Els anys 70 i el còmic adult. Fragment de l’article VINYETES de Tarragona de Ramon Sarlé

Es comencen a rebre petits indicis de la revolució que està patint el còmic als Estats Units amb la psicodèlia i l’underground, o dels canvis estètics i conceptuals de la BD a França. El còmic s’està fent adult juntament amb la societat que busca nous models, les ferides de les guerres ja estan cicatritzant i les noves generacions busquen un món nou.
Les revistes apaïsades d’aventures pràcticament han desaparegut, les publicacions espanyoles són només revistes infantils, hereves d’estètiques anteriors, o pèssimes edicions dels superherois americans de la Marvel.
Per tant, és ben lògic que els joves autors rebin amb alegria i il•lusió les noves influències. Noms com Robert Crumb, Jean Giraud (Moebius), Gilbert Shelton, Hugo Pratt comencen a formar part dels amants del còmic.

Un Paradís de còmic

Hi va haver una petita revista a l’escola d’art de Tarragona anomenada Paradís.

I aquí vull obrir parèntesis. Com haureu notat no sóc historiador, i com deia el meu professor d’història: “Ramon, ets un mal historiador”. Massa esquemàtic. A més, pesen les meves emocions sobre les dades objectives. El que vull dir és que juntament amb la revista Paradís he col·laborat en gairebé tots els projectes de què parlaré, i conec pràcticament totes les persones que hi van participar. Per tant, hi ha molta part de mi mateix en aquest article, en tot allò que us explicaré. No em demaneu que sigui historiador i menys si és per parlar d’un art que forma part de la meva vida, el còmic. Tanco els parèntesis i continuo amb la revista Paradís.

No es tracta d’una revista només de còmics, sinó d’una barreja d’imatge, poesia i narració amb un fort component oníric. Però en els primers números portava escrita la paraula Comix que als Estats Units van utilitzar els autors de l’underground per diferenciar-se dels còmics comercials. Al voltant de Gelo –pintor a reivindicar per part de la ciutat- i Xavier Izquierdo, s’agruparen joves artistes d’arreu de la província, tots alumnes de l’Escola d’Art per portar a terme aquesta revista.
Entre els dibuixants de còmics trobem a Xavier, amb estil psicodèlic i amb propostes narratives realment innovadores en aquells anys; a Pep Lavilla, absolutament surrealista; a Jordi Paris; a Ramon Sarlé, i a d’altres que no firmaven els treballs. En el fons es va tractar més d’una revista escolar que d’una revista amb més ambició, però possiblement va ser la primera que a Tarragona va donar un tractament adult al còmic.

Tarrakomix

Coincidint en el temps (1977) va sorgir una revista totalment dedicada al còmic i que trencava amb el concepte de tebeo tradicional, es deia Oktobriana, i ja només amb el nom i la portada denotava la seva intenció trencadora, irreverent i lliure de tot lligam. Els col·laboradors tenien molt clar el que volien fer i també quines eren les seves influències artístiques. Ja no són pintors ni gravadors que experimenten en un mitjà nou, sinó que són apassionats i coneixedors del còmic passat i present.

Oktobriana? Parlem-ne. A part de ser una paraula que fa referència a l’esperit de la revolució soviètica també és el nom de la protagonista d’un còmic de començaments del seixanta vingut de l’Europa de l’Est, una dona exuberant sempre en lluita contra l’opressió.
A la portada veiem una dona gairebé nua, amb estil psicodèlic i explícitament sexual.
A la part superior veiem el text “Organillo Independiente para la Liberaçao de tu Mente”, i sota de la noia la paraula TarraKOMIX (que quedaria com el nom definitiu de la revista), que deixava ben clares les intencions de la revista.
Els integrants inicials van ser Diego Sánchez (Didec, Didac), José Manuel Álvarez (Napi), Arturo Rodríguez (Art), als quals s’hi afegirien Álvaro, Ramon Sarlé, Feche i Mossèn Trons.

Diego Sánchez és un d’aquells autors que em sorprèn que no hagin tingut més difusió, a Oktobriana té una forma de fer primerenca, fortament influenciada pels corrents contraculturals dels 60 als EUA, tant de cinema, còmix o música, i també per la visió del món d’autors com Carlos Castaneda. El seu estil va evolucionar cap a una línia molt neta que embolcallava uns volums potents. il•lustrador, caricaturista, dissenyador d’escenografies, posseïdor d’unes bases teòriques sòlides sobre el mètode del dibuix i la pintura, es va dedicar a la docència a l’Institut Mediterrani del Disseny i de la Moda, on va començar a utilitzar aplicacions infogràfiques per acabar dedicant-se a l’animació en 3D.

Napi és ben conegut a Tarragona, ja que ha col·laborat al Diari de Tarragona i a Més Tarragona i també dibuixa a El Jueves des dels 80, gràcies a un concurs al qual va enviar uns acudits, es va endur l’scooter del primer premi i el dret a poder ser un dels dibuixants de la revista. El coneixem principalment pels seus acudits d’actualitat, però també és un gran narrador que encara sempre els temes des de l’humor. El seu estil és fresc i espontani, fins i tot en les històries que es van publicar a Tarrakomix, plenes de tramats a ploma i de mons inquietants. Ha fet exposicions, ha publicat reculls dels seus acudits i ha col·laborat en pràcticament totes les publicacions de còmic que s’han fet a Tarragona.

Encara que no té un personatge fix, cal parlar del Fuguillas, un protagonista acollonit, incapaç d’enfrontar-se a cap situació –per més quotidiana que sigui–, amb el rostre curiosament paregut al del seu autor. I també hem de dir que aquestes revistes “marginals” li permeten tractar un tema que certament li agrada: el sexe.
Per aquells temps, jo, Ramon Sarlé, estava totalment influenciat pel nou còmic que s’estava fent a França, sobretot per la revista Pilote, i autors com Moebius, Enki Bilal, Fred, Forest i Mezières eren els sants que tenia a la capçalera del llit, o sigui que estava immers en històries ecofuturistes.

Ramon Sarlé

Kesse, 45, El Còmic a Tarragona, Revista del Centre d’estudis històrics i socials Guillem Oliver, en pdf

Nota de la web sense nom

Aquest text forma part de l’article VINYETES de Tarragona publicat a la revista Kesse, 45 .
La web sense nom no ha pogut contactar amb el seu autor, Ramon Sarlé. L’hem publicat perquè considerem que és important rescatar de l’oblit els còmix contraculturals fets a Tarragona, que fins ara han passat desapercebuts.
En cas de disconformitat l’autor o editor poden expressar la seva oposició des d’aquest enllaç.
Més enllà d’aquesta nota tan formal, també poden convidar-nos a unes birres per parlar d’aquests còmix, escanejar i posar-los a la web sense nom.