Pòster del 8 de febrer de 1980

EL BAR TEXAS
Xavi Cot

El Bar Texas era un dels molts bars que vivien de les visites dels americans de la Navy: No seria res estrany que el nom vingués per aquest motiu. Quan els americans van deixar de venir, molts bars com aquest es van reciclar com a bars “d’alterne” per natius o com a tasques. A l’època estava de moda, sobre tot pels estudiants, anar de tasques en grups nombrosos. Això consistia en passar el dissabte tarda de taverna en taverna bevent vi amb alguna cosa per picar, fins que al final la majoria acabava vomitant i amb ressaca el diumenge.
El Bar Texas no era dels principals, era un “antro” brut, amb latrines, etc. Estava al carrer Heures (abans Euras), on ara hi ha el Sidecar però només la part de inferior, on es baixava per una escala.

Al gener de 1980, el Juli i jo vam anar a parar al Texas perquè ens quedaven pocs diners una nit i allà hi havia verí disfressat de vi amb crispetes fetes qui sap quan i “kikus” a preu de saldo.
No hi havia clients. Darrera la barra la propietària, una senyora més en edat de jubilació que de treballar, i una noia jove que feia cara de no saber on era. Vam seure a la barra i la propietària se’ns va enrotllar, explicant que des d’allò dels americans el negoci era una ruïna. Li vam dir que podíem portar a un amic que tocaria la guitarra espanyola i vindríem uns quants. Ella va estar d’acord, qualsevol cosa mentre vingués gent, així que li vam dir que potser l’amic vindria amb un parell més amb instruments acústics i a ella, tot això, li semblava bé. No importava el que féssim mentre vingués gent. La cosa va acabar amb un concert de dos grups punks, fins les tres de la matinada. El lloc era perfecte pels punks: barat, brut (és podia vomitar sense que això “cantés”), amplis a “tope”, etc. Els punks bevien molta cervesa, així que aquella dona només veia que la caixa tornava a funcionar després de tant temps i no tenia mans per tot el que passava, entretinguda en obrir ampolles retirar les buides. Tots contents, doncs, vam empalmar concerts un rera l’altre.
Aviat, el bar és va tornar en un punt de reunió amb concerts o sense. La propietària va veure que no estava preparada per controlar la situació, així que se’n va fer càrrec una parella de joves (no sé si familiars llunyans o van comprar el bar) bastant peculiar. Ell era un home viscut i ella, una rosa imponent, feia de comparsa i era molt efectiva. Si no eren yonquis ho semblaven. També van començar a aparèixer traficants i delinqüents del barri i era estrany que algun dia no passés res.


Pòster del 22 de març de 1980

Recordo que una tarda-vespre hi havia una “mani” per les Rambles (aquells anys era a diari, tant que els grisos i antidisturbis estaven instal·lats a la Plaça Catalunya dia i nit): Fugint dels grisos un grup de “nanus” va venir a refugiar-se al Texas sense saber on es ficaven. Van entrar escales avall fugint de la policia. Recordaré tota vida les cares que van fer a mesura que baixaven les escales i anaven veient “l’ambient” que hi havia a baix: quaranta o cinquanta punks borratxos, amb música punk forta, “xupes” de cuir amb xapes i cadenes…. per un moment, se’ls va veure dubtar, però la poli els perseguia, així que van baixar i es van mig amagar darrera els punks. Segons després van arribar els polis amb les porres enlairades i amb la seguretat que ja els tenien arraconats. Lles seves cares, tot i que portaven casc, també van ser de pel·lícula. En lloc de veure manifestants acollonits veien punks de “festa”. La sorpresa els va xocar tant que van girar cua, al cap i a la fi, al carrer tenien tots els manifestants que volguessin per perseguir i era millor no ficar-se amb una gent que no tenien res a veure amb la mani i que, a més, no sabien de què anaven.
Els antidisturbis tenen la idea fixa de mossegar els manifestants, no els interessa cap altra mena d’històries. Quan van marxar, els “namus” van sortir corrent, per més que els hi vam dir que esperessin fins que a dalt es calmés la situació, els devia semblar més perillós quedar-se a baix que arriscar-se a sortir al carrer.
Vaig extreure com a conclusió que l’únic que unia els dos grups (“politiquerus” i punks) és que estaven en el bàndol contrari a la policia, i que els punks entenien els altres, cosa que no passava a l’inrevés.
Segur que qualsevol dels habituals del Texas d’aquella època podria explicar moltes “batalletes”.
Aquesta etapa potser va durar dos o tres anys com a molt i va acabar perquè els propietaris o van anar a l’hospital o a la presó o no recordo què, o va degenerar… No sé.

De la Vanguardia al Sidecar, passant pel Bar Texas

Aquest documental està dedicat a un local de llarga solera de la Plaça Reial. El lloc que molts recordareu havia estat seu de La Vanguardia, botiga taxidermista i posteriorment es va convertir en el Bar Texas Finalment es va convertir en l’actual Bar Sidecar.
El documental s’ha realitzat a partir de la informació que recollia l’exposició De la Vanguardia al Sidecar promoguda per la Fundació Setba.

És un documental dirigit per Morrosko Vilasanjuán.

« Anterior:

» Següent:

Articles relacionats:

, , ,