Apunts pels sense nom

Fa temps que em volta pel cap escriure com unes memòries de vivències i aventures com a aventurer de l’art i seguidor del món musical. Servirien per recordar i per informar, a qui li pugui interessar, de fets culturals als quals he pogut assistir durant la vida, com a entusiasta seguidor dels fets que m’han motivat, de la música, del maig del 68, del món juvenil, contracultural, alternatiu i social, com a testimoni d’una època de somnis, esperances i experimentacions durant la qual el fet de viure tenia un sentit lúdic i màgic

Escriuré tres anècdotes

Els Tres tambors

Tenia aleshores als meus 17 anys a Moià, inquietud pels cantants i grups, sobretot els que deien coses i els artistes que volien fer experimentacions divertides. Acabava de descobrir Pau Riba, que em semblava original interessant i fugia de la solemnitat i seriositat dels militants de la cançó, moviment iniciat pocs anys abans pels Setze Jutges i el Raimon… Vaig saber que a Manresa farien una matinal al teatre Kursaal, amb Pi de la Serra, Guillermina Motta, Miquel Porter i, sobretot els Tres Tambors. Amb una camisa amb estampats florals i una mini esquella penjada al coll, amb una cadena de ganxets em vaig plantar a la carretera de Manresa a fer auto-stop amb la sort que se’m va aturar un Mercedes negre, em van deixar pujar al costat del xofer, i al preguntar-los hi qui eren, em van respondre que era el bisbe de Vic (Mossèn Ramon Masnou) i que anaven a visitar una barriada anomenada el Congo
D’allà, en bus o com fos, vaig arribar al teatre de Manresa on vaig veure les actuacions. Al Miquel Porter l’acompanyava l’Albert Batiste a la guitarra i per fi..: Els Tres Tambors amb el seu estil folk rock- kumbaià entre Byrds i Beatles. Recordo la Cançó del Noi dels Cabells llargs, emocionat. En el moment d’anar-los a saludar vaig preguntar al Jordi: Sou hippies vosaltres? i em va respondre: som hipipoies nosaltres.

Més o menys per aquesta època vaig provar la meva primera guitarra de dotze cordes. Una marca Taurus que també utilitzava en Pau Riba aleshores. Poc desprès em vaig comprar una Eko, vaig usar-la al concurs de la cançó del Llobregat a Sallent, cantant “Una Llarga Processó” d’Albert Batiste, cançó de protesta, ingenu de mi, entre peces comercials. Els artistes invitats eren Ana Quiro i els Hermanos Caltrava. Vaig canviar la Eko per una Aria al Mainat de La Trinca anys desprès, un dia que van venir a Moià

Festival de Granollers 1971

L’any 71, va tenir lloc el primer festival multitudinari de rock a l’aire lliure de l’estat espanyol. Avui dia es comú fer actuacions musicals en tot tipus d’espais amb bons escenaris i equips de so nous, festivals, festes. Ara, està molt vist, però llavors era novetat. Inspirats en Wigth i Woodstock, però l’ambient polític de l’estat no estava encara per aquestes alegries, però es van fer. Grups de musica progressiva com Fusioon, Smash, Tukky Buzzard. Dumagra, Cerebrum etc. Entre 3.500 i 4500 espectadors, àvids de noves sensacions, llibertat, passar ho be, l’exòtica actuació del galàctic Sisa amb gran barba negra, acompanyat d’una noia (potser Dolors Palau o Selene).

Expliquen que quan va cantar Els reis del país deshabitat, i deia:

“Si tu, tu vols, conèixer el poble encantat,
hauràs d’anar a l’altra banda del riu.
Allà hi veuràs els nens convertits en sal
i tot el cel tenyit de color vermell.”

hi havia un grup de gent que anava en trip i que, pel que fos, no havia entrat al recinte i s’escoltaven la música des de l’altra banda del riu en improvisades tendes entre la vegetació de ribera i es van sentir molt identificats pensant que el Sisa sabia de la seva presència i els dirigia un missatge. En Sisa era un enrotllat.

Voltats de policia sense mitjans higiènics per fer les necessitats ni llocs on menjar com no fos la pols que aixecava el terra, el que s’aixecava eren les ganes de veure un nou mini mon Enmig de la vulgaritat del “normal”. Va ser com un moment iniciàtic. Els Smash van cantar el seu hit, el Garrotin, recordo que en un moment volien posar un micro dins d’una guitarra acústica, al final el van posar a una flamenca, hi havia el Manuel Molina, mes tard la Lole i Manuel, sembla ser que varem tenir visitants curiosos com en Samaranch. Devien venir a veure que era això dels hippies. També hi havia l´Àngel Casas.

