Publicat dins: Articles - 07/01/2011
En la viñeta, Valentina de Guido Crepax
Article publicat al suplement cultura/s, La Vanguardia, 24 de novembre 2010, dins l’espai dedicat a la commemoració de “Cien años de anarquismo”
Miguel Morey es filósofo, ex colaborador de “El Viejo Topo”, catedrático de Filosofía de la Universidad de Barcelona. Autor, entre otros, de “El hombre como argumento”, “Deseo de ser piel roja”, y “Pequeñas doctrinas de la soledad”
Obrir o descargar el artículo Canto del cisne de Miguel Morey en formato pdf
¿EL CANTO DEL CISNE?
Muy probablemente, cuando llegue el momento de analizar en profundidad lo que fue aquella Barcelona de la transición, los analistas se encontrarán con no pocas sorpresas, tanto por la complejidad y riqueza de lo que tuvo lugar como por la disparidad entre el modo nostálgico con el que perduran aquellos años prodigiosos en el recuerdo de muchos de quienes los vivieron y la evidencia de la durísima represión que acompañó los últimos coletazos del régimen franquista.
La primera dificultad será sin duda establecer los límites precisos del periodo en cuestión. ¿Se encuadrará entre la muerte de Franco (1975) y la entrada en vigor de la Constitución (finales de 1978), o se extenderá hasta el intento de golpe de Tejero, en 1981? Convencionalmente ambas fórmulas podrían resultar adecuadas, pero ¿cómo dar cuenta de todo lo que eclosionó tras la muerte de Franco sin tener en cuenta la larga gestación previa? Incluso si se aceptara como fecha de inicio la de la ejecución de Puig Antich (1974), como se ha pretendido, ¿cómo comprenderla sin tener en cuenta la condonación de las penas de muerte del juicio de Burgos (1970), una debilidad que el régimen se comprometió a no repetir (y así fue, también en Septiembre de 1975)? ¿Cómo comprender incluso lo que fueron los MIL sin tener en cuenta la evolución y radicalización del movimiento estudiantil de 1968 en adelante? Habría que seguir entonces paso a paso la inmediata historia anterior, desde la fundación del Sindicato Democrático de Estudiantes, durante la capuchinada de 1966, hasta su fragmentación en un archipiélago de grupos y grupúsculos, de los que los Comités de Huelga (los chechos) podrían ser un emblema adecuado. Pero, del otro lado, será imposible no prestar atención a la vertiente obrera tan presente en la lucha antifranquista, de Roca a Numax y sin olvidar la durísima huelga de las gasolineras, una vertiente que, ante la burocratización creciente de los sindicatos (y la tendencia pactista que conducirá a los Pactos de Moncloa, en 1977), coloca cada vez más a la CNT en el centro de buena parte de todas las expectativas. Pero ni siquiera así, siguiendo el detalle de los movimientos obrero y estudiantil, obtendríamos un mapa satisfactoriamente completo. Habría que atender también a la dimensión contracultural, cada vez más reivindicada: de las comunas a la antipsiquiatría, pasando por el ecologismo, el feminismo, la psicodelia, los movimientos de liberación gay y lesbiana, el cómic, las radios libres o los ateneos libertarios. A lo que debería añadirse, si de lo que hablamos es de la experiencia de una ciudad que un buen día se despierta sintiéndose libre, la bohemia ramblera con sus figuras emblemáticas y lugares de encuentro, sus cultos propios y su parroquia…
Salón Diana
Sí, no cabe duda de que cuando los analistas se enfrenten a esa época se encontrarán con muchas sorpresas y con no pocas dificultades. Es de prever, sin embargo, un punto de acuerdo unánime, una fecha, 1977, como punto álgido de aquella gran movida. Y, de ser así, a buen seguro uno de sus epicentros se situará en el Salón Diana.
