Nota introductòria

Sovint els rituals s’anticipen als significats. La cerimònia del Chílum es va estendre des de l’Índia a la resta del món des de mitjans de la dècada dels 60 del passat segle. La cerimònia i els seus efectes van arribar amb els primers viatgers, però poc sabíem del significat de l’expressió Boom Shankar i les “lletanies” que l’acompanyen.

Amb el temps hem sabut que prové de “Ho Shankara”, una exclamació que convoca al Déu Shankara, avatar de Shiva i convida a fumar als que fan rotllo. D’aquesta manera, els sadhus, abans d’encendre el chíllum, el sacralitzen a Shiva.

Shiva en estat pur és no-forma, la més pura llum brillant (meditada pels ioguis) i Shankara el seu habitatge, la muntanya i la seva cabellera que són les aigües dels rius sagrats que es recullen en el Ganges, adorat pels devots.

De fet, ho repetíem com a lloros entre calada i calada, responent Bembaleh, que és el millor que se m’acut dedicar a l’autor d’aquest esplèndid relat viatger.
Bembaleh, Manel Joseph

Canti Casanovas

Boom Shankar

A finals de l’estiu de 1976 vivia a Les Planes en una bonica casa que havien deixat el Marià i l’Agnès. Era molt a prop de la pintoresca estació alpina, tenia un gran pati enjardinat a l’entrada i a la banda del darrere un bosquet que baixava en feixes fins a la via del tren. Compartia casa amb el Gerard i se’ns va apalancar una temporadeta el Tilitrate, un ionqui aventurer i extaleguero, que en aquells dies ens feia de pipa a la Platería. Em rondava pel cap marxar al Carib, especialment a Cuba. Una tarda, a casa de la Tete Matutano, i concretament a una sala que donava a l’Arc de Triomf, uns quants estàvem passant-nos un xílom. El Krupa (ara, Harida), el Santa Salas i la Tete (Yashu) van decidir fer un viatge a l’Índia. La Tete i, sobretot, sa mare, ja havien obert camí i ens havien portal roba, altres substàncies i objectes —a mi una tabla—, i discos com el Cali of The Valley que ens havien despertar a tots un gran interès per l’Índia.

Estaven, doncs, parlant i organitzant el tema i, de cop, no sé qui va dir: «Y tú, Manel, por qué no te vienes?»

No m’ho vaig pensar dues vegades: «Vale», vaig dir.

Em sembla que no s’ho van acabar de creure però el cas és que al cap d’un mes, la primera expedició a l’índia va estar formada pel Krupa (ara, Harida), el Toti Soler i jo. La segona expedició, formada pel Santa i la Tete, que aleshores eren parella, vindrien al cap d’un mes. Sortíem de l’aeroport de Barcelona via Madrid cap a París. Quan a l’aeroport d’Orly anàvem per embarcar, va resultar que el nostre vol ja havia sortit. Un error de l’agència amb el maleït canvi horari havia propiciat la cagada. Vam poder respirar París unes hores, passejar, sopar al barri llatí, veure el Sena i fins i tol, amb un cop de metro, visitar un pis d’exiliats xilens on se celebrava una mena de reunió. N’hi havia un que era amic del Che. No vam veure la Torre Eiffel.

L’endemà volàvem cap a Delhi, amb parada tècnica a Kuwait. En treure el cap per la porta de l’avió, m’envaí una escalfor com si hagués obert un forn. Vaig baixar per l’escaleta fins a la pista i potser hi vaig fer un riu contemplant, a l’horitzó, de nit, centenars de fogueres dels pous de petroli. Al·lucinant. Em va tallar el rotllo un membre de la tripulació que em convidava a tornar a l’avió. Jo no podia estar allà. Següent parada, Delhi. La llum i l’olor a cendra i especies em van captivar d’entrada, en el trajecte en taxi de l’aeroport al centre. Després el bullici dels rickshaws (els tricicles-taxi) i de milers de bicicletes. Collons nen, estàvem a l’Àsia! Vam passar aquells primers dies a Delhi en un hotelet que ens havia recomanat «la madre». Còmode i cèntric, d’aire colonial, amb terrassa i ventiladors al sostre. Situat molt a prop de Connaught Place. Estava una mica deixat i li faltava manteniment, però comparat amb el que vam anar trobant posteriorment era el Ritz. Van ser unes hores de descompressió per anar-nos adaptant al que vindria. La Tete m’havia dit que el primer que la va sorprendre agradablement de l’Índia era que hi havia molts ocells. I tan si n’hi havia! però no pas com jo me’ls imaginava. No eren coloms, ni ocells de colors, ni pardals .. Eren corbs i una mena de rapinyaires que semblaven falcons i que sobrevolaven la ciutat. Els corbs feien honor als dibuixos animats que els representen. Si deixaves una galeta despistada damunt d’algun moble, n’entrava un per la finestra i d’una volada se l’enduia.

Mai havia passat tanta calor. Durant la nit havíem de llevar-nos per remullar-nos, i en el trajecte de tornada al llit ja estàvem secs. Els primers àpats també van ser, per consell de «la madre», a prop, especialment al Celler, un restaurant diguem-ne occidental, per anar pas a pas en allò d’acostumar l’estómac a nous hàbits. En la primera sortida que recordo en pla descoberta, per començar a capbussar-nos en aquelles olors i colors, el Krupa (ara, Harida), el Toti i jo vam seguir la música que sortia dels grans jardins d’un temple. Vam entrar i ens vam asseure a la gespa gaudint del moment, d’aquella música i d’aquella llum, com si el sol hagués pujat d’intensitat. Se’ns van anar apropant quatre o cinc indigents dels que allà en diuen pàries. No ens enteníem i van començar a acostar-se més i més, dient no sé què, suposo que ens demanaven pasta, fins al punt de fer-nos sentir incòmodes. Ja érem a punt d’aixecar-nos i marxar quan des del llunyà temple es va anar acostant una mena de príncep de les mil i una nits, alt, amb barba blanca ni curta ni llarga, molt ben pentinada, amb turbant i vestit de preciosa seda. Duia una daga a la cintura i el seguia un criat que portava un coixí amb una luxosa espasa. Va seguir avançant lentament, amb elegància, fins a aturar-se a l’alçada del grup que formàvem amb els panes. Els va fer un gest suau però enèrgic, els va dir alguna cosa que va fer que se n’anessin cagant llets. El príncep, maharaja, o el que fos, es va inclinar amb una lleu reverència i va seguir el seu camí.

La nit del segon dia, amb una gana de por, el Krupa (ara, Harida) i jo estàvem preparats per anar a sopar i vam quedar amb unes noies neozelandeses que havíem conegut a l’hotel. Estàvem disposats a endinsar-nos en carrerons i locals per sopar com sopaven els nadius. En sortir de l’hotel les noies ens van dur a una parada de taxis i, després de despertar el taxista, que dormia estirat al seient de darrere, i de discutir el preu, li van donar una adreça i vam iniclar la carrera. Creuant barris ens vam allunyar molt d’on érem, fins a arribar, enmig del no-res, a un gran hotel d’aquells amb banderes variades a l’entrada i porter d’uniforme amb barret de copa. No enteníem res. On cony ens portaven a sopar aquelles ties? Vam entrar a l’hotel darrere seu i vam travessar passadissos encatifats. Vam fer broma en veu baixa comentant que allò podia ser un rapte, fins que, arribats a una porta doble, ens van donar uns tiquets i vam entrar al que va resultar ser una disco amb música dels Rolling Stones a tot drap. Amb les entrades a la mà, ens vam mirar durant uns minuts amb cara de babaus i sense dir res. El que estava clar és que no havíem creuat el món per escoltar els Stones en una discoteca. Ens vam disculpar amb les titis i amb el mateix taxi, que encara era a la porta del luxós hotel, vam tornar al centre i vam buscar l’establiment més ronyós i fosc per sopar. El contacte directe amb el xili, el curri i les altres especies, acompanyat tot d’arròs, dalh i xapati, va ser tan potent o més que el descobriment, quasi una dècada enrere, dels Rolling Stones. L’endemà, esmorzant a la terrassa, els vam comentar que volíem anar al Nepal. Elles en venien i es van desfer en elogis. Les muntanyes eren com diamants i la gent encantadora perquè son els que tenen el cap més a prop del cel.

Així doncs, vam visitar el barri residencial on eren les ambaixades, amb immenses avingudes, amb arbres enormes replets de petits esquirols que no s’espantaven gens de la presència humana, amb palauets i grans cases, per anar a l’ambaixada del Nepal i treure el visat.

