^{Fotografia GateLessGate Magazine}

The king of hippies is no more…Eight Finger Eddie
Un article de Joan Carles Usó

Alguns apunts biogràfics de la seva joventut

Eight Finger Eddie, el nom de pila era Yertward Mazamanian, va néixer el 8 de març de 1924 a una petita ciutat prop de Boston, Massachussets. Era un dels set fills d’un matrimoni d’immigrants armenis arribats als EE. UU. procedents d’Istanbul. Va venir al món amb una malformació de naixement: a la mà dreta només tenia tres dits, d’aquí el seu sobrenom. En unes memòries seves inèdites, titulades My Rise to Relative obscurity (1924-1972), Eddie afirmava sobre la seva infància haver estat boy scout, haver assistit regularment a l’església i haver estat un alumne destacat a l’escola.
Diguem que durant un temps Eddie es va contenir davant les temptacions que implicava portar una vida al marge. En declarar la Segona Guerra Mundial (1939-1945), va aconseguir persuadir al psiquiatre militar de que no era apte per a l’exercici del servei de les armes i va aconseguir treballar un temps per a la General Electric Company, abans de ser acomiadat. Segons es dedueix de les seves declaracions, el treball productiu mai va ser cosa seva:

Avorreixo treballar, encara que no em penedeixo dels moments perduts com a treballador assalariat. El meu objectiu sempre ha estat gaudir de la vida, dedicant-me al que m’agrada fer.

Després de passar un període fent el dròpol i tocant ocasionalment el baix en una banda de jazz, durant el qual va fumar grans quantitats de marihuana, es va casar, va ser pare, es va divorciar i va tocar el dos al sud de Califòrnia. Influït per la lectura dels llibres de Jack Kerouac i imbuït de la filosofia beat, Eddie va decidir llançar-se a la carretera. Va començar a recórrer món en una furgoneta en companyia d’un parell d’amics. Junts van rodar món per Mèxic uns mesos i després van creuar l’Atlàntic per conèixer Europa. A principis dels 60, va romandre un temps a Copenhaguen i va recórrer diversos països, inclòs Espanya, fins arribar a Marràqueix i finalment a Egipte. Un cop allà, Eddie va iniciar un viatge per terra amb destinació a l’Índia, on va arribar el 1965.

^{Fotografia d’Anders Tillman}

En principi, Eddie va optar per establir-se a Colva, una població de l’estat de Goa, que havia estat colònia portuguesa fins a 1961, quan les tropes índies van entrar i ho van prendre per la força. Un cop a l’Índia, va descobrir per a la seva sorpresa que el seu malformació de naixement no era vista com una tara, sinó tot el contrari, com un signe de bon presagi. Però la seva primera visita al país, malgrat tot, va resultar efímera. Va ser detingut per vendre drogues, va estar empresonat durant tres mesos i les autoritats del país el van deportar. No obstant això, les platges de l’antiga colònia portuguesa i la seva gent l’havien captivat i va decidir tornar a l’any següent, anticipant-se a l’arribada dels primers hippies.

^{Fotografia Darius Devas}

Hippies i freaks al Paradís de Goa

El 1966 es va establir a Anjuna, que en aquell moment, segons recordava el propi Eddie, no era sinó «un petit llogaret amb uns pocs llocs de te i unes quantes casetes disseminades per una platja de sorra verge». A Eddie mai li va importar reconèixer el seu paper pioner en la nova colonització de Goa, aquest cop per joves de diverses nacionalitats que rebutjaven els dictats de la societat occidental i se sentien orgullosos portadors d’una llibertat prohibida i dipositaris d’una cultura alternativa:

Jo vaig ser el primer freak a Goa. Vaig aparèixer per allà i em va agradar tant que em vaig quedar. Després van començar a arribar els altres. En aquells dies, arribaven per terra des d’Europa a autocaravanes i ningú tenia diners. Escoltàvem Traffic i els Rolling Stones.

