d’Ex Presos sociales COPEL, 2017

Altervideo i Cinemes Girona presenten el cicle VISIONS DOCUMENTALS, a càrrec de Martí Sans.
Dimarts 9 de gener del 2018 a les 20:00h
Projecció – col.loqui: 6€
Cinemes Girona. c/ Girona 175, 08037 Barcelona

Sinopsi i fitxa tècnica en pdf

Amb la mort de Franco, el procés de democratització del règim dictatorial va ser forçat des de baix per una multitud de lluites socials. Una d’aquestes mobilitzacions la va protagonitzar la COPEL, un moviment que volia acabar amb el règim penitenciari de la dictadura. 40 anys més tard, un grup d’antics membres de la COPEL (Coordinadora de presos en lucha) decideixen trencar el silenci per explicar la lluita que va iniciar aquest col·lectiu de presos comuns – o socials, com s’autodenominen ells – perquè no van ser inclosos en l’Amnistia de 1977. Un exercici de memòria històrica que posa contra les cordes la transició política espanyola.
A la fi del franquisme hi havia més de 14.000 presos entre socials i polítics. Després de la mort de Franco i malgrat la promulgació de tres amnisties i un indult molt limitat, van seguir empresonats més de 8.000 presos socials. Molts havien estat condemnats per la Llei de “Peligrosidad y Rehabilitación Social”, una llei que penalitzava conductes que la dictadura considerava antisocials, com l’ús de drogues i l’homosexualitat. Una llei destinada a condemnar la pobresa i reforçar l’exclusió social. Davant l’omissió de la seva causa en les mesures d’amnistia, els presos socials es varen organitzar per reclamar la llibertat i un canvi radical del sistema penitenciari. L’agost del 76 a la presó de Carabanchel es llencen unes octavilles des de les galeries al pati, els presos les llegeixen i es neguen a formar. La policia carrega. Els interns trenquen el sostre de la 4a planta i surten al terrat on tothom els pot veure. És el primer cop a l’estat Espanyol a veure’s una reivindicació de presos socials. El desembre d’aquell any es crea la COPEL, amb una estructura organitzativa solidària i horitzontal. Reivindiquen unes condicions dignes i creuen que no hi ha presos comuns ni polítics, que tots els presos són conseqüència d’una societat injusta. Els partits polítics que han pactat la transició, més interessats a assolir quotes de poder que en els drets dels presos comuns, se’n desmarquen. Només els fa costat el moviment llibertari, especialment la CNT. És una lluita aferrissada, que dura tres anys fins a la dissolució del moviment el 1979, en certa mesura desactivat per les drogues dures que entren a les presons amb la complicitat dels funcionaris. Els motins se succeeixen; a part d’aquests les úniques armes de què disposen els presos són l’autolesió i les vagues de fam. La repressió és ferotge, cal recordar que llavors més d’un terç dels funcionaris de presons eren militants de “Fuerza Nueva”. Els integrants de la COPEL són aïllats i apallissats. Agustín Rueda, militant anarquista dels “Grupos Autónomos”, que es declara membre de la COPEL, mort a causa d’una brutal pallissa dels funcionaris.
Aquest documental, que no ha estat emès per TV, ni estrenat en cinema, ha estat realitzat al llarg de 12 anys, amb uns mitjans a voltes precaris, per un grup d’exintegrants de la COPEL. En la presentació i el col·loqui posterior comptarem amb tres dels seus autors: l’exmilitant de la COPEL Daniel Pont, l’exmembre dels “Comités de apoyo a COPEL” Fernando Alcatraz i la realitzadora Gemma Serrahima.