La primera passejada per Old Delhi va ser com la porta d’entrada a l’índia de veritat, els carrers i carrerons bullien d’activitat amb artesans i venedors de tot tipus de mercaderies. A les portes, porxo o en paradetes: sastres, sabaters, pots, olles, especies de molts colors, fruita, beedees (tabac), iogurt, roba, joies, menjar cuinat, com pakora i samosa, sucs de fruita fets al moment, barbers instal·lats en somiers en ple carrer que quan acabaven la jornada laboral vivien i dormien allà mateix… Gent rentant-se a les fonts, gossos, vaques, temples d’on sortien flaires d’encens i sàndal. Sadus quasi despullats i pintats amb les ratlles blanques al front, com Shiva, algun leprós, fum i olor de carbó. Totes aquestes visions i sensacions ja no ens van abandonar en tot el viatge. I cap al Nepal. El primer tram, en tren fins a Gorakpur, el vam fer en un vagó amb dues lliteres i lavabo per a nosaltres sols, tot de fusta envernissada, una mica com el de Jim West, però en cutre, perquè ens vam fer un embolic en comprar els bitllets. A les estacions, a qualsevol hora, hi havia venedors ambulants pregonant per l’andana els seus productes: pakora, samosa i te. «Txai garam!», cridaven. Ho podies comprar per la finestra, sense baixar del tren. En el darrer tram abans de la frontera érem a un encreuament de camins, no recordo on, bastant desert, i hi havia una única caseta on venien els bitllets d’autobús. Era de bon matí i estàvem sols amb les bosses i la guitarra del Toti. De mica en mica va anar arribant gent i ens vam col·locar els primers, davant de la finestreta. Va continuar arribant gent i més gent. Quan van obrir jo estava agafat a la reixa de la Finestra, fent força amb l’esquena perquè l’allau humà no m’esclafés contra la paret. N’hi havia que intentaven colar-se per sota dels meus braços. «Però què passa, tios», els deia en català. D’altres avançaven caminant per damunt de les espatlles i els caps de la gent, relliscant. caient… Finalment vam aconseguir els bitllets. El pas fronterer em sembla que era Bhairawa. El recordo, també, enmig del no-res. Una caseta, un pas a nivell de fusta i alguns soldats. A l’altre costat, una carretera asfaltada recta que es perdia en l’horitzó i a ambdós costats immenses planes enceses de verd, també fins a on arribava la vista. El cel era infinit. Amb el panorama meravellós que se’ns mostrava vam decidir entrar al Nepal a peu. El Toti es va oferir, com que duia la guitarra, a anar en rickshaw de pedals per portar les bosses. El Krupa (ara, Harida) i jo vam caminar tranquil·lament, com qui diu, amb les mans a la butxaca, plens d’una agitació i d’una felicitat no coneguda. El sol ja estava baix i aquella claror esbiaixada, entre rosa i caramel de taronja, pintava petits eixams de cotorres i periquitos que creuaven el cel damunt nostre. Pocs metres al davant travessava l’asfalt, tranquil·lament, també pintada de sol ponent, una cobra d’un metre i mig. No es veia ni una muntanya.

Un cop al poble on l’endemà havíem d’agafar el bus que ens duria a Pokhara ens vam trobar amb el Toti. Mentre anàvem discutint què fer, el Krupa (ara, Harida) es va trobar fatal: vòmits, diarrea i malestar. Ens vam asseure al voral. Ens van oferir un hotel alguns fichas locals, però vam optar per quedar-nos allà, a voral. Vam acabar sopant i passant la nit a casal d’un ex-gurka que, a part d’explicar-nos les seves aventures per aquests mons de Déu amb l’exèrcit anglès, d’ensenyar-nos fotos i de brindar-nos una agradable vetllada, va enviar la seva preciosa filleta, la Shambo, a buscar una mena de fetiller que amb un líquid que duia en una ampolleta, barrejat amb cendra, va fer un beuratge que, ajudat per signes, lletanies i uncions, va aplicar a sobre del Krupa (ara, Harida), que estava estès en un jac. El va curar. Vam preguntar-li al gurka per les muntanyes i ens va dir: «Tranquils, demà les veureu.» L’endemà no només les vam veure, allà mateix, grandioses i nevades, sinó que en vam travessar unes quantes en un autobús atrotinat per un camí terrós i estret, mentre contemplàvem les immenses, sinuoses i escalonades terrasses d’arrossars amb el preciós ciclorama al fons, les muntanyes més altes de la terra, fins a arribar a Pokhara. Pokhara és famosa pel seu gran llac on es reflecteixen l’Anapurna 2 i el Machapuchare («cua de peix»), muntanya sagrada de Shiva, en la qual està prohibida l’escalada.


Fotografia de Joan Massats

En arribar, el Toti es va quedar a Pokhara i el Krupa (ara, Harida) i jo vam baixar fins al llac i ens vam allotjar en una casa particular on llogaven quartets que eren al pati de darrere, entre plataners, vegetació exòtica, enormes flors i papallones gegants. Un petit tancat de canyes amb un bidó rovellat, ple d’aigua, era el lavabo. Hi havia tres o quatre habitacions petites de fang cru, encara una mica humit. Era com viure dins d’una gerra. Un dels nens d’aquella família cada matí es feia petar els ossos de tot el cos. Va al·lucinar amb la meva caixa de llapis de colors. Vam passar uns dies a la vora del llac passejant per caminets i carreteres, prenent l’ombra sota arbres mil·lenaris, comprant cacauets bruts de cendra, plàtans enormes i llavors de meló a les paradetes, que no eren res més que mocadors a terra amb la mercaderia. Vorejàvem el camí contemplant el fons de muntanyes diamantines, fumant xíloms a barraques de te amb barquers, entre hippies i viatgers. Vam conèixer el Govinda, un xaval d’allà, moreno i amb bigoti, que es va convertir en guia, assessor, proveïdor de maria i haixix i amic.

Un dia uns tios americans ens van dir que venien d’ estar-se unes setmanes en una caseta a l’altra banda del llac i que ara havia quedat lliure. Ho vam veure clar ràpidament, vam llogar un barquer que ens hi portes, ho vam emparaular i, l’endemà, en una de les decisions més afortunades de la meva vida, ens mudàvem. Allà hi vam viure un mes de somni. Era una caseta molt petita, al costat d’una de gran amb una era rectangular al davant, on hi vivia la família Sehng Goraung: pare, mare, dues filies grans, una de petita i un noi. Com totes les cases rurals del Nepal, era de fang sense coure; bé, cuinat pel sol. La casa familiar tenia un gran porxo i a la «nostra», que estava al costat, s’entrava pujant un graó que donava a un petita habitació-porxo emblanquinada, amb taula i dos bancs. A l’esquerra una habitació petita creuada des del sostre fins a terra per un tronc gruixut amb graons tallats. A sota, unes pedres que formaven el lloc del foc. Ni xemeneia ni extractors. Cuinant, al principi, ens vam fer un tip de plorar per culpa del fum. Atiàvem el foc a la manera nepalesa: bufant suaument a través d’un tros de bambú gruixut cap al cor del foc. Ho fèiem ajupits, amb el cul tocant al terra. No vam trigar a agafar-li el truc. El tronc era per pujar al pis de dalt, unes golfes amb un terra molt lleu, de canyes i fang, i un sostre a doble aigua fet amb branques d’arbre. En aquestes cases és important anar descalç, ja que com que el terra és de fang, si vas calcat s’esquerda ràpidament. Moltes tenen a prop una bassa de fang per anar arreglant constantment els desperfectes i renovar parets i terres. Per davant de la porta hi passava un petit camí, a l’altra banda del qual, darrere d’un petit marge, hi havia unes grans plantes de maria de més de dos metres. Al costat dret de la caseta, la gran de dues plantes estava a l’esquerra, un cobert de troncs on vivien una vaca i una búfala. Més enllà, just al final de tota aquesta plataforma, diguem-ne «urbanitzada», una barraqueta de canyes que era el vàter.

Les dues cases estaven penjades de cara al llac, en un privilegiat i panoràmic mirador. Eren a pocs metres de la vora, però el desnivell mitjà deuria ser d’uns quaranta-cinc graus.

El caminet empinat que pujava des de la platgeta de fang on lligàvem les barques fins allà era com un túnel de vegetació on gairebé no hi tocava el sol. Estava format, amb pedres i terra, per grosses lloses de pissarra. Teníem a la nostra disposició una barca com les dels barquers, un tronc buit tipus L’orella escapçada del Tintín. El primer dia que vam sortir a donar un volt, agenollats al tronc, passant el rem d’un costat a l’altre, vam veure a la llunyania, damunt de l’aigua platejada, tot de banderetes blanques. Ens hi dirigíem per veure què era i, en acostar-nos-hi, vam veure que a la zona marcada la superfície s’agitava com bullint, i la barca va començar a anar-hi sola. El corrent ens xuclava. Vam haver de remar com uns cabrons per donar la volta i allunyar-nos dels remolins, que era el que indicaven les banderoles. Ja ens havien advertit que aquell llac idíl·lic podia resultar traïdor. Vam fer dotzenes de travesses per anar a comprar o menjar en algun lloc, trobar-nos amb el Toti i el Govinda, fer alguna excursió i anar a la pastisseria, on feien uns fantàstics pastissets de haixix.

Tornar remant a casa era tota una aventura. Una nit fosca vam caminar, endolcits pel pastís, per un camí vorejat de grans arbres en el qual volaven centenars de cuques de llum enceses com estrelles. Més avall, just a la vora del llac, una gran rotllana de xerpes que tomaven d’alguna expedició cantaven i tocaven tambors al voltant d’un gran foc. Vam quedar-nos una bona estona embadalits amb els càntics i el ritme dels percussionistes. De sobte va començar a llampegar i a tronar com si s’enfonsés el món. Les aigües del llac, normalment planes com un mirall, van començar a arrissar-se. Ens havien dit que era molt perillós creuar-lo en barca quan hi havia tempesta. Ràpidament, amb els peus enfonsats en el fang de l’embarcador, vam empènyer el tronc i vam creuar el llac remant frenèticament, amb la barca saltant damunt d’unes ones cada cop més esvalotades i sota una pluja de gruixudes gotes. Un cop arribats a l’altra riba vam veure que allò era un autèntic diluvi.