Efectivament, a finals dels 60 i principis dels 70, Orient es va convertir en la destinació preferida per a molts occidentals descontents amb la manera de vida imperant en els seus països d’origen. Potser com a reacció a la tecnocràcia i a la mateixa ciència cartesiana, una autèntica diàspora de joves van partir des d’Europa cap a l’Índia, el Nepal i altres països de la zona encara no envaïts pel progrés, en un procés de recerca de valors en altres tradicions culturals i religioses, en exòtiques costums mil·lenàries.
En aquest sentit, hem de considerar l’atractiu que suposen les formes de religiositat basades en l’alliberament interior del dolor que comporta l’existència. Però als joves que van prendre el camí cap a Orient no només els movia la recerca de respostes a la seva existència. Al costat d’aquella espiritualitat alternativa, latent i autogestionària, també hi havia la febre del moviment perpetu, la transformació permanent com a senyal d’identitat. La possibilitat d’aixecar una nova representació a partir de transcursos personals i subjectius caracteritzats pel desplaçament lliure i encara erràtic dels cossos. La vivència del desplaçament alliberat de lleis econòmiques i de regulació horària. El desig d’escapar de la família, per inventar-ne una nova, allunyada de l’esquema tradicional; d’experimentar amb cànnabis i LSD com a vehicles per a desinhibir i expandir la ment.
De fet, no ens sembla exagerat afirmar que tant l’experiència del viatge a Orient, com la iniciació psiquedèlica, es van convertir per a molts en una mena de deure de consciència.
Darrere d’aquell impuls, Mircea Eliade intuïa una «nostàlgia del paradís». En el seu llibre La Prova del Laberint (1980) el pensador i escriptor d’origen romanès emfatitzava «el desig d’abolir les lleis i les estructures inherents a tota societat, d’abolir per viure en un estat paradisíac … per superar les condicions de la existència ordinària », que motivava a aquells joves.
La veritat és que Goa no va trigar a adquirir justa fama internacional com a meta final per als travelers més hedonistes. La majoria responien al perfil de pòtols místics i desarrelats vocacionals. Altres eren nòmades de la beautiful people i cercadors de plaers enrotllats. També hi havia una bona representació d’ovelles negres, bales perdudes i nens dolents de famílies bé. Tampoc eren infreqüents les vides exagerades i a la deriva, ni la presència d’éssers desorientats – més inclinats pel pensament màgic pròpiament dit que per la mística oriental – en trànsit espiritual permanent. Entre els americans també hi havia fugitius, pròfugs i desertors de la guerra del Vietnam amb la mirada extraviada, molts dels quals eren addictes a l’heroïna… En definitiva, un munt d’inadaptats per als que Goa exercia l’atractiu d’un poderós imant.

Eddie va ajudar als més penjats i necessitats. Pensant en tots els indigents que arribaven en massa, va muntar un menjador social de beneficència per donar de menjar al creixent nombre de viatgers que recalaven a Goa com a punt de destinació final a la ruta hippie. Més tard, el 1975 va tenir la idea de crear un mercat a Anjuna Beach, pensat principalment perquè els freaks estrangers poguessin intercanviar els llibres en rústica d’Hermann Hesse, William Burroughs i el Bhagavad Gita o altres pertinences no desitjades, vendre artesania als visitants o simplement socialitzar-se i passar l’estona.
La presència d’Eddie i els altres freaks va ser tolerada per la població local, que veia amb ulls divertits com els excèntrics visitants consultaven l’I Ching, realitzaven exercicis de ioga, aspiraven xílums com si fossin autèntics sadhus o discutien sobre el veritable significat de la lletra de la cançó «Sad Eyed Lady of the Lowlands», de Bob Dylan. L’escriptor local Domingo Fernandes va resumir la situació en comentar que els freaks «estaven enamorats d’aquest lloc», per als que representava el Paradís a la Terra, i ell es va enamorar d’ells, «a causa de la forma en què vivien». En aquella mena de santuari hippie, ningú era identificat pels seus cognoms, tan sols un nom – sovint suposat – i com a molt un àlies: Blind George, Chicago Peter, Norwegian Monica, Junky Robert, Sad- hu Tom, Lisbeth, Swedish Anders , Acid Erik, Ariane, Texas Jack, Trumpet Steve, Petra, Petit Jack, Pink Peter … i el degà de tots ells Eight Fingers Eddie, estimat i respectat per tots els membres de la colònia hippy allà establerta.