En 1976, la Assemblea d’Actors i Directors de Teatre de Catalunya ideó un festival de teatro rompedor para el momento, el Teatre Grec. Pocos meses después un grupo escindido de la AADTC se constituyó como Assemblea de Treballadors de l’Espectacle (ATDE, también ATE), presentando en la fecha canónica un Don Juan Tenorio a múltiples bandas en el Born, que por entonces era reivindicado como Ateneo Popular (pocas semanas antes acababa de inaugurarse el primer ateneo libertario, en Sants). Fue precisamente este grupo, unos 150 profesionales en su origen, quien se hizo cargo del antiguo cine Salón Diana, con 876 butacas, en la calle Sant Pau, para reconvertirlo en un lugar de experimentación teatral y ciudadana de primer orden. Abrió el sábado de Gloria de 1977, con el Living Theater (7 Meditaciones sobre el sadomasoquismo político), Les Troubadours y Dagoll Dagom (No hablaré en clase), sólo por lo que a teatro respecta. Y es que la programación abarcaba desde matinales infantiles hasta rock de madrugada, zarzuela, danza, circo, cine, tan posible era entrar y toparse con una Aula Brecht como con los indios yaquis ejecutando las danzas rituales del mescalito. Pronto se convirtió en un lugar privilegiado de encuentro, hasta el punto de que, por ejemplo, cuando La torna de Els Joglars fue objeto de la conocida caza de brujas, pasó a constituirse en asamblea permanente. Durante tiempo pareció como si la ciudad hubiera encontrado un espacio abierto para sus vocaciones asambleístas, sin contar con todo lo que se cocía en la trastienda, o en el bar La Piedra, justo enfrente…
Sí, sin duda los analistas del futuro tendrán aquí mucho trabajo por delante. Sólo con que reparen en algo de lo que allí se coció, las Jornadas Libertarias del Park Güell (22 al 25 de julio de 1977), tendrán mucho sobre lo que reflexionar, sobre la capacidad de convocatoria internacional de las jornadas o sobre el civismo que las presidió, a pesar de las provocaciones, por ejemplo. Luego no les quedará más remedio que encararse con lo que allí realmente se hizo. Barcelona Libertaria es la cabecera del periódico que se editó aquellos días, se encuentra fácilmente en la red, con todos los eventos pormenorizados.
No sabemos si los analistas del futuro decidirán que aquellos fueron los tiempos de un sarampión o si se jugó entonces algo de lo que pudo ser y no fue, algo importante, nunca lo sabremos. Pero comenzamos a estar en condiciones, si queremos, de hacernos nuestra propia idea.
Miguel Morey
Cortesia de Jack Torrance
« Anterior: Els Diggers
» Següent: Damià Escuder, el hippy químic
21 comentaris
Mina
8 de gener 2011, 07:38 AM
1Recomano també una novel·la ben recent, No parlis de mi quan me’n vagi, de Mercè Ibarz, que per cert té també la Valentina de Crepax a la coberta:
http://www.editorialempuries.cat/docroot/grup62/includes/llibres/fitxers/12267/No-parlis-de-mi-quan-me-n-vagi3.jpg
jordi t
9 de gener 2011, 05:39 AM
2es curios que en Morey no parli del “Caso Scala”. Segurament perque quasi ningu s’enrecorda d’aquella historia tant poc clara de la transicio. Va ser el final de la energica pujada de la CNT despres de la mort d’en Franco. Caso Scala: http://es.wikipedia.org/wiki/Caso_Scala
joan carles usó
9 de gener 2011, 10:20 AM
3No conec la novel·la de Mercè Ibarz, però prenc nota. Des de fa uns anys venen sortint llibres que analitzen l’anomenada Transició. Entre els més recents, m’agradaria destacar dos assajos: “Letras arrebatadas. Poesía y química en la Transición española” (2009), de Germán Labrador Méndez, i “La transición sangrienta. Una historia violenta del proceso democrático en España (1975-1983)” (2010), de Mariano Sánchez Soler. El fiolósof M. Morey també apunta la qüestió de les acotacions cronològiques de l’època. Fa pocs dies, en el fil dedicat al doc. “Underground. La ciudad del arco iris”, jo també plantejava la conveniència d’intentar establir una cronologia, cosa que ja havien apuntat abans altres persones en lwsn.
A mi particularment m’agrada molt la descripció que fa Sabino Méndez al seu llibre “Corre, rocker” (2000) sobre el possiblement fou el quinqueni més mogut d’aquell periode:
“A lo largo de un lustro irrepetible, entre 1977 y 1982, el temor mutuo de los diferentes aspirantes, la prudencia de aquel que juega una partida política que no le permite levantar la vista de la cancha y cierto liberalismo europeo en alza provocaron que los siempre herméticos círculos del poder dejaran a los ciudadanos, por una vez, un poco a su aire.