La família Sehng Goraung ens esperava al seu porxo amb un fanal perquè va veure que trigàvem i que plovia de valent. Estaven preocupats. El pare gairebé no el vam veure en tota l’estada. Es veu que li agradava beure i jugar. Sempre estava fora. Li agradava el que en deien Nepaleese wine (Nepali uain), un vi d’arròs que em recordava el sake. El fill gran, en Mayer, era un tio alegre i divertit, d’uns divuit anys. Es passava el dia parlant i fent broma amb nosaltres. La dona i les filies treballaven com a mules, de sol a sol, sobretot la Purna Kumari, d’uns disset o divuit anys, que al matí ben d’hora ens portava llet de búfala que acabava de munyir. La vèiem tot el dia traginant galledes d’aigua, grans feixos d’herba per al bestiar i enormes càrregues de llenya a l’esquena. Semblava una formiga transportant un gra de blat gegant. Era petitona, seriosa, pensativa i molt guapa. Cada capvespre, quan el sol s’amagava, s’asseia al marge que limitava l’era amb el llac i es fumava un cigarret fent cassoleta amb la mà i contemplant immòbil i en silenci aquella meravellosa immensitat.

La joguina de la nena petita, que amb prou feines caminava, era una fals gran i esmolada.

Vam menjar el primer arròs de la collita, de grans grossos i molsuts. Ni abans ni després no he menjat un arròs tan bo. Un matí la Puma ens va portar calostre de la búfala, que acabava de parir, una mena de mató que en els dies consecutius es va anar aclarint fins a ser llet.

Els esmorzars al petit porxo, amb arròs dessecat, amb llet de búfala, amb pa integral, amb mel, envoltats de mosques. Un dia en una gota de mel damunt de la taula en vaig caçar, d’una sola manotada, disset.

Immers en aquest paredis vaig agafar unes cagarrines i uns vòmits de por. Aigua blanca per dalt i per baix. Tota la nit baixant i pujant el tronc, fent viatges al canyís de cagar. Esquivava la vaca, que, tot i estar lligada, m’intentava envestir cada cop que passava. A banda del malestar i els remolins brutals al ventre, allà ajupit entre les canyes veia com en un somni la llum de la lluna entre els arbres, pintant el llac. L’endemà estava deshidratat i quasi no em podia aixecar. El senyor Goraung em va donar un remei que va ser efectiu, fins al punt que l’he utilitzat i l’he recomanat al llarg de la meva vida. Mastegar bé i empassar una rodanxa de ceba i un brot de menta. No menjar res més en tot el dia. Si tens set, te sense sucre. I no seguis amb el cul a terra. Al dia següent ja estava com una rosa. Em va curar una disenteria en un dia.

El Govinda va acompanyar-nos en algunes excursions inoblidables. Una, a la impressionant cascada subterrània Devi’s fall i una altra a un poblat de refugiats tibetans, amb un temple budista, un taller de tapissos… Com és que les joies dels tibetans estan plenes de corall i turqueses? Corall a l’Himalaia? Doncs si.

Una altra excursió va ser per la muntanya, en direcció a l’Annapurna. Després d’uns kilòmetres a la caixa d’un camió vam creuar, ja a peu, un ample riu quasi sec per un pont penjat a uns quants metres de terra Fet amb canyes de bambú inestables i gruixudes, per damunt de dotzenes de tibetans rentant, estenent la roba sobre les pedres, rentant-se, abeurant bestiar…

Pujant per una immensa vall que era com el llit d’un riu, també sec, formada per pedres rodones com ous d’estruç, vèiem com baixaven per les grans muntanyes terroses de les vores caravanes de cavalls i ases guarnits amb plomalls que feien sonar esquelles, en fila índia, enmig de daurats nuvolets de pols, amb alforges sobreeixint de paquets, per pendents quasi verticals. Els menaven homes a cavall amb grans barrets, roba i botes de l’època de Gengis Khan. Vaig tenir sovint la sensació de no viatjar només en l’espai, sinó de fer-ho també en el temps, a milers d’anys abans. Ens vam desviar per un camí que s’empinava travessant boscos frondosos i finalment, a trossos, es convertia en escala de blocs de pedra mil·lenària. Entre els arbres es veien construccions ciclopies pintades de verdet i envoltades de branques i lianes. Què eren? De qui eren? De quina època?

Ens creuàvem o ens avençaven, de tant en tant, alguns traginers amb aquells enormes farcells a l’esquena, ajudats per una tira de roba tibant que subjectaven amb el front. Queviures. grans llaunes de querosè, roba, pots, olles… Descalços i amb pas segur, com formigues humanes.

Ens vam prendre un txai en una barraca de troncs vora el camí i vam seguir una bona estona fins a un llogaret on vam descansar en una mena de petita fonda de fang. Vam menjar, dormir i compartir txai i xüom amb uns quants traginers.

L’endemà, més amunt, després de reprendre el camí, en un revolt hi havia un soldat armat. Si no teníem un visat especial per fer trekking no podíem passar d’allà. Vam fer mitja volta. El camí de tornada va ser més ràpid, seguint el Govinda per dreceres que baixaven pel dret. Quan ja vèiem el llac de Pokhara a vista d’ocell, petit i brillant com una joia, em va agafar caguera i vaig anar darrere d’un marge amb grans pedres. El que vaig veure se’m va clavar, via retina, a la memòria per sempre. A tres metres d’on era jo ajupit amb l’esquena al mur, s’estaven banyant en una fangosa bassa tres búfals, i a les escarpades roques de l’altre costat, a uns deu o quinze metres, hi havia un gran voltor quiet, mirant-me, mentre travessava l’aire transparent la llum torrada del capvespre. Semblava com un somni del faraó que havia d’interpretar en Josep.

Algunes trobades amb gent d’allà van esdevenir musicals, xavalets que ens cantaven cançons, d’altres ballaven, i sobretot la inspirada guitarra del Toti sonant entre aquelles muntanyes.

«In my country, gypsies play all the night bulería». Ens deixava a tots embadalits.

Enmig del llac hi havia una illeta amb una pagoda envoltada d’arbres. Un dia tot remant ens hi vam acostar. En unes grans lloses de pedra que feien de platja, gent prenent el sol, fumant i parlant tranquil·lament. Vam baixar i vam fer amistat amb el Swami Shivananda, que anava amb els seus amics, més que deixebles, el Shambo i la Kirijah, Colombià i xilena, i ens van passar un gros cigarret tot untat d’opi. Anaven vestits, ell desvestit, com autèntics sadus, i no era una posa, vivien com a tals. Ens vam veure i conversar altres vegades. Un dia, no sé si vam quedar o vam trobar-nos casualment a la pastisseria. El Swami i els seus amics estaven visiblement col·locats i nosaltres els vam atrapar de seguida. Ells, l’endemà, s’encaminaven a Goa i nosaltres no faríem unes setmanes més tard, s’estava tan bé en aquell somni que vam renovar el visat quinze dies més. Vam quedar amb els nostres nous amics que ens trobaríem a Goa. Jo anava encara amb texans, samarreta i gorra tipus beisbol, i el Swami em va dir que quan toméssim a veure’ns ja no aniria vestit així. Ho va clavar!

Era preciós passejar pels arrossars de darrere de casa. Terrasses escalonades que s’enfilaven des del llac, però després havies d’estar una bona estona traient-te, amb un cigarret encès, les nombroses sangoneres que t’omplien la part baixa de les cames. El Krupa (ara, Harida) en un d’aquests passejos el va mossegar un gos, curiosament també on es clavaven les sangoneres. Vam anar a un hospital de Pokhara, que era com de campanya, per posar-li l’antiràbica i es va anar curant la ferida amb una pomada que vam fer nosaltres, amb recepta del Sr. Goraung, bullint llimones fins a aconseguir una pasta marró.

Una nit se’ls va morir la vaca i l’enterrament, abans de trenc d’alba, va ser impressionant. Van venir tres o quatre nois dels voltants, amics del Mec. Van penjar la vaca amb les potes lligades a un tronc de plataner, com si l’haguessin caçat en un safari, i vam baixar-la, amb el tronc a les espatlles, la vaca oscil·lant com un pesadíssim pèndol, per l’inclinat caminet fins al llac. Les xancletes de goma relliscaven a les lloses de pissarra mullades de rosada. La vaca d’un cantó a l’altre i jo amb les cames a punt de doblegar-se’m. Vaig entendre allò que diuen els castellans de «más pesado que una vaca en brazos». Un cop a baix, al fangós embarcador, vam ocupar dues de les canoes, vam posar la vaca morta penjada del tronc entre elles i vam salpar amb la difunta vaca surant, mig submergida, i aguantant el pal des de les barques. Remant des de la semi foscor fins a la semi claror de l’altra riba. Allà van desembarcar la vaca, li van obrir el ventre i el van omplir de pedres grosses, i després el van cosir amb grans puntades. Vam tornar a salpar amb la vaca submergida, semblava que ens mirava des de la transparència, fins a una part llunyana i molt profunda del llac. El sol ja creuava la nitidesa pura damunt de l’estany. El majestuós Cua de Peix ja s’hi rentava la cara. Amb la vaca penjant, van enretirar el tronc i vam anar veient com l’animal mort es perdia entre les lluentors del sol i l’aigua, lentament, a les profunditats.

Un altre matí, encara era fosc i creuàvem per darrera vegada les ara negres aigües. Tot remant i aixecant el cap vers les ultimes estrelles vaig cridar, com un udol, «Namaste Purna Kumari».

Vam estar a Katmandú al voltant d’una setmana per visitar, com tothom, els temples budistes de Swayambhunath (el dels micos), i Bodnhat, amb aquell gran ull pintat al stupa… A prop de la capital, la ciutat de Patan, que em va semblar una d’aquelles mítiques ciutats descrites per H. P. Lovecraft, plena de pagodes, monòlits, columnes. I l’al·lucinant temple hinduista de Pashupatinath, el més important dedicat a Shiva (Pashupati), que és com una ciutat.