^{Fotografia mushroom magazine}

Entre els freaks, hi havia els que rebien algun ajut de la seva família, però eren els menys. Alguns nord-americans vivien de beques i subsidis. També hi havia nois i noies austríacs que s’havien casat per poder accedir a una ajuda estatal destinada al foment de la natalitat i amb l’import anaven tirant, però la gran majoria es buscaven la vida de la forma més inversemblant per aconseguir unes rupies amb què subsistir sense haver de treballar. Venien els seus passaports, els bitllets de tornada o es prostituïen; traficaven amb dòlars falsos, amb xecs de viatge o amb qualsevol producte il·legal que oferís l’oportunitat de viure sense treballar. Molts trapitxejaven amb charas, l’haixix que adquirien en els contraforts de l’Himàlaia durant l’època del monsó, entre finals de maig i finals d’octubre, quan la pluja i el vent converteixen la Costa Malabar en un hàbitat bastant desagradable, i baixaven després per vendre’l als curiosos que s’acostaven a Goa en temporada alta.

Durant l’època seca, especialment amb motiu de la lluna plena o del Nadal, la colònia freak va començar a celebrar festes multitudinàries a la platja, amenitzades amb música de Jimi Hendrix, The Doors, Pink Floyd, Grateful Dead, Neil Young, The Eagles i altres bandes del moment. Les parties eren esdeveniments propicis perquè es reunissin no només tots els joves occidentals que vivien en l’estat de Goa, sinó també perquè acudissin molts altres que transitaven per Orient. L’antiga colònia portuguesa vivia un moment àlgid i els ecos de les seves libèrrimes festes arribaven a tots els racons del planeta.

Els canvis geopolítics i les seves conseqüències

A la fi dels 70, els esdeveniments geopolítics registrats a la zona també van afectar la vida hedonista que es desenvolupava a les platges de Anjuna, Chapora, Calangute … Primer, l’adveniment d’un govern comunista a l’Afganistan, després del cop d’Estat recolzat per la URSS a l’abril de 1978, va suposar que aquell país – tan freqüentat fins a la data pels joves nòmades occidentals – quedés fora del full de ruta. El cop de gràcia es va produir un any més tard, amb l’anomenada Revolució Islàmica iraniana, que en la pràctica va fer inviable la ruta per terra des d’Europa fins a l’Índia.
El fet de que a Goa ja només es pogués accedir amb avió des d’Europa va suposar un canvi dràstic. Durant els 80, l’excolònia portuguesa es va convertir en una destinació turística de primer ordre, amb hotels d’alt standing i casinos amb servei de càtering, per a un mercat turístic comercial molt diferent al que li havia donat justa fama internacional durant els 60 i els 70. L’antic mercat d’Anjuna Beach va perdre el seu esperit original i passar a ser un pròsper centre comercial de venda al públic, un mercat descarat per a turistes àvids de gastar.
Però a més d’aquest turisme d’alt poder adquisitiu, Goa va seguir atraient un turisme de motxilla i de festa que ja no se sentia atret per la música dels 60 i 70. Cap a la segona meitat de la dècada dels anys 80 les free parties que se celebraven a Goa ja eren conegudes arreu del planeta i a la multitud de freaks de primera generació va començar a unir-se una nova fornada de joves hedonistes d’ambdós sexes, formada majoritàriament per europeus. Molts dels nouvinguts freqüentaven clubs a Eivissa, Londres, Manchester, Frankfurt, Berlín, Rimini i Riccione quan tornaven als seus respectius països, abans que el monsó fes acte de presència a les paradisíaques platges de Goa. I, entre tanta anada i vinguda, portaven amb si la seva pròpia música: acid house que es punxava en Ku i Amnèsia, so madchester importat directament des del club The Haçienda, techno alemany que omplia les pistes de ball de dos clubs mítics com Dorian Gray i Das Omen, electronic Body Music (EBM), sorgida de la fusió de música industrial, electro minimal, electropunk i post punk … fins hits de les discoteques valencianes Chocolate i Spook Factory arribaven a Goa cada any a l’estació seca amb els nous visitants.
Veient el panorama, molts veterans de la colònia freak de Goa van decidir canviar d’aires, però Eight Finger Eddie va romandre allí tot el temps. A part d’anar a Katmandú per evitar el monsó cada any i fer un viatge a Bombai per renovar el seu passaport americà cada 10 anys, Eddie ja no es va moure de Goa.

