i tan bé! El procurador Muñoz Alonso ja s’ha desacreditat prou amb els seus virus, serpents i riscs d’enverinaments. Mentrestant Josep Carner retorna triomfalment a la pobra, bruta, dissortada pàtria. I —entre tots ho farem tot— al Price barceloní s hi reuneix el bo i millor de la poesia catalana que de sobte ha esdevingut popular. I la gent ja llegeix molts llibres en català. I l’Omnium Cultural rep adhesions i fa nous socis. I…
“Patim, patam, patum, homes i dones, el cap dret; (Visca el Barça! Som i serem gent catalana…!) patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet! “

CLAUDI MONTAÑÀ