En arribar a la porta ens van barrar el pas dos soldats amb turbant i gran bigoti, vestits com de gala, no deixaven entrar els no hinduistes. Amb el Krupa (ara, Harida) vam optar per passejar pels voltants, admirant el temple de lluny, des de l’altre costat del riu. És com una ciutat que segueix el curs del riu Bagmati, s’hi accedeix per multitud de ponts magnífics, la rivetegen graons de pedra i, de tant en tant, plataformes elevades on cremen, ritualment, els cadàvers. Ens havíem allunyat de la porta, per la muntanyeta, caminant paral·lels al riu, quan vam veure un camí urbanitzat amb graons molt amples que baixava fins al riu, vorejat a ambdós costats per molts Shiva Lingam de pedra. Vam baixar a saltirons, a baix hi havia una passarel·la amb pedres separades que creuaven l’aigua. Ens va permetre entrar d’estranquis i passejar-nos tranquil·lament per alguns milers d’anys abans, entre centenars de persones que ens miraven amb certa desconfiança fent-nos sentir el que érem, uns intrusos. Moltíssims sadus i gent que anava a morir al lloc sagrat. Cantarella de mantres, olor de fum, sàndal, flors, encens i carn cremada.

A Katmandú, entre aquelles carnisseries ambulants amb els caps dels animals pintats de taronja fosforescent i les begudes gasoses de colors elèctrics, en un carreró un artesà va acabar un madal, tambor típic de doble parche, davant meu, abans que el compres.

La nostra cita amb la Tete i el Santa no era fins al cap d’uns dies, a Benarés, la capital espiritual de l’Índia.

Vam abandonar el Nepal amb tristesa i ens vam dirigir en tren cap a Varanasi (Benarés) parant un parell de dies a Allahabad, també important centre de peregrinació on s’ajunten els tres rius sagrats: Ganges, Yamuna i l’invisible, subterrani i mític Saraswati, on se celebra cada dotze anys la gran Kumbhamela; en la qual conflueixen milions de peregrins.

Durant aquells dies de viatge, primer en bus per les sinuoses, penjades i polsegoses carreteres del Nepal, i després en un tren ple de gent, Allahabad va ser com un oasi. A l’habitació de l’hotel, modest però net i lluminós, hi havia una finestra que donava al sostre del pis de sota, una mena de terrat sense barana des d’on contemplàvem la nit sobre les teulades. Per sobre d’unes cases, més enllà, es veia una llum fortíssima i se sentia una música increïble de metall i percussió. Vam baixar escopetejats buscant entre els carrers el lloc de la gresca, però en arribar on crèiem que havia de ser tot era fosc i tranquil. De sobte va tomar a sonar la música i la vam seguir fins a arribar al que era la comitiva d’un casament. El nuvi anava al davant, molt guarnit amb un mantó i una mena de corona, pujat dalt d’un burro, i darrere la comitiva i la banda de música amb guerreres vermelles, pantaló blau elèctric amb ratlla groga i un barret amb un gran plomall), metalls lluents i tambors, tocant aquell ritme sincopat i superfunky. Tota la processó anava vorejada per dues files d’homes que duien al cap, com un trípode al revés, tres tubs fluorescents de colors de ben bé un metre. De l’un a l’altre en penjaven fent panxa un feix de cables gruixuts, i tancava el segici un tractoret amb el transformador que els recollia i alimentava. Brutal.

Vam visitar temples mil·lenaris com el Karni Mata, que feia honor al seu sobrenom de temple de les rates, doncs aquestes es passejaven entre les estàtues magnífiques d’Hanuman, Ganesh…

Vam voler visitar el lloc més poderós de les contrades, Triveni Sangman, on conflueixen els tres rius sagrats, que és una extensió immensa d’aigua sota un sol encegador. Una barca estreta ens va acostar on el Ganges i el Yamuna es troben i on subterràniament flueix també el misteriós Saraswati. Al mig d’aquella grandiositat hi havia una barca amb «sacerdots» que venien cocos per fer l’ofrena als déus a les barques que passaven. Hi havia una altra barca que, un cop els turistes o devots havien llençat els cocos a les aigües, els recollia i els tornava a la barca per tornar-los a vendré. El barquer ens va acostar a la botiga flotant. Nosaltres no volíem comprar cap coco, es va crear una situació tensa, la barqueta, estreta, es gronxava perillosament, aquella gent cridava i gesticulava. Per un instant no ho vaig veure clar.

A Benarés vam trobar-nos amb la Tete i el Santa i vam llogar, durant el temps que vam ser-hi, una barcassa, com una Golondrina petita, però al Ganges, amb teulada i tancada amb finestres de persiana. En entrar, només baixar les escaletes, hi havia una finestreta quadrada amb barana de fusta que permetia agafar aigua del riu o capbussar-s’hi. La barcassa pertanyia a un baba vellet, àgil i despert, Kao Baba.

Quan sentia el crit de Boom Shankar, que volia dir que enceníem un xílom, apareixia com una bala.

Érem allà mateix, al peu d’unes escales plenes de sants i devots que entonaven els seus mantres. Cada mati ens despertava el concert. N’hi havia un que entonava una lletania que a nosaltres ens sonava: «M’he quedat, m’he quedat, m’he quedat, m’he quedat…» Cada matí era una gresca.

«Ya está aquí James Brown», deia el Santa, i ens partíem de riure.
«M’he quedat, ben penjat», cantàvem…

Kalu Baba, entre pujah i pujah, es passava el dia atrapant rates vives en rateres, i les anava a deixar anar dalt de les escales, a les primeres cases. Es veu que els de les cases feien a l’inrevés, les atrapaven i les alliberaven a baix, al riu. Les rates podien assistir perfectament a una conversa, com un més, assegudes tranquil·lament a la rotllana, a la llum del quinqué.

Vam comprar roba autòctona, mocadors, kurtes, samarretes… i va canviar radicalment el nostre aspecte, molt més d’acord amb el que ens envoltava. Cada matí m’embolicava amb la meva nova i finíssima manta de llana de caixmir i pujava al sostre de la barca per contemplar extasiat com s’aixecava el sol sobre el Ganges (Ganga). A aquella hora passaven per sota meu barques plenes de guiris de totes les nacionalitats gaudint de la seductora activitat que els seus hotels o agencies de viatges els oferien: «Sortida de sol sobre el Ganges». Els guies, assenyalant-me, els deien: «Here hippies smoke drugs», i els turistes tiraven fotos com posseïts, en una Simfonia de clics. Potser hi ha una foto meva al menjador d’alguna família japonesa.

Per anar cap als barris propers havíem de creuar un carreró que tenia, cada pocs metres, una mena de graons de potser un metre d’alçada arrambats a les parets. Ens preguntàvem cada dia què cony eren. Un dia, quan érem enmig del carreró, ho vam esbrinar. Va girar la cantonada, en direcció al riu d’on veníem, un ramal de sementals de búfal que ocupaven tot l’ample del carrer i que ens van envoltar totalment. Jo, fent servir el pal que duia des del Nepal, vaig obrir camí esquivant immenses banyes, fregant l’escalfor de lloms i panxes enormes, l’alè i el baf fumejant d’aquells monstres, fins als graons, on ens vam sentir salvats. Aquelles besties que vèiem cada dia beure i banyar-se al costat de la nostra barca eren més altes que nosaltres i cada colló era com el cap d’un nen de deu anys!

Els colors i les olors… Sadus, brahamans, santons… sempre el flaire d’espècies, flors, sàndal i fum. Grups de leprosos, vells decrèpits esperant morir a la ciutat santa per ser cremats i submergits al Ganges. Vaques per tot arreu, movent-se amb parsimònia entre la gentada, gossos famèlics… En vaig veure un que les potes del darrere li penjaven i les arrossegava, com dos allargats steaks tartars.

Un dia, passejant, un encantador de serps em va posar una cobra al coll com si em pengés un collaret. Em va sorprendre el seu tacte aspre. Jo pensava que seria llefiscós. L’home es resistia a treure-me-la, volia més bakshis: «Treu-me això, tio!»

De Benarés, en tren, cap a Bombai. No sé quants dies vam estar passant per tot de ciutats el nom de les quals acabava amb la síl·laba pur. Arribant a una d’aquestes estacions, mig adormits asseguts al passadís d’un vagó de fusta i rodejats de gent, va pujar al vagó un policia, cepat, amb un gruixut bigoti blanc, que em va increpar, amb cara de pocs amics, perquè m’aixequés. Jo primer em pensava que l’home em prenia el pel, que no era poli, ja que el seu uniforme no era exactament l’oficial, però veient l’actitud dels viatgers i la insistència una mica violenta del pájaro em vaig aixecar.

Em va palpar la butxaca i m’hi va trobar una bola de haixix que portava del Nepal, i va començar a estirar-me del brac exclamant: «Indian jail, indian jail.» Jo intentava explicar-li, mort de por, que era una bona persona, que només portava allò. Però el tio seguia «indian jail, indian jail». Em va passar pel cap el que m’havien dit. Que a la presó et fotien en una cel·la com una gàbia en la qual havies d’estar ajupit. «Indian jail, indian jail», repetia, i jo anava suplicant amb els ulls plorosos. Va agafar-me la cartera i va trobar-hi un bitllet de cent pessetes, se’l va guardar, em va tornar la cartera, va mirar la meva bossa, que era a terra, va fer com si l’anés a obrir, em va mirar de dalt a baix i, amb un gest de menyspreu absolut, va donar mitja volta i se’n va anar. Com no es pengés les cent pessetes a la paret… No les podia canviar enlloc. De fet jo no duia res prohibit a la bossa, però els altres si, així que intel·ligentment van assistir a l’escena fent-se els despistats. També havia estat inquiet per ells, però el fitxa no els va dir res.

