ASTAROT UNIVERS D’HERBA – Pau Riba

Astarot Universd’herba
fou l’amant mes important
de la petita història
de la nostra mare terra.
Fill legítim de l’amor i de la guerra,
germà bastard de dom Joan i dels ingenus.
fou temut entre els malalts
i entre els addictes a la carn i a la mantega.
Posseïa el foc dels folls
i l’electricitat dels sants
entre els cabells, dintre les mans
i en els seus ulls magnífics i magnètics.
I fou gelós del seu secret d’amant
que mantenia inaccessible
en el sagrari dels seus ulls.
al fons de tot del calze d’or de les pupil·les
que s’obrien en les nits d’amor
fins que eclipsaven l’iris blau dels ulls.

Astarot Universd’herba
sortia sempre en el silenci astral
de les primeres hores fosques del fer-se nit
i se’l veia passejar,
entre les estrelles floriformes
dels prats nocturns,
fins que partia acompanyat
cap al seu llit secret
de núvols de perfums d’Aràbia.
I diuen que llavors feia l’amor
com quan un sol es pon
en una vall de neus perpetues;
que els seus amors eren blaus i ataronjats
com els ulls d’un profeta;
apassionats i breus,
despentinats com les tempestes
quan el llamp s’alça crispat
i encén les branques
entre els núvols espantats pels trons.
I diuen que durant les nits d’amor
queien i queien per un pou de llum
entre coixins de cúmuls de vapor de plata
i eternitat.

Però es veu que foren tants i foren tants
els amors d’Universd’herba
foren tants i tants els seus pecats mortals
(fixeu-vos que fou amant de la seva mare terra.
i de la seva germana lluna.
de les filles de Mart, Fobos i Deimos
de la seva llunyana i càlida tia Venus,
i de tantes altres),
que la gent li deia sempre
Astarot Universd’herba
tem la maledicció de Déu.

Però Astarot Universd’herba
duia el signe del lleó en el front
i no tenia por de Déu ni del dimoni.
Fou un home d’aire i foc
i no para de calcinar i sublimar amors
en el seu matràs anímic en etern repòs
damunt les brases
dels seus dits incandescents.
Dins el seu cor bramulava l’oratge
de la perpètua pugna
entre el cel i l’infern,
com el mar i les roques,
com els arbres i el vent,
i la gent li deia sempre
Astarot Universd’herba
tem la maledicció de Déu.

I tant lluny va arribar
en la seva follia amorosa.
tant enllà en el seu desig d’amor.
que sota la llum nova
del primer dia d’un any.
Starot Universd’herba
esdevingué amant de la mort.
I la mort fou el seu primer
amor veritable i perdurable:
fou el seu primer gran amor
perquè va ser el darrer.
I conten que explicava, com en somnis,
que la mort fou una companya agradable,
bella i perfecta,
suau i dolça com la carícia del primer sol
damunt de l’herba,
càlida i olorosa
com les nits d’estiu sota les parres;
fina com el quars
i elegant com el cristall de roca.
D’una bellesa boirosa
com els matins d’alta muntanya,
de mirada pura i transparent
com la llum de l’alba
damunt la calma mediterrània
i diu que feia pentinar les bruixes
perquè el seu somriure de pluja
no eclipsava el sol.
I anava vestida de blau nocturn
estampada d’estrelles
i duia un collaret al pit
amb unes tisoretes d’or.

Astarot Universd’herba
va ser l’home mes feliç
que ha existit mai
i existirà damunt la terra,
passejava amb la mort
i observava els dies
de punta a punta.
presidint i presenciant
la lenta transmutació
dels boscos en jardins,
dels rius en l’elixir de vida,
del món en paradís.
La seva ment arrossegava els núvols
i girava en espirals
com l’orgue d’una església.
I un bon dia va sentir-se posseït per Déu
les seves mans no podien abastar
la grandiosa simfonia de formes nítides
que es transformaven vertiginosament
dins dels seus ulls
i aquella nit una nova força
va fer-li germinar l’idea
de tenir un fill amb la mort.
Una estranya potència orgiàstica
el feu unir-se amb ella
i, en sentir-se concebuda, la mort l’anom
la mort l’anomena amb el nom d’amor,
li talla el cordó de plata
amb les tisores d’or
i se l’endugué de la terra.

I quan l’endemà trobaren el seu cos glaçat
damunt la tèbia jaça de l’herba verda
la gent va dir. ja per sempre,
Astarot Universd’herba,
fou la maledicció de Déu!

Publicat a Graficolorancia, Pastanaga Editors, 1976, Barcelona