Quienes más lo notaron fueron los jóvenes, incautos recién llegados a la fiesta quienes creyeron siempre así el baile. Se convocaban jornadas libertarias con éxito de público, se vendían en los quioscos publicaciones contraculturales, se organizaban colectivos de jóvenes en los barrios con delicuescentes aspiraciones artísticas. Recuerdo nombres como Ajoblanco, Star, Discoexprés, Makoki, La Cochu o Cascorro Factory. Por las fronteras recién abiertas se colaron todos los movimientos juveniles que Europa había asimilado lentamente en veinticinco años, sólo que aquí llegaron de golpe. Por supuesto, siempre habían existido élites avisadas que los conocían de primera mano, pero ahora, por primera vez, esa brisa llegaba con naturalidad hasta los barrios del extrarradio. El colofón fue la irradiación desde Londres casi inmediatamente del movimiento punk, una inconcreta insurrección estética adolescente de indefinidos tintes ácratas que anunciaba el fracaso de las utopías y negaba la validez de cualquier posible futuro adulto. Fue un privilegio vivir esa fiesta extremadamente volátil. La separación de dos años en la fecha de nacimiento entre los veinteañeros comportaba diferencias de influencias y descubrimientos abismales. Todo era velocísimo.
En los años siguientes, los habituales círculos herméticos, hecho el reparto parcelario de favores, anunciaron que se había acabado el recreo. Pusieron orden en el patio y empujaron suavemente al centro de la plaza el tótem de las razonables esclavitudes cívicas. En Cataluña, donde una coalición de conservadores nacionalistas ganó las primeras elecciones autonómica, se notaron enseguida los efectos de la ofensiva bienpensante” (pág. 29).
xavi cot
10 de gener 2011, 09:50 AM
4Joan Carles Usó, em sembla molt bona la descripció d´aquells temps del Sabino Mendez, molt més amplia que la del Miguel Morey que és més detallista pero centrada en uns fets concrets de l´anarquisme del 77 i per tant més parcial o acotada.
En lo que falla el Sabino és en la definició del punk, cosa habitual en els rockeros que no van entendre el punk en absolut.
sic “ una inconcreta insurrección estética adolescente de indefinidos tintes ácratas que anunciaba el fracaso de las utopías y negaba la validez de cualquier posible futuro adulto.” em sembla per llençar ho a la paperera directament. Lo de “insurrección estética adolescente” ho haurá tret del noticiaris de TV, m´hagués agradat que li digués això al Joe Strummer (cantant dels Clash) per exemple, o als del grup Crass;
lo de “negaba la validez de cualquier posible futuro adulto” és no entendre a quí li deien que no tenía futur, per suposat no al món dels adults, els punks no eren Peter Pans precisament. En fi, lo de sempre, tòpics, prejudicis…, qualsevol cosa meyns consultar als protagonistes.
Jack Torrance
10 de gener 2011, 11:15 AM
5Xavi, un apunt sobre el text del Morey. estava en el suplement “Cultura/s”, i a la vegada dins d’en petit especial que es titulava “100 años de anarquismo”. ho dic per fer justicia a l’autor. anyway, el que ve a dir crec que és lo important. aquesta necessitat d’examinar, de pensar i d’acotar per no perdres a l’hora de parlar de qualsevol cosa que de per sí ja sigui prou amplia. tant pot ser els 70 a Barcelona com qualsevol altre cosa. només volia explicar el contetx d’aquest article del Morey, que ni molt menys era el d’explicar aquells anys en tota la seva complexitat. encara que, tant de bo ell, o algú com ell, s’hi posés.
salut!
joan carles usó
10 de gener 2011, 11:24 AM
6Xavi Cot, molt bona la teua puntualització sobre la visió d’en Sabino Méndez. 100% d’acord amb tu… Però què es pot aspirar d’un lloc on el referent “oficial” del punk va ser el Ramoncín!!!
Bromes a banda, a mi el que m’agrada és precisament eixa amplitut del seu punt de vista que tu destaques i sobre tot la precisió amb la qual explica cóm fou possible aquell quinqueni “irrepetible” i resumeix la situació que els aleshores joves vam viure al carrer.
Sabino diu que “la separación de dos años en la fecha de nacimiento entre los veinteañeros comportaba diferencias de influencias y descubrimientos abismales. Todo era velocísimo”. Ell és de novembre del 61 i jo d’octubre del 59, sóc just dos anys major, però puc suscriure plenament (deixant al marge la definició del punk) la descripció que fa del periode 77-82… al menys tal com recorde el que vaig viure.
xavi cot
10 de gener 2011, 01:53 PM
7Perfecte! en la meva opinió crec que la tasca d´aquesta web és que la gent dongui les seves opinions, debatir-les, i com en aquest cas, (potser el primer) estiguem d´acord en les conclusions.
Feina que estalviem a qui volgui escriure llibres sobre aquests temes
si volen ser auténtics i no “sabelotodo”.