A Bombai la Tete i el Santa es van estar en un petit hotel, en una habitació que em va recordar la de la primera escena d’Apocalipsis Now, i el Krupa (ara, Harida) i jo ho vam intentar a l’alberg del Salvation Army, però vam fugir d’allà en veure l’ambient depriment que ni havia: gent punxant-se per tot arreu, penjats, tirats… Estava molt ple i era angoixant. Vam acabar en una gran nau, dividida en habitacions per parets de fusta molt lleugera que no arribaven fins dalt de l’alt sostre, fosca i polsosa.

Vam anar a Elephanta, al preciós temple excavat a la roca. Vam voltar uns quants dies per la ciutat, veient venedors d’aigua fresca que feien passar l’aigua d’una gerra a través d’una barra de gel que duien en una galleda, embolicada amb arpillera, i que recollien en un got. També l’espectacle al carrer de baralles de cobres contra mangostes. Es veu que solien guanyar les mangostes. Era impressionant veure enmig del modern Bombai un sadu arrebossat de cendra en pilota picada, o un parell de iaios ajupits entre una bústia i un semàfor fumant-se un fumejant xílom. Al voltant del Salvation Army, per la zona del port, pul·lulava molta gent viatgera com nosaltres i vam trobar-hi alguns barcelonins que ens van explicar que la Platería havia fet una actuació molt especial al Born, participant en un muntatge trencador de Don Juan Tenorio que havia fet l’assemblea d’actors i directors. I una altra actuació a l’Hotel Oriente de la Rambla, una festa en que sortia de dins d’un pastís la Christa Leem. M’ho vaig perdre!

Després d’una pila d’hores, de dia i nit, fotent bots de mig metre en un autobús antediluvià, vam arribar a Goa, i travessant palmerars i camps d’arròs, a Baga. La primera nit vam dormir en una gran cabana de pescadors, a la platja, feta amb fulles de palmera trenades. L’endemà vam llogar una caseta a l’altre costat del riu Baga que desembocava allà mateix. Amb la marea baixa podies creuar-lo amb l’aigua als turmells. Quan pujava t’arribava ben bé a la clavícula. El llit era ple de roca volcànica que tallava com una gillette, s’havia de saber per on creuar. Vaig veure més d’un ferir-se.


Baga, dibuix de Manel Joseph

La caseta era blanca i tenia un petit porxo amb dos bancs de pedra. Els voltants eren com un jardí. Quasi al davant hi havia un pou rodó, a terra, rodejat de fosques i lluentes lloses per poder rentar. La casa era d’una velleta encantadora i molt valenta encara. Vivia més enllà, en una gran cabana de pescadors on ens va convidar a dinar algun cop. Uns quants metres a l’esquerra de casa n’hi havia una altra on vivien l’alemany Ulí Lemmel, una mena de Crist ros i molt prim, i la Betty Lee, la seva parella, de Singapur, de cabellera molt llarga, negra i llisa. Van ser un veïns magnífics, compartien menjar, te, xíloms i xerrades llargues i amenes. Vaig pensar en el que m’havia vaticinat el Swami al Nepal i vaig constatar que l’havia encertada. Ja anàvem tots vestits amb un mocador gran lligat a la cintura com a única vestimenta. Els únics que anaven vestits a la manera occidental eren els joves nadius que s’acostaven per vendre’ns o comprar-nos alguna cosa.

En aquell moment el modus vivendi de la parella eren les magnifiques enquadernacions de voluminosos llibres clàssics que feia l’Ulí, que omplia les tapes amb grans lamines de haixix, que ell mateix premsava, i que enviava a Alemanya. Treballava finíssim, l’home. Gent agradable i afectuosa.

Un dia, fent el te, em vaig cremar amb aigua bullint la part baixa de la cama. Em va quedar una ferida com una fava que se’m va infectar i vaig anar uns quants dies amb emplastres d’arròs bullit o de ceba picada segons recepta de la iaia de la casa. Al final, però, ho vaig rematar amb penicil·lina que em van subministrar els veïns.


Goa, Baga, dibuix de Manel Joseph

Rodàvem molt pels voltants i vam arribar-nos a Calangute, un lloc més turístic, amb hotels i bars i on podies veure turisme autòcton benestant i algunes estrelles de Hollywood. Vam prendre una cervesa! Allà hi vaig trobar la Rosa i el Nano, una parella de Barcelona amb la qual teníem molts amics en comú i amb la qual vam congeniar a la primera. Va ser amb ells que vam anar un dia al Flea Market d’Anjuna, centre neuràlgic de la moguda hippie, a vendré truita de patates (spanish omelette), que va tenir gran èxit. Jo, que començava a estar pelat, vaig vendre’m uns texans i una caçadoreta de pana. La roba volava, els autòctons volien ser moderns.

També vam anar a la festa de lluna plena (full moon party tonight). Increïble. Un escenari a la platja amb un muntatge d’equip, instruments i músics com el de qualsevol festival europeu. A la sorra centenars de persones en grupets al voltant de petits cràters que preservaven les espelmes del vent. Com un immòbil i preciós ball del fanalet.

Les llegendes de platja creuaven l’ambient: «L’any passat va tocar Pink Floyd» o «aquell percussionista és del Santana».

S’acostava el Nadal i el Swami i els seus amics no arribaven. Jo estava boig per anar a la platja d’Arambol, la del llac, però el Krupa (ara, Harida) preferia esperar els amics a Baga per acabar fent cap al llac. Així que vam separar-nos. Un bon dia, amb un farcellet a l’esquena i el meu timbal, vaig enfilar el caminet que passava per davant de casa, s’enfilava suaument per la muntanya, travessava un bosquet i seguia per sobre dels penya-segats i platges, serpentejant paral·lel al mar. Espolsant-me formigues carnívores i esquivant alguna vaca solidaria.

La visió d’Anjuna des de dalt de la muntanya, amb la terra vermellosa i els boscos de cocoters, va ser com un dels millors somnis. Els altres cops hi deuríem anar en bus perquè aquesta entrada gloriosa la recordo anant tot sol. Vaig estar-hi potser dos o tres dies i em vaig trobar amb alguns coneguts i amics, com el Martí i la Litle.

Vaig poder saludar el mític Alejandro, un espanyol que s’assemblava a Sandokan i que era com un gran cap de tota la moguda d’Anjuna. La darrera vegada que el vaig veure estava assegut recolzant-se en un cocoter, anava emmanillat i el custodiaven dos policies. Em va dir somrient que tornaria aviat.


Alejandro Vallejo a Goa

I seguia el caminet deixant enrere Anjuna per penya-segats i extenses platges vorejades de cocoters: Vagator, Chapora, on després de regatejar vaig creuar el riu amb un barquer.

A l’altre costat, altre cop platges desertes inacabables, i jo amb un tanga, un petit turbant i el farcell a l’esquena, penjat del pal que m’havia regalat el Mehar a Pokhara. En algun punt em vaig trobar amb un tío nord-americà d’ascendència grega i espanyola, es deia Peter i va insistir que l’anomenés Pedro, em va convidar a un trip i vam seguir caminant cap a Arambel. Un trip dintre d’un trip. L’home es va fer un tall al peu i ens vam acostar a un poblet de pescadors, arran de platja, entre palmeres, per curar-li el trau i prendre un te. El Pedro es va quedar allà i jo vaig enfilar el tram final de platges i palmeres. Vaig vorejar el poble d’Arambol per la platja i a les ultimes roques negres vaig agafar el caminet que s’elevava i seguia per damunt de les roques fins a l’altra cala, la platja de Kalacha, on es troba el preciós llac d’aigua dolça. Arribava encara il·luminat, el dia i jo. Poca gent a la vista i ambient tranquil, a l’altra punta de la platja estaven preparant llenya per fer una gran foguera. El que més llenya recollia era un tío desgavellat amb aspecte de tenir síndrome de Diògenes: gorra i jersei de llana, pantalons, botes i barba descurada. Un autèntic clochard enmig de l’Edèn. La foguera, la gent al voltant fent música amb tambors i guitarres… va ser una meravellosa acollida. Em sembla que el dels tambors era jo.


Fotografia de Joan Massats

Aquesta platja es va convertir durant uns mesos en la meva barriada, i algun dels seus habitants, en família.

Aprofitant una mitja ferradura petita que feien unes roques, em vaig fer amb troncs i fulles de palma trenades una mena d’aixopluc per dormir. Només podia estar-m’hi assegut o estirat, però s’hi podien estar tres o quatre persones assegudes a l’ombra. Vaig lligar els troncs i palmes amb unes lianes que creixien allà a terra que en assecar-se convertien els nusos en indestructibles. Vaig fer-hi un matalàs, fent viatges amb el sac de dormir, del revés, ple de sorra. Les roques formaven un raconet idoni per al foc. Va ser casa meva. Aquí em vaig trobar amb el Shambo i la Kirijah. Ja estaven instal·lats entre unes mates, al final de la platja, a uns cinquanta metres d’on jo m’estava. Feien servir els desnivells del terreny, modelats, de prestatges per als seus mínims estris, de llit, de cuina… Una caseta de disseny damunt del terra inclinat de fang vermell, sense parets ni més sostre que el fullam dels arbustos.

Ja havíem connectat al Nepal i havíem quedat de trobar-nos en aquesta platja somiada. Eren encantadors i passàvem molt de temps junts, explicant-nos les vides, histories dels nostres països, i ells de la seva amistat amb el Swami, i coses de Shiva, Saraswali, Brahma, Vishnu, Kali, Ganesh i companyia. Una delícia.

