9 comentaris

1. josep maria

   9 de març 2011, 02:23 PM

   1

   Els cines d’art i assaig van ser, certament, un dels emblemes de l’època: símbol d’avorriment i pedanteria per a molts, imprescindibles en canvi per a la progressia més cinèfila, s’hi veien des de reposicions de clàssics fins al cinema més avançat del moment. Una variant força divertida, que potser va començar una mica més tard, van ser els “cines de repertori”, de programes dobles, que et podien passar dos Bergmans seguits però també feien combinacions com ara “Yellow submarine” i “Viaje alucinante” (submarins psicodèlics) o “Help!” i “Vuelan mis canciones” (el cine pop amb els Beatles i el més “camp” sobre Schubert), per citar-ne dos que recordo. Eren el Céntrico, el Spring i algun altre que he oblidat. És inevitable preguntar-se per què van acabar plegant tots i per què avui és gairebé impossible veure a les pantalles amb un mínim de normalitat el bon cinema que s’està fent arreu del món.

2. jordi t

   13 de març 2011, 07:46 AM

   2

   Les sales d’art i assaig eran esencials. Pero no oblidem la Filmoteca del carrer Mercaders. Per alli es varen colar sota el nas dels censors franquistes pelis molt trencadores, com “Pink Flamingos” (1972) http://www.youtube.com/watch?v=-RKgmEw6xZE&feature=related
   Recordo molt be la sala plena del “underground” made in BCN aquell dia. I tantes altres pelis! Una programacio molt bona (dels clasics de tots colors a experiments filmics d’arreu del mon). No se qui programaba la Filmo aquells temps, desde aci: MOLTES GRACIES!

3. josep maria

   13 de març 2011, 02:53 PM

   3

   D’acord amb l’elogi de la Filmoteca. I corregeixo lleument el final del meu comentari anterior: avui és del tot impossible veure el bon cinema que es fa, no ja arreu del món (que deu ser demanar molt) sinó fins i tot als països en teoria més propers, aquest amb què compartim euro, crisi i retallades. Als anys setanta, fins i tot amb la censura i els retards que ocasionava en moltes estrenes, no era tan difícil.

4. jordi t

   13 de març 2011, 05:51 PM

   4

   Si, Josep Maria, en el 2011 es mes dificil de distribuir en sales el cinema independent, produit fora de l’industria, que en els 1970s… tot esta en l’Internet, pero no es lo mateix… M’enadono que a sobra he escrit “Pink Flamingos”, quand volia dir (l’encara mes trencadora) “Pink Narcissus” (1971) http://www.youtube.com/watch?v=LdiV52ByFTI Quina ma tant fina tenien els programadors de la Filmo per colocar Pink Narcissus (http://en.wikipedia.org/wiki/Pink_Narcissus) sota el nas de la censura socio-cultural franquista… si jugaven el treball (i segurament mes)!

5. xavi cot

   16 de març 2011, 05:54 PM

   5

   Jordi T., podríes dir l´any en que es va passar “Pink Narcissus” o
   “Pink Flamingos” (jo pefereixo al Waters) a la filmo de carrer Mercaders?

6. jordi t

   17 de març 2011, 08:03 PM

   6

   recordo el pase a la filmo de “Pink Narcissus”, una cua enorme al carrer Mercaders, tots mirant-nos els uns als altres, la veu habia pasat rapida per tot Barcelona, no ens ho creiem, la censura deixaria que es projectes la peli, no arrivaria una ordre a ultima hora…crec que un sol pase, a les 4 de la tarda, cap a l’estiu, segurament l’any… 1974. Aquest article de El Pais parla de 1978, es una altra historia, ja despres de Franco, i a Madrid: http://www.elpais.com/articulo/cultura/Cine/pink/Filmoteca/Nacional/elpepicul/19780602elpepicul_6/Tes?print=1

7. jordi t

   18 de març 2011, 06:57 PM

   7

   he escrit 1974… pero segurament estic equivocat, estic quasi segur que va ser avants de la mort d’en Franco (nov 75) i de l’inici de la meva participacio amb Cuc Sonat (finals primavera 76)…. potser va ser en el 75 o primavera 76…

8. francesc N

   6 d’abril 2011, 06:25 AM

   8

   Novetat discogràfica

   Barcelona Progressiva

   http://www.picap.com/ct/noticia:Cos/totesnoticies/_/747

9. quilpil

   14 d’abril 2011, 01:52 AM

   9

   Centrant-se més, en el cinema produït aquí, del 1970 “Liberxina 90”, dirigida per Carles Duran i guió d’en Joaquim Jordà i el mateix director. Es pot descarregar per internet.
   Sinopsi: Romy coneix a un grup d’activistes revolucionaris que volen canviar el mon i son posseïdors d’una substancia, la “Liberxina”, amb la qual volen aconseguir que les masses puguin pensar per elles mateixes i no siguin manipulades per els falsos governants.
   Interessant, no?