Totalment d´acord en lo que dius que “tant de bo, ell, o algú com ell, s´hi posés”
Jack si et relligeixes el meu comentari comprobarás que no criticaba el texte del Morey, al contrari, només assenyalaba que per sapiguer de qué va el puzzle es té que veure la foto completa, una peça és imprescindible
pero no ens dona una ideia de la foto completa. Fins i tot pot ser enganyosa, que no és el cas, o potser sí, perque lo del Diana i Jornades Llibertaries no van tindre tanta importància com sembla a nivell general, una mostra és que la ona layetana (zeleste), Magic, o els cantautors polititzats famosos van passar d´això. I probablement la majoria de gent que va passar per el Parc Guell era gent de la ciutat que hi va anar
com si fossin les festes de la Merçè o una verbena de Sant Joan.
Les minories sempre és donen més importància de la que realment tenen.
“Si no rentes els plats, segur que no en trencarás cap” pero els plats continuaran bruts… (va per qui prefereix no opinar)
Jack Torrance
10 de gener 2011, 02:37 PM
8Xavi, ja t’havia entés el comentari, només ho deia per que tots tinguessim aquesta info sobre a on va apareixer el text del Morey.
estic d’acord amb tu amb això dels plats, efectivament és així, però no només aquí, Xavi, a per tot.
respecte a la importància de la moguda del Diana i de les Jornades, obviament jo no sóc ningú per dicutir si sí o si no. però hi han algunes coses que em fan pensar que la seva importància tindrien. si tu vols, coses que per sí no són definitives, però que van sumant. per exemple, dins del Diana es produeix un debat entre els diferents col·lectius de l’espectacle que ni s’havia donat abans i que hauriem de rebuscar molt per trobar algú similar que s’hagués donat posteriorment (parlo de Barna, és clar). o fins i tot el tipus de programació, que es va adelantar força al seu temps i que alternava teatre, varietats, música. desprès posaré en un altre comentari un fragment tret de la cartellera de una Vanguardia d’abril de 1977, perquè es vegi això, que en una meteixa setmana hi havia el Living Teather i l’orquestra del Maestro Bellido, Dagoll Dagom i Perucho’s.
en quant a les Jornades, potser tinc una imatge una mica romàntica. la meva mare, que llavors estava a la CNT, em va portar el dissabte. i recordo que allà vaig veure als Psicópatas, que van actuar per la tarda, i que efectivament em van marcar. però, haig de dissentir sobre el que dius dels laietans. potser Zeleste i alguns dels laietans sí van passar, però no pas tots. Blay Tritono hi van actuar, i per a mí són els millors d’aquella moguda.
i arribats aquí, aprofitaré per llançar una idea al voltant dels laietans i de que aniria bé no posar-los a tots al mateix sac. ara seria feixuc explicar-ho aquí, però estic plantejant una sèrie d’entrades al respecte. ara només diré una cosa molt, però que molt general. insisteixo, molt general. si veiem la evolució dels músics del que es va anomenar ona laietana desprès de la desfeta d’aquesta, cap el 1977, potser 78, jo establiria, grosso modo, dos grans vies (amb totes les divisions i subtrames imaginables). una, la d’aquells que van seguir el camí de músiques d’arrel, ja fos via flamenquito, via salsa, via tradicional. i dues, la dels que van seguir un camí més experimental, tot i que m’agrada més parlar d’un camí més poètic (un exemple, grups com Tropopausa o Koniec, o ara mateix Les Anciens, estaven integrats per gent del “fri” i per gent de la ona laietana). doncs bé, estaria bé anar resseguint des d’avui i cap els anys 70 aquestes traçes en la música que feien llavors.
sorry con la paliza. ara poso aquest extracte de La Vangu
Jack Torrance
10 de gener 2011, 02:38 PM
9i aquí va lo de La Vangu… tranquis que és curtet.