En el caminet que arribava a la platja hi havia un jaciment d’argila blanca i de tant en tant ens hi banyàvem, i quan s’assecava quedàvem com estàtues d’argila. Boníssim, es veu, per a la pell, les picades de mosquit i no sé quantes coses mes.

També ens enterràvem a la sorra, amb un drap mullat que ens tapava el cap, i suàvem com en una sauna.

Després d’aquestes practiques, un bany d’aigua salada al mar (oceà índic) i un altre al fantàstic llac d’aigua dolça, ple de corrents molt fredes, fent el mort, mirant la selva i algun mico que s’acostava a beure. Tot un saló de bellesa. Recollíem llenya de la platja i de més grossa a la selva, anant amb compte de no trepitjar alguna serpota o alguna punxa d’un pam que et travessés la xancleta. De cuidar la font vaig encarregar-me’n jo. A les roques de l’entrada de la cala hi havia una cova molt petita, més aviat un forat, potser de mig metre d’alt per un d’ample, com una boca oberta. Del paladar hi queia un rajolí d’aigua que amb molta paciència omplia la gerra de fang. El terra de la coveta era de sorra, doncs de nit el mar arribava fins allà, i mentre s’omplia la gerra vaig modelar i conservar una mena d’altaret amb un Shiva Lingam en el qual dipositava flors. Un dia que feia aquesta feina, agenollat a la sorra inclinat cap a la font, en pilota picada i un mocador embolicat al cap, per damunt de les roques, venint de la platja d’ Arramblo, va aparèixer un grup de gent. Se’m va acostar un: «Namaste.» Em giro oferint-li aigua: «Boom Shankar» Se la beu i en dona als altres. Ens saludem amb les mans juntes, fent una suau inclinació: «Namaste»… I van girar cua, tornant cap al cantó del poble.

Als pocs dies vaig anar a la platja d’Arambel, a l’hora que els pescadors recollien les xarxes des de la sorra, que era quan la gent s’hi acostava per comprar peix. Hi eren també el grupet de l’aigua. M’hi vaig acostar i vaig sentir, totalment al·lucinat i content, que parlaven català. Dies abans s’havien imaginat que jo era una mena de sadu o de sant anacoreta, vés a saber de quina nacionalitat. Va resultar, a més, que al que havia donat aigua era germà del Pere, l’amic que aconduïa la furgo de la Platería. El món és molt petit!!!

El costat del llac que mirava cap a la meva barraca el vorejava un caminet que s’endinsava pujant de mica en mica a la selva. En el primer tram, encara a prop de l’estany i a la vora del riuet que baixava del bosc, hi vivien algunes «famílies» entre els arbustos. Algunes d’elles feien servir sabó per rentar-se, i també per als plats, i aquest sabó acabava al llac. No tenim remei.

Per buscar llenya cada cop m’havia d’endinsar més per les pedres rodones del torrent del camí que pujava suaument per la muntanya, sota un sostre de fulles que filtraven el sol, com en una catedral.

En un lloc el camí s’eixamplava formant com una placa petita on hi havia un gran banyan, un arbre sagrat i colossal, d’arrels aèries que pengen de les branques i s’arrapen a terra. Per la soca, formada per immensos troncs que es trenaven fent plataformes, es podia passejar o construir-hi una caseta.

Era el que en deien «Shiva place». Als seus peus, un altaret on la gent deixava galetes, fruites, beedees, flors i altres ofrenes per als caminants que passessin per allà, que al seu tom també deixaven alguna cosa. En aquestes caminades per la selva, tot sol, em vaig sentir viu, desvalgut i a la vegada poderós, despreocupat i valent. Lluny de tot el que havia estat la meva historia fins aquell moment. De fet, jo no havia anat a l’Índia buscant res d’especial, almenys conscientment, però aquesta sensació d’estar dret, sol, plantat damunt del món, com el Petit Príncep al seu asteroide, em va descobrir un jo que no coneixia, o almenys no el recordava, un jo prenatal, potser.

El poble no quedava lluny i també hi anàvem sovint. Per comprar-hi mistos, espelmes, palmes i queviures que havíem de penjar d’un cordill, en un pal clavat a la roca per mor dels corbs, serps i rapinyaires. També a menjar-hi alguna tapa de beans baji i a fumar-hi algun xílom amb passavolants. Arambol no tenia carrers, les cases estaven escampades entre les palmeres, comunicades per caminets. La botiga era com un drugstore del Far West, de troncs, fosca i baixa de sostre. El botiguer era molt simpàtic, gros, calb i amb bigoti. S’assemblava a aquell botiguer ambulant del Tintín, però en moreno. Amb una filla seva, una preciositat, vaig passejar una estoneta algun dia a la posta de sol.

Per Nadal vam anar a Baga per reunir-nos amb el Swami Shivananda, que en arribar va llogar una casa de pescadors que s’aplanava damunt de la sorra, allargada i amb porxo. Venia amb parella, la Syreeta, una noia molt blanca, primeta i delicada vestida amb sari. Em sembla que era filia de l’ambaixador dels Estats Units a l’Afganistan. Vam celebrar el Nadal amb una pujah, doncs resulta que Jesús està emparentat o és un avatar de Vishnu. Un d’aquells dies vaig enviar una postaleta a la iaia: Josep i María i un nen Jesús de color blau.

Després d’uns dies a Baga tota la penya vam anar cap al llac amb el Swami, la Syreeta, el Krupa (ara, Harida) —a qui el mestre va posar el nom de Murli, la flauta de Krishna—, el Shambo i la Kirijah, i es van afegir a la companyia la Tete, el Santa, la Fàtima, la Rosa, el Nano, una altra parella i, més endavant, el Jaume Boom. La vida a la platja del llac va canviar totalment. Es va poblar de barraquetes i tendals de fulles de palma i dels seus habitants, tots amics i amb un rotllo divertidíssim. Va començar a girar tot al voltant del Swami, un lio realment impressionant. No estava gras, era gruixut i cepat. De cara, i quasi de color, em recordava el James Brown. Tenia una veu potent i una rialla blanca i enorme, amb la llengua d’un rosa vermellós. No sabria dir quina edat tenia. A estones podia tenir quaranta anys i en d’altres, cansat i sense afaitar, seixanta-cinc o setanta. Ens explicava histories dels déus, fèiem pujahs, ens ensenyava mantres, i jo no parava amb el meu madal acompanyant el Swami. que tocava un harmoniet amb manxa i ens pixàvem de riure perquè era un tío alegre i catxondo. A mi em deia Manela: «Manela, don’t think, she becomes stupid», i jo li explicava que la meva avia em deia el mateix: «El pensar fa de burro». També vacil·lava amb la Syreeta canviant la lletra d’algun mantra per «Jimmy Cárter, peanut butter, la, la, la…» Era partidari d’arribar a la il·luminació per la satisfacció absoluta dels desitjos, per l’excés. Però també deia sovint que les úniques necessitats de l’home són, «Sleeping, Eating i Shiting» …dormir, menjar i cagar.
Després d’uns dies es van instal·lar en una casa d’Arambol el Swami, la seva novia i en Jaume Boom.

Una mica desbordats de vida social i buscant un altre cop la platja deserta, vam anar amb la Rosa i el Nano a la de més enllà, a l’altre costat de les grans roques. Abans d’entrar a la platja, on les roques baixaven, hi havia un altre Shiva place. Una gran pedra, però gran de collons, potser d’uns tres metres de diàmetre, total i naturalment esfèrica, aguantada sobre una altra pedra, d’una manera inexplicable. La senyalaven banderoles vermelles. Només entrar a la platja hi havia una cova. Una gran boca amb una entrada que s’anava estrenyent, com un embut. Aquesta entrada va ser casa nostra. Al matí i al vespre era impressionant el tràfec entrant i sortint de milers de ratpenats a mig metre dels nostres caps.

Un dia estàvem rentant els plats amb la sorra de la vora del mar i vam notar una presència darrere nostre, ens vam girar i a sobre de l’entrada de la cova hi havia tres micos, també despullats, és clar, que ens estaven observant. Vam estar una estona mirant-nos i fent-nos senyes fins que van marxar. Va ser com si ens miréssim en un mirall.

Seguint la platja cap al nord, potser un kilòmetre enllà, hi havia un poblet, Querim. Alguns pescadors ens saludaven als matins quan passaven per la voreta on sovint estàvem aplegant crancs. Un dia ens van regalar un parell d’ous de tortuga. Un matí vam veure en la llunyania moviment de gent, i en acostar-nos vam veure que estaven construint unes estructures amb canyes i palmes, com barraques de diferents mides. En preguntar la resposta va ser: «Tonight drama». A la nit, és clar, allà estàvem, passejant per aquell recinte firal amb llumetes, garlandes i música fantàstica sonant pels altaveus, i consumint deliciosos bunyols i dolços (pakora, samosa, ladu, jalebi), tota la gent del poble vestida de festa, menjant i conversant amb alegria. Els nanos corrien i s’empaitaven per la sorra entre les barraques. En un racó, una mica allunyat del centre de la fira, en una tanca de canyes es podien veure diverses persones dormint. Nosaltres ens vam asseure a prop d’elles i a una hora determinada, potser a mitjanit, es van començar a despertar i a estirar-se espantant la mandra, es van incorporar, van encendre espelmes o quinqués, van obrir, cadascú davant seu, una maleteta amb un mirall a la part interior de la tapa i es van començar a maquillar, eren els actors.

La representació va ser impressionant, van recitar, cantar, ballar i representar fins a la matinada histories del Ramayana i el Mahabharata, o què sé jo, amb un vestuari i uns maquillatges extraordinaris.