A ell semblaven no preocupar-li els canvis que s’havien operat en l’última dècada:

Algunes persones diuen que això ja no és el que era, i és veritat – va manifestar a un periodista a 1991 -. Però a mi m’agrada això d’aquí i ara. M’agraden les festes. I m’agrada la música. És bo ballar.

Del rock psicodèlic al psychedelic trance

La música a la qual es referia Eddie, i que encara el motivava per dansar als seus gairebé 70 anys, ja no era el rock psicodèlic que havia estat la banda sonora de la colònia hippy durant els seus primers anys de camí, sinó un gènere nou, que havia sorgit allà mateix, a Goa, fruit de l’encreuament de moltes influències musicals: acid rock, new wave, electro, new beat, techno, house … amb elements presos de l’hinduisme, del budisme i també del xamanisme. Una nova cosmovisió de ressonància dirigida a provocar elevats estats de consciència entre els seus incondicionals, un so únic i complex amb propietats específiques: una base rítmica poderosa, a la qual s’agregaven elements acústics o electrònics, moltes vegades generats en viu, a més de sons sintetitzats d’instruments mil·lenaris com cítares, didgereedos, gongs, tambors, timbals i altres instruments de percussió.
Alguns dels més assabentats asseguren que el primer a fixar-se en alguns aspectes psiquedèlics del rock experimental, per aplicar-los a la música electrònica de ball, creant un so que era al mateix temps accessible i d’un altre món, va ser DJ Laurent, d’origen francès. D’aquesta manera, quedaria definit l’estil i establerts els paràmetres del que no trigaria a ser conegut com Psychedelic Goa Trance o simplement Psy Trance.
Per a altres, en canvi, el veritable pare d’aquesta música no és altre que un vell conegut de Eight Finger Eddie: l’omnipresent Goa Gil. Nascut el 1951 com Gilbert Levey, aquesta llegenda viva va ser testimoni de primera mà de la florida del moviment hippie i del rock psicodèlic. Vinculat al col·lectiu Family Dog i al grup Sons of Champlin, Gil va decidir marxar de Sant Francisco quan va observar que l’escena local estava en declivi. El 1969 va viatjar a Amsterdam i d’allà fins a Goa, on va arribar i es va establir a principis dels 70. Buscant el seu propi camí es va fer sadhu i va canviar el seu nom per Mangalanand. Posteriorment, ja com Goa Gil, s’ha dedicat activament a la creació i promoció de l’escena trance, no només a Goa sinó també a tot el món – en la seva triple faceta de músic, DJ i organitzador de festes – en un intent de redefinir l’antic ritual tribal adaptat als moviments culturals alternatius del segle XXI.
Fred Disko, Swiss Rudi, Stefano, Sven Väth … són altres dels noms propis estretament relacionats amb el naixement i total eclosió d’aquesta manera d’entendre el ball i la música de manera pràcticament ancestral. Una música que combina sons artificials -electrònics, industrials, metàl·lics – amb sons orgànics i que recrea des d’atmosferes aterridores i de malson fins passatges de felicitat i harmonia. Una barreja captivadora, que ha tingut un gran impacte en les vides de moltes persones, i que segons els seus detractors no és sinó una successió estreta i sense ànima d’abduccions per potenciar els efectes de les diferents substàncies psicoactives (LSD, èxtasi, 2-CB , ketamina, etcètera) que solen consumir els seus adeptes.
En aquest sentit, no està de més recordar que etimològicament el terme ‘psychedelic’ deriva del grec psiké (ment) i deloun (relatiu a allò sensorial) i per tant es refereix a qualsevol manifestació de la ment, l’esperit o l’ànima, o el que és capaç de tenir efectes profunds sobre l’experiència conscient. Per la seva banda, la paraula ‘trance’ vindria a definir un estat elevat de consciència, induït per la meditació o per l’estimulació dels sentits corporals.