La Vanguardia, martes 12 de abril de 1977
CARTELERA (TEATROS)
SALO DIANA (A.D.T.E.). Sant Pau, 85. Tel. 241-45-01. Dimarts 12. 6 tarda: LIVING THEATRE: «7 MEDITACIONES SOBRE EL SADOMASOQUISMO POLÍTICO». 8 tarda: C.D. DE LA COURNEUVE: «LES TROUBADOURS». 10’30 nit. Soirées Diana: MICKY ESPUMA I PAU RIBA. Dimecres 13. 8 tarda: LIVING THEATHE: «7 MEDITACIONES SOBRE EL SADOMASOQUISMO POLÍTICO». 10.30 nit: C. Dr. DE LA COURNEUVE. «LES TROUBADOUrS». Dijous 14. 8 tarda: «DAGOLL-DAGOM» «NO HABLARE EN CLASE». 10’30 nit: LIVING THEATRE: «7 MEDITACIONES SOBRE EL SADOMASOQUISMO POLÍTICO». Divendres 15. 8 tarda: LIVING THEATRE: «7 MEDITACIONES SOBRE EL SADOMASOQUISMO
POLITICO». 10’30 nit: DAGOLL-DAGOM: «NO HABLARE EN CLASE». 1 matinada: golfa musical: «LOS PERUCHOS». Dissabte 16. 8 tarda: «DAGOLL-DAGOM»: «NO HABLARE EN CLASE». 10’30 nit: LIVING THEATRE: «7 MEDITACIONES SOBRE EL SADOMASOQUISMO POLÍTICO». Diumenge 17. 11 Matinal Infantil. 5 tarda: «DAGOLL-DADOM»: «NO HABLARE EN CLASE». 7 tarda: Audició de Música ballable per l’orquestra del mestre Bellido amb les veus solistes «LA VOS DEL TRÓPICO» i «ROCKY MUNTANYOLA», i els trepidants rockeros «DIANA
BOYS». PREUS UN1CS: 150 pessetes; Abonament per 10 sessions: 1.000 ptes. Venda anticipada. DIANA, UNA CASA DE BARRETS AL SERVEI DEL POBLÉ!
xavi cot
10 de gener 2011, 03:13 PM
10Jack, tinc el cartell-programa de les actuacions-concerts que es van fer
al Diana, ja t´el enviaré, (si no m´enrecordo, ho fas).
En quant a l´importància del debat dels col.lectius de l´espectacle o a les
actuacions que hi van haver, depend de l´importància que tú li donguis
al “món” de l´espectacle en el context general de la vida. A molta gent que no estaba en el món de l´espectacle l´importaba molt més altres coses.
L´importància de les coses és algo molt subjectiu, cosa que els mitjans de comunicació tracten d´evitar.
Canti
10 de gener 2011, 03:23 PM
11@Gracies Jack
Inclouré que l’article forma part del dossier “Cien años de anarquismo” dins el suplement Cultura per evitar malentesos.
Jack Torrance
10 de gener 2011, 03:41 PM
12sí, estic d’acord amb tu, no tot és art, espectacle, cultura… hi han altres coses. el que volia dir és que dins del que cada cosa és, es valora pel que hagi fet. és a dir, que lo del Diana no ho deia en el sentit de que pel sols fet de programar el Living Theater o als Perucho’s ja fosin enrrollats, o perquè fessin els debats esmentats, sinò perquè tot això feia palés que com a mínim es van s’esforçar en algun moment per tractar de fer les coses com ells creien, no com se’ls havia dit. que desprès allò no cuatlles, segur. de fet, mai no arribar a cuatllar res, lamentablement.
ara, a banda de tot això, com he dit per mi sí van tenir importància les jornades, almenys dins la meva experiència personal. veure tota aquesta gent aplegada per primer cop. o veure els Psicópatas, als quals uns anys desprès coneixiria personalment.
però, bueno, estic d’acord amb tu en que no per ser artista ja ets enrrollat, etc. ara bé, també penso que hi ha una manera enrollada de fer art, música, el que sigui. un parell d’ous ferrats, també.
;-)
joan carles usó
12 de gener 2011, 05:59 AM
13Xavi Cot, tornant al punk i obviant que tracta de la dècada posterior a la que abarca lwsn, tens alguna referència d’un llibre de Joni D., publicat recentment per La Ciutat Invisible Edicions, que es titula “Que pagui Pujol! (Una crònica punk de la Barcelona dels 80)”?
xavi cot
12 de gener 2011, 09:18 AM
14JC Usó, sí, el tinc el llibre “Que pagui Pujol!, ha sortir fa uns mesos.
Está molt bé perque está escrit per algú que ho va viure implicat, i sobre tot
perque al final hi ha una cronologia dels fets (básicament de concerts, fanzines, manifestacions, i okupes) molt bona. Això sí, és sobre la década dels 80s, encara que comenta els últims anys dels 70s com a els antecedents, pero
llavors l´autor tenía poca edat.