I és clar, veure-ho allà a la platja, asseguts a la sorra, entre pescadors, replegacocos i les seves famílies, que reien i s’estremien amb les histories, va ser molt més interessant que fer-ho al Grec o al Temporada Alta o al Castell de Peralada.

La Rosa i el Nano van marxar i vaig anar a viure a la casa que el Swami havia llogat a Arambol.

Entre palmeres, una casa baixeta i llarga, de fet n’eren dues, doncs estava enganxada a una altra i compartien el porxo, separat, al mig, per un envà de fulles de palma tramades. Al davant, una era rectangular. On assecaven al sol la collita de bitxos. A la casa del costat hi vivia la mestra del poble, una guapa viuda, amb un fill molt petit, una avia molt vella i una noia per a tot, la Leena.

Durant uns quants dies hi vam estar molta gent, molt divertit. Jo vaig anar agafant el rol de camàlic del Swami. Mantenia neta la casa i el porxo, vaig anar a comprar un fogó de querosè i un parell de quinqués. També, diàriament, els queviures: sucre de canya,guee, especies, farina, hortalisses, arròs, papaies, chiku, soja… Els cocos i plàtans eren dels veïns. També pouava l’aigua amb una gerra de fang lligada en una corda. Mirava que no faltes l’encens a l’altaret dedicat a Shiva i d’anar reposant el prasad, l’ofrena de fruites i dolços.

Al caminet que passava per davant de Pera hi havia una creu blanca, entre colonial i barroca, amb una lleixa on el Swami em va encomanar que poses una flor d’hibisc cada dia. A més amés era el cuiner titular. Te, esmorzar, dinar i sopar.

A una caseta petitona, sortint de casa a la dreta, hi vivia la Mary, Mary Femándes, una dona petitona i seca d’edat indefinida, entre trenta i cinquanta anys. Era tot nervi, simpàtica i amable. També ens ajudava. Es va convertir per a mi en una espècie de mare, mestra, tieta i amiga.

El Swami era totalment hospitalari. Sempre hi havia algú per allà. Amics, viatgers d’arreu, gent del poble, bramans, pescadors, treballadors del coco, penjats espanyols… Compartíem menjar, música i classes magistrals de bon rotllo.

Un tipus de León, totalment al·lucinat, em va preguntar que si la Mary follava. Vaig parar-li els peus de manera tensa i clara. Era com si ho preguntes de ma mare! A aquest pájaro se li havien menjat el passaport uns micos. Ens va explicar que a un col·lega seu que s’havia quedat tirat a la selva després de prendre datura, se l’havien menjat les formigues.

Un altre dia, que em sembla que estava sol a casa, va passar una mena de faquir, escanyolit, amb barba canosa i un gran turbant, que duia una vaca guarnida i pintada. Es va parar a l’era, davant de la nostra porta, i va fer una presentació que no vaig entendre. Es van anar acostant veïns fins a envoltar-lo.

L’home es va posar a fer el pont amb els peus i el cap a terra mentre tocava un instrument que sonava com una gralla i la vaca li pujava a sobre. Les dues potes del darrere a les cames del músic i les del davant al pit. Tocava amb una forca, tenia una forca… Era realment extraordinari. No sé quant li vaig donar, deuria ser poc, però la Mary em va renyar.

Jo dormia quasi sempre a l’era, amb el meu timbalet fent de coixí. Cada matinada, abans que el sol sortís, em despertava la cridòria impertinent dels corbs que m’envoltaven parlant, «era, era, era», de les seves coses. Quan ja estava despert observant les evolucions dels ocells negres, caminant tranquil·lament, apareixia un home gros de pell lluenta i molt fosca, tapall (tanga), cabells ondulats que començaven a platejar, una closca de carabassa i un gran matxet que, amb un somriure blanc, em deia: «Deo bore dis yu…» «Deo bore dis yu», contestava des de la meva estora de palla. L’home s’enfilava descalç a la palmera del davant, just al costat de la creu blanca, i al capdamunt hi recollia, d’un altre recipient de carabassa, la saba que convertiria, a la seva destil·leria, en feni, el licor típic de Goa. També elaboraven feni d’anacard (cajú).


“Deo bore dis yu” del disc de Manel Joseph Que en som d’Animals

De tant en tant queia un coco i era per a qui el trobava. Però si el queia al cap el deixava sec. La feinada era obrir-lo amb el matxet, cosa que aquells homes feien en un moment. Era preciós circular de nit pels caminets sota els cocoters amb la llanterna oficial, una espelma enganxada amb la seva cera dins de mig coco.

D’aquest fruit, com del porc, s’aprofitava tot. La closca de fora, seca, per fer foc, la de dins, com a tassa, recipient, cullerot, plat o llanterna. Se’n beu l’aigua, es menja tendre amb cullera o sec com a les fires on anem de petits. serveix per cuinar, ratllat o xafat en el chutney, assecat sense obrir… La dolcíssima copra…

El terra de l’era i el de moltes cases, així com al Nepal el feien amb fang, aquí a Goa feien servir de ciment la merda de vaca per fer-lo. Feia pudor els primers dies, però després quedava llis i dur.
També la feien servir de combustible per al foc. Fa molla escalfor i triga a consumir-se.

Anar a cagar els matins (ja que hem entrat en el tema) era una aventura. Ho fèiem a la banda del darrere de la casa, on començava la sorra de la platja, en un tancat de grans figueres de moro en forma de ferradura. Primer, vigilant de no trepitjar una fulla mig enterrada, ja que a part del dolor podies estar hores traient-te punxes, i després, mentre ho feies, havies d’anar espantant els porcs de tot el barri, no molt grans, peluts i grisos com senglars, que venien a esmorzar, si podia ser, tal com rajava la cosa.

Una vegada vaig anar a un banc, em sembla que a Mapusa, i vaig demanar-los d’anar al wàter. Era d’obra. Un plat amb els dos llocs per als peus. Quin luxe, vaig pensar. Un cop ajupit i entrant en matèria vaig sentir, a pocs pams del cul, els grinyols i esbufegades que sentia cada matí a la platja. El forat era un tobogan pel qual vaig veure el morro de dos o tres porcs competint per menjar-s’ho, calentet, tal com queia: el progrés.

Potser aquell mateix dia vaig anar a una agencia de viatges (un bungalow de fusta i canyes) a que m’abonessin el bitllet de tomada. Allà, dret, amb el passatge a la mà, enmig d’un vertigen de pensaments i emocions, em vaig fer enrere.

En una altra ocasió passaven pel davant de casa un grup de noietes uniformades del cole i el Swami les va convidar a entrar. Van menjar prasad en fulles de bananer i van cantar cançons. Em sembla que aquesta visita va ser comentada al poble, de majoria catòlica. M’ho conec de memòria, l’estretor de mires de molts catòlics troglodites deriva en mal rotllo, segur. Recordo entre boires haver anat a parlar amb el capellà acompanyant el Jaume Boom, que el va voler convèncer que la Verge Maria i totes les deesses hindús i d’altres religions eren la mateixa. Allà, a la lluminosa sagristia de la blanca, colonial i mig barroca església, el capellà, amb sotana blanca, al·lucinava mandarines. Les esglésies blanques de Goa entre palmeres eren flaixos colombins. Vam poder assistir, al·lucinats, a la processó de Setmana Santa. De nit, centenars d’espelmes, com cuques de llum sota les palmeres, transportant un Crist enorme que semblava de paper maixé i tenia els braços articulats. Quan el baixaven de la creu es plegaven. I encara que no m’encaixi, crec que cantaven aquella de «El trece de mayo a Cova de Iría…

Ave, ave, ave Maria…»Tremend flaix, jo la cantava al cole de petit, el mes de Maria. És clar, el patró de Goa és Sant Francesc Xavier i tenen gran devoció per la Verge de Fátima.

Un dia en alguna festivitat índia, relacionada amb Ganesh (la historia de per què té el cap d’elefant és curiosa i tremebunda), el Swami va celebrar una pujah ajudat per uns quants de nosaltres fent d’escolanets, en un altar ancestral dedicat al Déu que hi havia al mig del poble. Vam ser envoltats per curiosos que observaven la cerimònia, com ens pintàvem el front i els nostres càntics. En Shivananda era un provocador nat, però sempre de bon rotllo.

El Jaume,més aviat prim, amb ulleres de muntura daurada, cabell curt, llis i ros, cara vermella, vestit de blanc i una mica encorbat, s’havia convertit, quasi, en el secretari o deixeble principal del Swami. Duia una guitarra i es passava hores cantant mantres, amb molta forca, com embogit.

El Swami l’incitava: «… si, home, si, vols menjar llagosta?… Manela!, vés a Siolim a comprar quatre llagostes». I el Manela feia un viatge de quasi un dia d’autobús i transbordador per creuar el riu Chapora i tornar amb quatre llagostes. Un altre dia, el Swami, no sé per quin motiu, i per variar, va voler fer una gran festa (potser acomiadàvem els que anaven a Kerala): «Manela, vés a Siolim i porta el kingfish (verat) més gran que hi hagi». I vaig portar, amb l’ajuda d’un sac, un peixot de més d’un metre de llarg per dos pams d’ample. El tiberi va ser a l’era, a terra i servit en fulles de bananer. Va venir molta gent, hi va haver música sacra i profana. Per a l’ocasió vam fer garlandes de flors per als convidats. Seguia el somni. Aquella enorme bestia del mar donava per a molt i el Swami la va repartir amb tot el veïnat i amb tothom que passava per allí. La gent venia amb plats o fulles i se’n tornava feliç amb grosses rodanxes de peix.