Quant va ser el torn de Family, es van entossudir a canviar l’equip de so general. El que hi havia era potent i els amplis de guitarra eren grans i dobles, el fet és que es va endarrerir l’actuació de Family i la gent s’entretenia fent jams. El Ramon Sole, amb la guitarra i un flautista, una improvisada processo, amb un tàlem fet amb pals i draps, vaja, grans happenings imprevists.
Hi va haver un moment que ja hi havia gent tirant objectes a l’escenari. Vaig pensar que era el moment d’anar hi amb una Eko amb 11 cordes i el coll del claviller trencat i reparat que em va deixar l´Antonio Prio, de Senso, vaig pensar ara es el moment de gloria. No havia desenvolupat encara, la facultat d’improvisar i de fer pupurris d’ara. Els vaig començar a cantar L´Estel de Canya, que era la primera cançó que vaig fer i em va semblar massa pesada i en vaig cantar d’altres, Cançó de Fugida, dels 2+1. El Manel Joseph hi era i li va fer gràcia. Estava amb el meu germà cantant amb un micro de Family. Tambe va cantar un noi de Terrassa que dylaneijava i em van deixar presentar als Family. Content i satisfet, nomes hauria faltat lligar.
El Roger Champman semblava una cabra boja, amb una veu família de Joe Cocker i Teddy Bautista, saltant i tirant el micro, recordo vibràfon, guitarra de dos pals, violi, no sabria segur, i una acústica amb pastilla que no van utilitzar. Granollers va agafar fama de lloc cultural avançat. Després es van fer uns famosos hapennings, un del Dalí.

I… els festivals de Cardedeu, el Cargol Pelut de Parets, l’actuació del Pau Riba al Dingo, King Crimson. Per mi l escenari (com una fàbrica plena de trastos ben negres,segurament amplis)
destacava en blanc un dels dos mellotrons, el que tocaria David Cross, violinista, també va ser interessant el teloner, adornat amb draps orientals, un cantant pelut a qui la guitarra acústica li sonava molt be.
En aquells anys, un concert era mes que un fet socio-cultural, una mica viatge ritual. Més tard també a Granollers Septiembre-franklin,. Em vaig perdre Soft Machine i Canarios al pavelló esportiu. A Septiembre, argentins els hi varem deixar una acústica barata, s’els hi havia espatllat una guitarra.

CAN CAPETES, PASSARELL I AMBIENT RURAL

Cap a finals dels 77, època de canvis o esperances de millora de les llibertats, era com una festa o m’ho semblava a mi que anava venent dibuixos per tot arreu. La gent semblava mes oberta. Valoràvem el centre de la ciutat i gaudíem de la transició i tot era com un joguet nou. Per sort el mon urbà no es l’únic que hi ha, també hi ha el rústic i rural que veiem amb ulls il•lusionats.
Molta gent se’n va anar a viure a pagès en grups o comunes. Hi havia diversos llocs als pobles o als afores. Locals com Can Grapes de Taradell, Cep d´0r, Cal Cabrit, Passarell (cuartell de la Fura) A la pel•lícula Un Cos al Bosc es veu un lloc així, Can Carbasset. I mes llocs així que hi devia haver. Per Passarell, a prop de Moià, hi va passar Toti Soler, Max Sunyer, gent de jazz de Vic, els Bourbons… Els caps de setmana s’omplia de gent i feien menjars, bar, musica. Treballs a aparcar pels camps del voltant. Hi havia un embassament a prop, a Moli Nou, per pescar, nedar i on durant uns anys hi vaig tenir un barquet víking de 3,50 m. que vaig fer al terrat del carrer tallers. Un record pel Sebastià Antunez, ànima junt amb Montse Ruano en aquells temps de Passarell.

Al poble al costat del parc hi havia una vivenda amb espais del que havia estat una fàbrica, que era d una tal Tis. Li venia de família suposo. I la Teresa Gallifa, que així es deia la Tis, alegre i vital va esdevenir com la matriarca de tot reguitzell de personatges que donaven vida al poble, mal vistos com es natural pels vilatans benestants. Hi havia passat la Mercè Pastor, el Nazario, el Cunill, el Lucas, el Miki Espuma, els Fureros, gent que venia de Barcelona, un que feia càmera d´orgó, en deien. I l’Ocaña que provocava a les senyores. Parlant, es diu que una vegada la Tis va fer una paella i hi va tirar les cendres d’un alemany marit seu, difunt és clar. El fet es que es va perdre la casa amb mals negocis que hi va haver desprès. l últim cop que la vaig veure, vivia sota el carrer Princesa al barri de la Ribera de Barcelona. EPD

Ara, amb la destransicio, tot ha variat. Ara a Moià hi ha un ateneu juvenil, on es fan concerts i altres activitats.

Encara Sort

Francesc Palomar