De fet el punk a Anglaterra va esclatar al 76, aquí a Barcelona ho va fer al Festival Punk de l´Aliança del Poble Nou el 4-12-77 amb una primera onada de grups, molts dels quals no s´asemblaven massa al patró inglés,
pero sí teníen la mateixa actitut i tipus de lletres. Aquesta primera onada de grups és van trobar amb l´incomprensió total de tothom, excepte del Cuc Sonat, i és van donar casos com de discografiques com la Belter que els fitxaba perque veia que al estranger triunfaven els punks, això sí, sense entendre res i va ser un fracás. Posteriorment al 79-80 va haver una segona onada de grups punks més definits (Clinic Humanoyds,
Ultimo Resorte, etc) i és quan s´ho van muntar per la seva compte i locals com Zeleste, Magic etc és van rendir a l´evidència, i la cosa va prosperar fins que va derivar en el Hardcore-punk, hardcore cap el 84.
Et recomano el llibre, és interessant veure com encara hi havía enfrentaments a les Rambles, etc. A més hi han fotos molt bones.
El titol Que pagui Pujol! és el d´un disc dels Odi Social.
joan carles usó
12 de gener 2011, 09:34 AM
15Xavi Cot, gràcies per la teua recomanació. Me vaig assabentar de la seua existència just la setmana passada. Intentaré aconsseguir-lo aquí a Castelló, a través del Casal Popular o la Distri Comú… ara mateix!
Per cert, hi ha un llibre per l’estil de Juan Ibarrondo (“Vivos, muertos y viajeros”, Vitoria-Gasteiz, Arabera, 2003), on també esbrina records de fets viscuts a finals dels 70 i durant els 80 a la capital d’Euskadi i també a diversos llocs de sud-amèrica. El llibre comença així:
“Yo no sé si éramos una «generación». Fuimos más bien el producto de una profunda insatisfacción que nos hizo tratar de vivir de una forma distinta a la de nuestros padres. Aún es pronto para explicar porqué hicimos lo que hicimos. Por qué algunos se autoinmolaron en una orgía de fiesta y destrucción, otros huyeron hacia otras vidas, otros lugares, y hubo, por fin, quién trató de encaramarse en las cimas de una sociedad en la que no creímos.
Intentamos ensanchar los límites de nuestra libertad y nos hicieron pagar un precio muy alto por ello. Despreciamos y quisimos cambiar el lenguaje y la geografía y el dinero y la política y el trabajo y la autoridad de nuestros mayores. Vivimos vidas intensas pero luego llegaron las consecuencias. Inesperadas, indeseadas, funestas y nos sentimos descolocados, fuera de juego. Algunos huyeron como alma que lleva el diablo, pero los que permanecieron debieron asistir a un paisaje lunar de muerte y cárcel.
Todavía están demasiado vivos los recuerdos, demasiado frescos los rencores como para explicar desapasionadamente todo aquello. Pero no para narrar las historias a que dieron lugar. Fuimos pocos, pero nuestras locuras resonaron fuerte y contagiaron a otros muchos que aún viven parte de lo que fuimos. Jóvenes tan insatisfechos como nosotros estuvimos y, en cierta manera aún estamos, porque al final la mayoría conseguimos algo parecido a una vida digna de ese nombre. Pero muchos quedaron en el camino extraviados en la muerte y en la locura”.
Salut i sort
xavi cot
12 de gener 2011, 04:04 PM
16JC Usó, el texte del Ibarrondo, ben escrit, no sé de quí parla, tú dius que parla de finals dels 70s i 80s, a Euskadi, llavors es soposa que parla d´un cert punk, el punk basc, pero a mí, per lo que diu i com ho diu, em sembla més que parla dels jipis, o potser parla dels 2 “moviments”, en aquest cas em sembla greu no veure les diferencies, (cosa que no treu que per a mí els 2 formin part del rotllo)
Quedaría molt bé i encertat dins del documental “Morir de día”, també
sería aplicable als anarquistes del 36.
Per tú, de quí parla?
joan carles usó
13 de gener 2011, 04:36 AM
17Xavi Cot, efectivament eixe fragment totalment descontextualitzat podrien subscriure’l més d’un moviment o més d’una generació… Si l’altre dia apuntava que Sabino Méndez és de novembre del 61, Juan Ibarrondo és de gener del 62. És un paio que va participar en diversos col·lectius populars a Vitoria-Gasteiz, va impulsar la revista alternativa “Resiste”, es va implicar en el movimient antimilitarista i en la ràdio lliure Hala Bedi Irratia… El llibre està centrat en la moguda que es va viure a la capital del País Basc durant els 80, amb referències a grups com Hertzainak, Decibelios, La Polla Records, Cicatriz, a la procesó “super-atea” que es va convocar per al Divendres Sant del 85, a les festes alternatives i irreverents del 86, es a dir, a tota aquella energia llibertària que va tenir la música com catalitzador… Episodis més o menys divertits que tanca amb tres relats podriem dir independents: “De cómo estuve a punto de matar a Fernando savater”, “De cómo los chiocos de Jarrai empezaron a fumar porros” i “De cómo Mario Vargas Llosa se encamó con la Reina Sofía”… Jo crec que està clar de quí parla, no?