Jo, cada dia, quan clarejava, pujava una muntanyeta que s’enlairava molt suaument per darrere de casa la Mary, per veure sortir el sol. A dalt hi havia un petit temple quadrat, d’aquella pedra volcànica, que ocupava quasi tota l’esplanada; com un mugró, per entendre’ns. Recordo un matí gloriós. A la banda del mar, el sol ixent com una magrana; a la de la plana, la lluna plena encara lluminosa; i a sobre del meu cap, el rosa i el blau, a la immensa volta, degradant-se difuminats. I les darreres estrelles, brillant per sobre d’extensos palmerals, per un costat i per l’altre d’un mar panoràmic d’or líquid.

La mestra, la veïna del costat, tot el que tenia de guapa i elegant, amb el seu sari, ho tenia de distant i estirada; no així la minyona, la Leena, amb la qual vaig flirtejar tota l’estada. La mestressa, de tant en tant, rebia la visita d’un alt i panxut oficial de policia. Em sona que era un alt càrrec, que semblava protector i amic de la família, no sé si cunyat, cosí, amant… El tipus ens mirava de reüll amb displicència. Entre l’incident de les, segurament, seves alumnes, les constants pujahs, la conversa amb el capellà, l’anar i venir de gent, la cerimònia enmig del poble i, per rematar-ho, la gran festa i tiberi davant de casa, la dona ens mirava cada dia amb més animadversió. Fins i tot l’actitud de la Leena, encara que se li escapava el riure, era més esquerpa quan hi era la mestressa. Vam canviar de casa, la nova era a cinquanta metres, més lluminosa i més gran. Jo dormia al porxo i enyorava els corbs i el meu amic replega-cocos i fabricant de feni, que em sembla que es deia Salvador. També veia menys la Mary i la Leena. Vam patir un parell d’escorcolls de la policia. Només van trobar un xílom en una biga del porxo. I no vaig mentir quan els vaig dir que era la primera vegada que el veia. A la segona visita, capitanejats pel jefazo gordo, la bófia es va emportar el Swami per declarar, o no sé ben bé quina historia. Se’m barregen els esdeveniments. El cas és que va tornar ja citat per a un judici, acusat d’intent de violació a la mestra. A més a més, com ja m’havien explicat mesos enrere el Shambo i la Kirijah, el Swami estava buscat a Utar Pradesh, per estar presumptament relacionat amb la desaparició o mort d’una monja francesa. La nit anterior al judici es va prendre dos àcids, deia que només un no li feia res, i vaig recordar les histories que ens havia explicat de les seves experiències lisègiques amb Timothy Leary molts anys enrere. El dia del judici vam viatjar, endiumenjats i apilotats en un taxi, el Jaume, el Ratnaka, fill d’una familia benestant de bramans, la Syreeta i algú més, i alguns nous viatgers que vam replegar pel camí, fins a la capital, Panaji (Panjim). A la banqueta d’acusats el Swami estava radiant, era d’aquells dies en que semblava que tingues vint-i-cinc anys, realment lluminós. Jo havia de ser testimoni de la defensa, però el meu baix, per no dir nul, nivell d’anglès ho va fer impossible. Era la primera vegada que estava en un jutjat. I havia de ser a Goa, surrealista. Va declarar la Leena, que donava suport a les acusacions, i mentre ho feia em mirava de reüll amb els seus ulls de carbó encès, plens de llàgrimes. L’esplendor del Swami quan va sortir al carrer carregat, literalment, de cadenes s’havia esvaït. Ens vam abraçar envoltats de policies i va ser la darrera vegada que el vaig veure. Se’l van endur cap a lu Pi (Utar Pradesh) i el van tancar a la presó. Anys després, a Barcelona, no recordo com, em va arribar la notícia que el Swami Shivananda s’havia fugat. El mantra que m’havia donat feia temps es referia, entre altres coses, al fet que tot fos propici per al meu mestre. Sempre ho he desitjat.

La meva vida a Arambol va canviar molt, vaig tornar a viure a la casa del costat de les harpies. Tots els amics havien marxat i jo allà com l’últim mohicà, compartint la casa amb l’Àlex, un dels pocs que es va quedar. Més que compartint, acollit, doncs no em quedava ni un clau. Un dels darrers records que guardo d’Arambol és, sobretot, el sopar com a convidat a casa del Salvador, el meu amic dels matins. Abans de sopar, amb aquella meravellosa llum dels capvespres, amb núvols esquinçats d’or i de lava, em va dur al camp, on en un tendal de canyes i palmes hi tenia la destil·leria, que em va mostrar orgullós. Asseguts a un banc de fusta ens vam prendre un feni i ens vam fumar un beede, observant com el color del cel havia anat canviant els darrers dies. Va ser un d’aquells moments de felicitat total. El sopar: arròs amb cloisses, boníssim. La família encantadora; les filies, precioses.

El dia abans de la partida, també cap al capvespre, la llum va començar a enfosquir-se, però guardant encara reflexos d’or, taronja i plata. Va canviar fins i tot l’olor de l’aire. Es va girar un ventet que agitava els cocoters. Van començar a caure, espaiades, enormes gotes d’aigua amb remor de fregit sobre les palmes. Els nens corrent pels caminets, sota les palmeres, cridaven esvalotats: «Pani… pani… pani.» Havien arribat les pluges, era l’hora de marxar.

L’endemà, amb una tristesa fonda i desconeguda, l’Àlex i jo vam marxar cap a Panagi, i d’allà en vaixell fins a Bombai. Quan salpàvem vaig tirar el meu pal al mar i vaig plorar. Aquella nit vam dormir en un banc de la coberta i l’endemà, en arribar a port, tenia la cara desfigurada, inflada i dura com la pedra. No sé què em devia picar. Durant dos o tres dies la meva cara va semblar la d’un elefant.

A Bombai vam estar uns quants dies allotjats en el Salvation Army d’un barri musulmà on no hi havia turistes. sinó molts indis que anaven cap a Kuwait o altres països del Golf Pèrsic a pencar del que fos (un dels veïns de llit era cuiner). El gran i quarterer dormitori amb taquilles metàl·liques era en un primer pis. El costat on dormíem nosaltres donava a una gran galeria d’aire colonial on m’asseia a estones a tocar, melancòlic, la flauta. A l’altre costat de les finestres hi podíem veure, a baix, dotzenes de famílies vivint a la vorera. S’acostaven les pluges. Com s’ho farien?

Vam anar, amb l’Àlex, a un fumador d’opi que ell coneixia, al barri de les putes (tantes vegades vist en documentals i fotos). En un d’aquells passadissos ple de quartets on viuen i treballen prostitutes amb els seus fills i família, al fons de tot, hi havia una habitació estreta i allargada amb un banc llarg enganxat a una paret i dos altells als extrems. Et treies les sandàlies i seies al banc, esperant el torn. Estava ple. Hi havia, també, tíos que a peu dret llepaven d’unes platetes l’opi amb aparença de quitrà, pagaven i se n’anaven. Em va tocar a sota d’un altell, amb el cap reclinat en un tac de fusta i un ajudant que al principi em renyava perquè no ho feia bé. Els ajudants estaven allà a canvi de les pipades que podien aixecar als clients. El meu va quedar content. I jo també! De retorn al Salvation Army, Bombai de nit, cotxes, llums, músiques llunyanes, reflexos…

L’aeroport de Bombai de matinada, encara fosc, ple de gent dormint per terra. De cop ja era a Amsterdam davant d’un taulell on un policia alt com un Sant Pau i de forma romboïdal, com l’ós Yogí, blanc i mantegós, em preguntava que quants calés tenia. Jo només tenia l’adreça d’un Magic Bus i alguna pela espanyola. També algunes adreces on deixar algun regalet de part de l’Àlex, i on suposava que em donarien quarter. Em recordo plorant per l’aeroport d’impotència i ja d’enyorança de tot aquell món que deixava enrere, quasi segur, per sempre. D’un món de gent de canya de sucre n’havia passat a un altre de gent de mantega. De sentir-me pobre en un país de pobres a sentir-me pobre i perdut en un món de rics. Aquella muntanya de llard rosat em va fer passar a una habitació on em van registrar minuciosament la bossa de l’equipatge. Total, que em van traslladar en una camioneta, detingut, a la presó de l’aeroport, on vaig compartir cel·la amb un xaval pakistanès ben vestit i bona persona. El nostre delicte, no tenir diners. L’endemà m’embarcaren en un vol cap a Barcelona que van haver de pagar els meus pobres pares. En aquella habitació de l’aeroport, esperant a embarcar, hi havia el millor de cada casa. Un tipus portuguès que insultava els polis, cridava i es tocava el paquet provocant-los. Es va abaixar el pantalons i va cagar allà mateix. Quan va entrar el poli a buscar-nos es va quedar atònit per l’espectacle i la ferum. I els allà presents mirant el sostre i xiulant, aguantant-nos el riure. A Barcelona el lusità en qüestió l’estaven esperant al peu de l’avió dos grisos. Vaig trigar mesos a recuperar aquell jo que havia deixat a Barcelona. Mesos per treure’m el turbant, el tanga, perquè se’m tornes a emblanquir la pell.

La Platería es va reestructurar i em van cridar. Jo feliç. Era una de les poques coses per les quals havia tornat. Havia marxat per a dos mesos i n’havien passat deu.

Manel Joseph
****************

Aquest és un retall del llibre autobiogràfic El Net del Vigilant de Manel Joseph, la Platería i altres relats

Publica La Web Sense Nom per cortesia de Manel Josph i d’Edicions Els LLums Fotografies de Joan Massats i de Nini-Tri (drets de còpia)