Últims anys d’Eddie en plena evolució de la subcultura trance

A principis dels 90 hi va haver una forta pressió de grups d’activistes catòlics perquè les autoritats locals acabessin amb les que denunciaven com drugs parties i amb el turisme que consideraven perniciós per a la zona. En realitat, les autoritats de Goa mai van ser massa receptives a aquestes festes amenitzades per aquella música hipnòtica i captivadora, especialment apta per al ball, i van intentar dissuadir al turisme psicoactiu i de motxilla que atreien mitjançant l’establiment de forts controls de drogues i arribant fins i tot a prohibir la celebració de festes trance. Eight Finger Eddie, convertit definitivament en tot un referent per a freaks de dues o tres generacions, tampoc era ben vist per les autoritats goanes.
No obstant això, tots els esforços per acabar amb el turisme indesitjable que alimentava l’escena trance de Goa, i anul·lar les forces cada vegada més minvades d’Eddie com a icona freak, van resultar infructuosos. Les festes van seguir celebrant-se, algunes en règim de semiclandestinitat, mitjançant el suborn d’algunes autoritats locals, a les platges més apartades del nord de l’Estat (Vagator, Arambol, etcètera). Alhora, la música trance de la vella escola anava diversificant-se en multitud de subgèneres: Deep Floating (morning) Melodic Goa Trance, Mainstream Goa Trance, Acidic Goa Trance, ETNIC Tribal Goa Trance, Dark Goa Trance, Clubby Goa Trance, Nitzhonot, Uplifting Trance, Epic Trance, Anthem Trance, Emotional Trance, Euphoric Trance … Per no esmentar els sons de l’anomenada new school.
Es pot dir que al voltant d’aquestes festes es va generar una subcultura, amb dos corrents molt afins entre si: una que podríem anomenar espiritual, especialment influenciada per la tradició i la religió hindú, i una altra que podríem qualificar de còsmica, hereva directa de la idea dels 70 segons la qual tots estem units per una xarxa psíquica de dimensions còsmiques. Una subcultura la creativitat de la qual es manifesta precisament en l’elecció dels llocs especialment a l’aire lliure on se celebren les festes, en la planificació dels esdeveniments, en la decoració, en els flyers i cartells … i fins en l’esperit d’acceptació i tolerància que intenten promoure. En certa manera, l’organització i celebració d’una festa trance és equivalent a una mena de cerimònia o ritual tribal, on l’element primordial és l’harmonia entre les persones implicades, amb la idea que es pugui transmetre a tots els assistents. En definitiva, es tractaria de generar estats elevats de consciència col·lectiva, que converteixin la festa en un ésser viu i intel·ligent en completa harmonia amb un entorn natural concret i amb el cosmos en general.

Mentre tota aquesta evolució tenia lloc a Goa, i d’allà era exportada cap a altres llocs del planeta (Boom Festival, Ozora Festival, etcètera), la presència del vell freak -que no va deixar de ballar fins molt poc abans de la seva mort – encara es va veure agegantada gràcies a Internet: primer es va crear la web personal 8 Finger Eddie i, el 2009 es va obrir un lloc a Facebook al seu nom.

Quan va caure malalt, un periodista noruec – o una periodista danesa, segons altres versions.- va organitzar una campanya per recaptar fons amb els quals fer front a les seves despeses mèdiques i hospitalàries. Eddie va morir el 18 d’octubre de 2010, i amb els diners sobrants dels 2.250 dòlars recaptats es va pagar la posterior incineració del cadàver. El ritual de la cremació va tenir lloc a Mapusa (Goa), seguint una cerimònia tradicional hindú. Posteriorment, un grup d’íntims es van encarregar de dispersar les seves cendres entre el mercat que ell mateix va fundar a la platja de Anjuna.
Fins al diari britànic The Daily Telegraph es va fer ressò de la notícia, publicant un obituari en el seu rotatiu del 29 d’octubre de 2010, i poc després una mà anònima creava a Wikipedia una entrada al seu nom.

L’etern somriure d’Eight Finger Eddie, la seva incombustible energia, el seu amor per la vida i la seva passió pel ball formen ja part del territori, del record i la memòria…

Vídeo Being Here

Publica la web sense nom per cortesia de Joan Carles Usó.
Traducció al català Canti Casanovas.
Article publicat originariament a la Revista Ulises, de viajes interiores.

Descarrega l’article en castellà i pdf des de Los Simples Deseos

2931