xavi cot
14 de gener 2011, 11:18 AM
18J.C.Usó, es evident que pels anys als que es refereix tracte de lo que dius a l´últim comentari. Pero la manera en que ho defineix no em sembla acertada, tot i que jo no he viscut al país Basc, així que només puc parlar per referencies, sobre tot per els lligams que van establir els grups de punk i hardcore d´aquí amb els d´allá, quasi d´amistat, de fet van crear als 80 una xarxa underground entre els dos llocs (també Saragossa) d´intercanvis de grups, etc que ja ens hagués agradat avans.
Lo que diu que volíen viure d´una forma diferent a la dels seus pares, em sembla que dir ho als 80s es obviar tota la década dels 70s que va esborrar la manera en que vivíen els pares, això és pot dir a principis dels 70s pero no als 80s com no sigui canviant la paraula “pares” per la de “germans grans”. I d´altre banda, encara que no ho diu textualment, jo interpreto que es volía canviar la societat, no ho sé si era així al país basc, pero sí sé que aqui els punks, hardcore, okupes…, no volíen canviar la societat sino automarginarse i crear una subsocietat marginal pel seu compte sense ingerencies externes. Aquesta per mí és la principal diferencia entre jipis i punks, ja que els jipis no van poguer canviar la societat, els punks (bastant d´ells jipis desenganyats) van optar per automarginarse i passar de la societat, el Do it your self – háztelo tú mismo.
En qualsvol cas el treball del Ibarrondo es bó i ojalá més gent s´atrevís a escriure. Els meus comentaris són una mica de debatir petits detalls sense ànim de crítica sino de matitzar alguna coseta o de demostrar que hi han diferents maneres de veure una mateixa cosa.
Per cert Decibelios era un grup de Barcelona (amics meus en la seva primera etapa com a punks, després es van passar al Oi!), ho dic perque
potser entre el 80 i el 82 van ser el grup que més va actuar per aquí i fins i tot després ho van fer per tota espanya, país basc inclós (faltaria més)
joan carles usó
14 de gener 2011, 02:26 PM
19Xavi Cot, sense voler llevar-te la raó, que la tens, hi hauria molt que parlar… Jo opine que el que diu Ibarrondo no és tan disparatat com sembla. No crec que obvie tota la década dels 70, com tu dius. El que passa és que tinc la impressió de que al País Basc el hippisme va tenir molt menys acceptació i ressó que, p. ex., a Catalunya, País Valencià, Andalusia, Madrid… De tota manera, pensa que no tots els nascuts als 60 (dic els 60 perquè Ibarrondo és del 62) havien tingut pares hippies, ni tans sols germans grans hippies… Per altra banda, no podem oblidar que el hippisme (i ara no parle de la gent del Rollo d’aquí sinó del hippisme original californià) estava representat per una generació que sobre rebel•lar-se contra els seus pares ho van fer contra un cert nivel de benestar, quan no directament d’opulència. En canvi, el punkies, que també van plantar cara a la generació dels seus pares, ho van fer en un contexte econòmic ben distint, de crisi, atur, precarietat laboral…
Posats a especular amb eixa diferència bàsica que assenyales, del pas de voler canviar la societat a automarginar-se i passar d’ella, jo crec que no és casualitat que el moviment punk siga un un fenòmen posterior a l’anomenat escàndol Watergate, que suposa un abans i un després en la desconfiança i la paranoia que tradicionalment han demostrat els moviments alternatius i l’esquerra política en general respecte a la casta dels polítics i els governants.
En els darrers anys he llegit prou llibres (ah! ja tinc a les meues mans un exemplar de “Que pagui Pujol!”) sobre l’anomenada Transició (si vols ens quedem només en el quinqueni 1977-1982 i si vols ho ampliem tot el que vulguis, tan per d’alt com per baix). I també parle amb prou persones sobre aquella época. I sé que ja fa temps que hi ha un discurs oficial sobre la Transició que podriem identificar amb els documentals de Victoria Prego, però cada cop estic més convençut que no hi va haver una Transició, sinó moltes “transicions”, gairebé tantes com a persones. Pensem que després de la mort de Franco la creació d’una identitat nova es va presentar com una exigencia històrica per a la majoria de la gent i la utopia nietzchiana de la llibertat absoluta dels subjectes a l’hora de representar-se va semblar una realitat al carrer durant molt de temps… si vols fins a 92. Vaja! És la meua opinió.
xavi cot
16 de gener 2011, 11:24 AM
20Joan Carles és cert que al país basc, com a molts altres llocs d´espanya el jipisme no va calar tant com aquí, de fet els jipis bascos es movíen per fora jo en vaig coneixer bastants a Anglaterra per exemple.
D´altre banda si el Ibarrondo va nèixer al 62 vol dir que al 77 tenía 15 anys, i 18 al 80, En principi sembla difícil que als 18 anys es tingui prou capacitat per evaluar lo que pasa o ha passat a meyns que et basis en lo
que diuen els altres, sobre tot els mitjans de comunicació inclosos els “especialitzats”; dic en principi perque per a mí l´edat de la gent no em serveix de gaire, hi ha gent que als 13 o 14 anys estaba molt informada i gent que no es va enterar fins els 20.
Aprofito per donar unes dades sobre les edats en relació a algun comentari que s´ha fet sobre que el punk era cosa d´adolescents.
El baixista i el bateria dels Sex Pistols son del 55 i el Johnny Rotten
del 56, lo que vol dir que al 76, quan van sortir com a grup e iniciar lo del punk teníen 20 anys. Amb 20 anys i visquent a Londres pots estar segur que estaven molt enterats de tot lo que havía passat avans. El Joe Strummer dels Clash encara era més gran del 52 crec, només per citar els 2 grups més famosos del punk inicial. I no parlem del Malcolm Mac Laren i la Viviane Westwood que van ser els promotors de l´estética més popular del punk. Com veus, una mostra més de la poca veracitat de la majoria d´informacions que circulen i que acaben creant tópics sense base real.
En quan a que el jipis americans és van rebelar “contra un cert nivell de benestar”, jo no ho veig així, és més crec que van sortir precisament gràcies a aquest cert nivell de benestar que es va aconseguir anys després del trauma de la segona guerra mundial. Recordo que els jipis americans veníen a Europa gracies a que cobraven un subsidi d´atur o
relacionat amb els estudis, o no sé qué, pero provinent de papá Estado,
gràcies al benestar social. Per això molts anaven a Méxic perque amb aquests diner vivien com a reis (el dolar era el dolar). Gràcies a aquest benestar és podía experimentar coses noves, viatjar, etc sense estar lligat a un treball per necesitat. Altre cosa és que els jipis és donessim compte que el consumisme desaforat (que normalment apareix després
de recuperar se de traumes com guerras, alló de “ahora nos lo podemos permitir..”) com deia, és van donar compte de que a més comsum més teníen que treballar o sigui més quedaven lligats, així que reduint el consum a lo basic és disposava de més temps lliure i meyns lligams u obligacions i això era una de les característiques dels jipis.
D´altre banda m´agrada lo que dius sobre la duració de la Transició.
Per a mí aquesta paraula va ser el conill que es van treure del sombrero
quan a la mort de Franco la gent volía canvis radicals i ràpits amb una amenaça clara de que si no hauría un sidral, fins i tot una guerra civil depent de com anessin les coses. Per calmar els ànims és van inventar
la paraula Transició, canvis sí, pero poc a poc, i per a mí encara estem en la Transició, només que amb el pas de tant de temps ja em oblidat
quin era el destí de la Transició. No era millorar algunes coses del sistema imperant, sino canviarlo totalment, de base. Ara sabem que era una utopía pero llavors encara creiem que havíen posibilitats, inocents que erem.
joan carles usó
17 de gener 2011, 01:59 PM
21Xavi Cot, molt oportunes les teues acotacions cronològiques. Sobre el fet que els jipis nord-americans és van rebel·lar “contra un cert nivell de benestar”, sembla no que n’he explicat be. Naturalment que si van poder sortir va ser gràcies a eixa societat del benestar que es va crear als EEUU després de la II Guerra Mundial. I és contra eixa societat dels seus pares contra la qual es rebel·len. El fet de que busquesin llocs barats (curiosament la invasió d’Eivissa i Formentera va estar precedida d’una forta devaluació de la peseta) per a sobreviure de les seues beques i subsidis d’atur podria ser contemplat si vols com una contradicció interna. Però el que m’interesava destacar era precisament la diferència entre el context econòmic internacional en el qual surt el hippisme en relació amb el moment en el que surt el punk.
RSS dels comentaris a aquest article
Vols deixar un comentari?